Els premis de Fotografia de Muntanya 2026 ja tenen guanyadors. En un acte fet a la Misericòrdia, s’han donat a conèixer els noms dels autors i autores premiats en la convocatòria impulsada per la Federació Balear de Muntanyisme i Escalada i la Mostra de Cinema de Muntanya de Palma, amb el suport de Colonya Caixa Pollença.

Hi ha mirades que no només documenten el món, sinó que el sacsegen. És el que trobam al Centre Internacional de Fotografia Toni Catany de Llucmajor que aquest divendres, 27 de març, va obrir dues exposicions que s’inscriuen plenament en aquesta tradició: La revolució insolent dels cossos, de Pilar Aymerich –comissariada per Laura Terré– i Palco de honor, de Paula Artés. Dues propostes que formen part del cicle Fotògrafes compromeses i que, des de temps, contextos i llenguatges diferents, comparteixen la voluntat de fer visible allò que sovint queda fora de camp o es dissol en la normalitat. Des de dues generacions ben diferents i també des de dues maneres diverses d’expressar-se a través de la fotografia, tant Aymerich com Artés entenen la fotografia no com un gest solitari, sinó com una pràctica travessada per la relació amb els altres i amb el context que les envolta.

Tres anys després de la inauguració oficial, i quan en fa devuit que els responsables en començaren a parlar, el Centre Internacional de Fotografia Toni Catany de Llucmajor viurà aquest 2026 l’any de la consolidació definitiva. Ho confirma un programa expositiu que omplirà el centre amb obra de referents de la fotografia contemporània com Joan Fontcuberta, Pilar Aymerich i Manuel Álvarez Bravo, la incorporació d’una nova zona d’exposicions al mateix centre, on s’ubicava l’antic celler, i l’organització d’activitats que establiran aliances amb la Sorbonne de París, el Menorca Doc Fest i el festival Sant Josep És Foto. Per arrodonir-ho tot, estrenen una nova pàgina web, feta amb la col·laboració de l’Ajuntament de Llucmajor, que reflecteix aquesta etapa de maduresa.

Hi ha noms que són part del relat d’una ciutat encara que durant anys hagin restat en silenci. El del fotògraf Javier Inés n’és un, i no perquè fos una figura marginal, sinó, precisament, pel contrari: perquè durant un temps va ser-hi del tot, integrat dins la Barcelona creativa dels anys vuitanta, fotografiant-la des de dins i perquè la seva trajectòria es va interrompre de manera abrupta quan encara tenia molt a dir. Avui, quan la seva obra torna a veure la llum a Pollença, en una mostra al Claustre de Sant Domingo fins al 6 d’abril, ens demanam per què un fotògraf com ell va desaparèixer del mapa durant dècades.

Sergi Cámara (Vic, 1970) va deixar el periodisme comarcal cansat de la repetició del calendari, esperonat per la necessitat de trobar un camí propi dins el fotoperiodisme, i conscient de les oportunitats que aquesta feina ofereix a l’hora de denunciar el que passa (i que no veim) cada dia fora del nostre àmbit benestant. Per exemple, a les fronteres que plantegen països europeus a l’hora de deixar passar persones migrants o refugiades que volen aconseguir la tranquil·litat d’una vida millor.

Les eines per lluitar contra la velocitat del món actual són molt limitades. I poques tenen la força i alhora la subtilesa de la fotografia. Així ho torna a demostrar Joaquim Seguí (Palma, 1951) al seu quart llibre, Illes i deserts, on invoca el silenci i la quietud, tan absents en el nostre dia a dia, a través d’un diàleg entre imatges, poesia i pensament. “Ja no som capaços ni de llegir un llibre amb tranquil·litat, massa sovint ho solucionam amb una mirada distreta, que és just el contrari del que demana qualsevol creació cultural”, argumenta el fotògraf establert a Eivissa. “Davant això és necessari defensar una mica de repòs. Ens hem acostumat a respondre de seguida que rebem un whatsapp i és absurd. Hem de poder pensar, no ho podem convertir tot en un tràmit”, diu.

Fa gairebé sis anys, la Fundació Marilles va considerar que era important crear consciència sobre la conservació de la mar Balear a través de les arts plàstiques i va crear MARE, un certamen anual d’imatge i vídeo, que té com a principal disciplina la fotografia digital submarina, per inspirar acció per a la mar Balear. El coordinador del projecte, Amador Garcia explica que l’art “té la capacitat de remoure consciències i de tocar fibres”. De la mateixa manera, opina que aquesta iniciativa en positiu “té més força que una campanya catastròfica que transmet un missatge negatiu”. 

No és habitual, però, de vegades, a les pàgines de la història d’una determinada disciplina queda constància de l’origen d’una passió, d’un vincle amb l’art que va començar en un moment i un lloc determinat. Aquest és el cas de la col·lecció Sondra Gilman - Celso González-Falla, considerada una de les col·leccions de fotografia més prestigioses del món, amb més de 1.500 obres, i que té els seus inicis en un grapat d’imatges adquirides durant la dècada dels 70.

Dues pomes, l’una devora l’altra, que representen la mateixa cosa i, alhora, en representen dues de molt diferents: les acompanya una anotació manuscrita que indica “poma sana i poma podrida”. Aquesta és la imatge que s’ha escollit per il·lustrar el cartell de l’exposició La captura del temps, que s’inaugurarà el pròxim divendres, 12 de setembre, al Centre Internacional de Fotografia Toni Catany de Llucmajor. I no és casual, que hagi estat aquesta la fotografia la seleccionada, perquè podria ser una de les natures mortes signades pel fotògraf mallorquí, però és, en realitat, una instantània captada per Pasqual Maragall (Barcelona, 1941) poc després d’haver estat diagnosticat d’Alzheimer. I és que la fotografia va ser una eina essencial en la seva relació amb les primeres etapes de la malaltia.

S’ha de reconèixer que l’Església millora els seus equipaments, i que els confessionaris d’ara són bastant més confortables, ja a primera vista, que els d’un temps. Abans, els confessionaris solien ser unes garites de fusta bastant precàries, que de vegades s’engronsaven, dins la qual el sacerdot s’havia d’encabir així com podia. Per la seva banda, els feligresos s’havien de conformar quasi sempre a agenollar-se a un costat de la garita, sovint a la vista de tothom, i per tant amb la seva privacitat i la seva confidencialitat en entredit. Xerraven fluixet a través del finestró enreixat, sí, però no es podia dir que el resultat fos un triomf de la discreció: tothom estava al cas si en Tal o na Qual s’havien anat a confessar, i aleshores tot eren conjectures i rumors. Podien produir-se fins i tot casos espectaculars, com el del confessionari del final de La Regenta, que saltava quasi literalment pels aires a causa de la pressió del desig il·lícit que sentia el magistral Fermín de Pas per Ana, la protagonista de la novel·la (La Regenta era una novel·la que se solia llegir als instituts a l’assignatura de Llengua i Literatura Castellanes, no sé si encara s’usa).

Resistència. Implacable. Economia de guerra. Aquest era el panorama de la botiga de fotografia Joma, tot un clàssic del barri de Gràcia de Barcelona, amb l’arribada en tromba de les tecnologies digitals a un món, el nostre, tan sotmès a l’evolució tecnològica. Però hi va haver un clic, mai més ben dit, com el clic que fan els vells disparadors de les càmeres analògiques. I el clic està 100% relacionat amb els nous temps, amb els canvis de tendències, amb l’aparició de les xarxes socials. Tota una paradoxa, sí: la tecnologia analògica ha ressorgit amb força precisament gràcies a l’avenç dels temps, a la dictadura de les xarxes socials, a les ganes d’experimentar, d’explicar coses diferents, de posicionar-se en aquest món amb afany i personalitat vintage.

El passat 7 de juny, en el marc de les jornades de portes obertes organitzades per l'Autoritat Portuària de Balears (APB) al port de Maó, es va dur a terme un taller de fotografia dedicat a les badies somes, organitzat conjuntament per MARE i l'Observatori Socioambiental de Menorca (OBSAM). Aquesta activitat s'emmarca dins del programa de MARE, una iniciativa que té com a objectiu apropar la fotografia a la ciutadania com a eina de reflexió, connexió i transformació davant la crisi ecològica que viu la mar Balear.

La fotògrafa Cristina García Rodero ha presentat aquest divendres a Palma una de les seves obres més emblemàtiques, Espanya oculta, imatges del món rural, festes i tradicions, captades entre 1973 i 1989: "La cultura popular és la saviesa d'un poble al llarg dels segles", ha assegurat sobre aquesta sèrie.

La dita tradicional és “ca vell, quis, quis”, que ve a ser un avís als joves (canins o de qualsevol espècie, començant naturalment per la humana) perquè no menystinguin els vells, ja que l’experiència vital els pot fer més astuts, i per tant més perillosos, del que ells s’imaginen. Però la imatge que tenim aquí ens convida a fer la –fàcil– operació de canviar el ca vell per un moix vell, que a més d’experiència, és possible que conservi encara algunes de les set vides que li corresponen. En un món violent com el que ens toca de viure, no són qualitats menors.

The Konrads, The Riot Squad, el folk psicodèlic, el glam rock, el soul, el funk, The Thin White Duke, Berlín, els anys pop, Tin Machine, la música electrònica... La cronologia musical de David Bowie (1947-2016), que abraça quasi sis dècades, mostra una versatilitat fora de sèrie, una capacitat de mutació a l’abast de molt pocs mortals. El juny del 1972, en plena eclosió del glam rock, Bowie va treure’s de la màniga un alter ego: Ziggy Stardust, el rocker alienígena que li va propiciar fama eterna amb l’àlbum The rise and fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars. Aquell look tan extravagant i androgin de Bowie –que va ser un dels primers a trencar les barreres de gènere– va captivar el públic. També un fotògraf japonès que estava de pas a Londres, on havia anat a fer una sessió de fotos amb Marc Bolan, el cantant de T-Rex. Però Masayoshi Sukita (Nogata, 1938) no podia treure’s del cap un pòster que havia vist pel carrer. “En aquell moment jo no sabia qui era. Així que vaig preguntar al conserge de l’hotel on m’allotjava qui era Bowie. Em vaig quedar tan impressionat per aquella imatge que vaig saber que havia d’assistir a un dels seus concerts”, explica Sukita, de 87 anys, via e-mail des del Japó. El que llavors encara no sabia era que aquell pòster li canviaria la vida.

En un dels començaments de novel·la més coneguts i citats de la història de la literatura, el d’Anna Karènina, Lev Tolstoi va escriure: “Totes les famílies felices s’assemblen; les desgraciades, en canvi, ho són cadascuna a la seva manera”. Aquí tenim la imatge, no sabem cert si d’una família, però sí, almanco, d’una parella feliç. Ens donen l’esquena, no perquè no vulguin saber res de nosaltres (tot i que probablement tampoc ho volen), sinó perquè estan concentrats en el mostrador d’una immobiliària. Als portals de les cases mallorquines, durant molts d’anys, hi solia haver negocis com les adrogueries, les botigues de queviures, els forns, les ferreteries, les merceries, les sastreries, les sabateries, les botigues de roba de vestir, de roba de la casa, de roba de fer feina, i un etcètera inacabable. Ara hi ha immobiliàries. A algú li pot semblar poc estimulant, però no ens n’hem de lamentar, perquè les immobiliàries venen una cosa molt important. Venen felicitat. Per a qui vulgui i pugui pagar-la, clar.

Era l’any 1991 quan al casal Solleric s’inaugurava l’exposició que suposaria la consagració internacional de Toni Catany. Sota el títol de La meva Mediterrània, el llucmajorer havia teixit el relat de la seva fascinació per un entorn que havia retratat de múltiples maneres i perspectives al llarg dels anys i que havia esdevingut un dels eixos vertebradors de la seva obra. Aquell projecte viatjà primer al Palau Robert de Barcelona i posteriorment al FotoFest de Houston, i es convertí en una de les fites expositives de la trajectòria de Catany. Ara, trenta-quatre anys després, el Centre Internacional de Fotografia Toni Catany està a punt d’inaugurar una revisió d’aquella mostra que incorpora algunes novetats.

Queda poc més d’un any perquè el fotògraf Joan Fontcuberta (Barcelona, 1955) aterri a Mallorca per partida triple. Serà durant la primavera de 2026 quan inauguri tres exposicions a l’illa: una al casal Solleric, What Darwin missed (allò que Darwin no va tenir en compte); una altra a la galeria Xavier Fiol, i finalment una mostra dedicada a Toni Catany al Centre Internacional de Fotografia que du el nom del llucmajorer. Precisament en aquest espai, Fontcuberta impartirà aquest divendres la conferència La fotografia, de l’alquímia a l’algoritme.

El Photo Forum Fest se celebra des d'aquest dimecres i fins divendres al Palau de Congressos de Montjuïc, amb Emilio Morenatti i Marco Grob com a caps de cartell. Morenatti (Saragossa, 1969) és el fotògraf en cap de l'agència Associated Press i doble guanyador del premi Pulitzer per una sèrie sobre l'impacte de la covid a Catalunya i una altra sobre la cobertura de la guerra d'Ucraïna. Pel que fa al suís Marco Grob (Olten, 1965), va guanyar un Emmy el 2011 per la sèrie fotogràfica Beyond 9/11, sobre els atemptats terroristes de l'11 de setembre del 2001 als Estats Units; també ha retratat estrelles de Hollywood, entre les quals Robert De Niro, Uma Thurman, Leonardo DiCaprio i Julia Roberts, i presidents i expresidents dels Estats Units com Donald Trump, Bill Clinton, Barack Obama i Joe Biden. A més, dos ponents més seran el neerlandès Albert Dros, especialitzat en paisatges, i Mònica Figueras, que es dedica tant a projectes artístics personals com a encàrrecs comercials.