El dia que va començar el conclave per triar el nou papa, es va reactivar el xat de WhatsApp que Xisca té amb els seus companys del jurat popular. Els 11 membres (nou titulars i dos suplents) es varen veure reflectits en el procés de votació dels cardenals a porta tancada. Ells també varen haver de deliberar incomunicats durant dos dies fins a condemnar els dos acusats de llançar des de la furgoneta un jove turista alemany begut que va morir atropellat. “Preferesc que em toqui estar en una mesa electoral a tornar a formar part d’un jurat popular. No em va agradar. Va ser una experiència molt desagradable haver d'escoltar els testimoniatges d’ambdues parts, moltes vegades de caràcter tècnic amb temes que no controles. Has de prestar-hi molta atenció. La magistrada sempre ens deia que no passàssim pena, que qualsevol persona podia fer aquesta feina. Però jo no ho crec. Dubtava de si tenia prou criteri per valorar determinades dades i prendre una decisió. A més, si no la prens, una no resposta conta a favor de l'acusat, així que no posicionar-te és impossible”, relata aquesta funcionària a la qual la Justícia va citar per ser jurat a penes dos mesos abans que es complís el termini del seu compromís.

Se sol creure que el racisme, com altres formes de discriminació social, es pot eliminar combatent els prejudicis que el fonamenten. D’aquí el recurs a expressions benintencionades com aquell “tots som racistes”, que pretenen desemmascarar prejudicis socialment amagats, fent-los sobreeixir de les nostres consciències. Tanmateix, vista l’escassa eficàcia, si no els efectes contraris, d’aquesta estratègia basada en la presa de consciència, quan tot assenyala una progressió del prejudici racista en sentit contrari al buscat, cal demanar-se per les raons del seu fracàs.

El “vincle tan especial” que es crea en les relacions de parella entre dues al·lotes va fer que Tània (nom fictici), de 28 anys, no fos capaç de detectar el que ja començava a ser “maltractament psicològic”, reconeix ara, que farà mig any que va rompre la relació. “És com ser una sola persona, perquè pots compartir qualsevol cosa. Però va arribar un punt en què jo no sabia diferenciar si volia fer certes coses o no. Només hi havia lloc per a ella en la meva vida”, admet. La jove, amb el temps, ha sabut veure que estava patint un tipus de violència i que aquesta té un nom: intragènere. El concepte es refereix al maltractament de qualsevol tipus que s’exerceix en les relacions de parella del mateix gènere. En molts casos, els prejudicis desprotegeixen les víctimes, ja sigui pels seus propis –perquè no esperen trobar violència en una relació homosexual– o pels dels altres –els quals no es veuen amb cor d’afrontar per demanar ajuda.

"Soltera", "solterona", "se’t passarà l’arròs", "et quedaràs per vestir sants", "què fas que encara no tens parella?" Aquests i molts comentaris més són els que encara avui han de sentir-se dir les dones solteres. Malgrat que sonin antics i carrinclons, és la realitat per a moltes d’aquestes dones que viuen sense parella i que amb aquesta decisió desafien una tradició secular i heteropatriarcal que ens ha fet creure que les dones havien de casar-se (amb un home, òbviament) i tenir fills per sentir-se realitzades.