Aquest setembre, al poblet de Street, al comtat de Somerset, a 220 quilòmetres a l'oest de Londres, s'obrirà el Shoemakers Museum, una manera de celebrar, glorificar i posar en context històric, econòmic, industrial i cultural una marca de sabates de la qual, amb seguretat, n'han sentit a parlar i que potser, fins i tot, n'han calçat alguna. Es tracta de Clarks, nom de nostàlgiques ressonàncies per a un gran nombre de britànics, però no només, que les identifiquen inicialment amb les primeres sabates de l'escola i després amb un tipus de calçat còmode i amb personalitat.

Vinyes, oliveres, ametllers, arbres fruiters i molts tallers d'artesans fent sabates sense parar. Aquest era el paisatge que omplia la ciutat d'Inca, a Mallorca, ara fa uns 150 anys. El 1877 pels carrers d'aquest municipi hi caminava l'Antoni Fluxà. El coneixien amb el sobrenom d'El Mestre. De petit s'havia amarat de la tradició sabatera de la zona i s'havia aconseguit fer un lloc dins la professió. Des del seu taller, havia sentit a parlar d'uns mètodes innovadors de fabricació de calçat que estaven revolucionant el sector a Anglaterra i no s'ho va pensar dues vegades: va pujar a un vaixell i va anar a conèixer-los de primera mà. Quan va tornar, va ensenyar a la resta d'agremiats de l'illa les flamants màquines que omplien els tallers britànics i que eren capaces de treballar el cuir amb una gran precisió.

L’hivern passat va reviscolar un clàssic del calçat com és la ballarina, una tipologia de sabata femenina caracteritzada per ser plana i per tenir un escot arrodonit i generós i una flexibilitat que la dota d’una gran comoditat. Una sabata que rep la categoria de clàssic pel fet que, tot desafiant la caducitat de les tendències, mai acaba de marxar i roman impassible, mentre bona part del calçat de temporada cau en l’oblit. Però és ben cert que, actualment, la seva presència ha envaït amb gran intensitat sabateries, passarel·les i grans cadenes de confecció, en bona part sota la tendència del balletcore. Però ¿quina és la història d’aquesta sabata que, de tan present, ja s’ha convertit en tipologia i quina relació té amb el món del ballet?

Conta la llegenda que a un eivissenc pobre que va anar a Mallorca se li van rompre les sabates. Com que no tenia doblers, agafà una roda de cotxe vell i amb un tros de lona es va fer les primeres porqueres. Aquesta llegenda se situa a l’origen del calçat mallorquí que solien dur els pagesos, un model la fabricació del qual s’inicià als anys 20 del segle passat juntament amb el mercat de l’automòbil, i que utilitzava els pneumàtics per fer-ne les soles.

Quan parlem de moda, no solem pensar en el poblet noruec d’Aurland, però precisament haurem d’anar-hi si volem trobar l'origen d’una icona del calçat, el mocassí, que ara mateix és tendència total. El sabater Nils Tveranger va basar-se en el calçat dels pescadors i ramaders noruecs per crear-los. També va inspirar-se en les sabates dels indis nadius nord-americans, d’on va manllevar un element idiosincràtic dels mocassins, el fet que la pell embolcalla tot el peu des de la planta i s’uneix a la peça de l’empenya amb una costura en mitja lluna. Un sistema constructiu anomenat kiowa que tenen poques sabates.

Un dels temes que més dilemes desperta durant la primera infància és la conveniència o no de posar sabates a les criatures. Als nadons, tal com subratlla Albert Martínez, CEO de la clínica podològica M.O., “les sabates els han de ser exposades, no posades”. Parlem “d’un cos en creixement que necessita estímuls i un desenvolupament on no hi hagi res que pugui limitar l’enfortiment de les estructures”, sobretot, insisteix, els primers mesos de vida, quan “hem de prioritzar més que mai la funcionalitat sobre l’estètica”.

Cinc generacions l’estiraven cap a l’ofici de sabater, però s’hi resistia: “No anava de sabates”. Antoni Gelabert (1996) va escollir, en canvi, fer-se carnisser. Fins que la pandèmia ho va canviar tot. Va ser un dia 28 de desembre, dia dels Sants Innocents, que es va adonar que s’havia contagiat de coronavirus. La malaltia el va dur a un aïllament forçat de deu dies, i s’avorria. “Ara em faré unes sabates!”, es va dir. Tenia la maquinària de son pare, temps de sobres i l’ajuda dels tutorials de Youtube. Va fer uns botins clàssics, d’estil mallorquí, i ja no n’ha deixat de fer. Ara fa feina en una gran fàbrica de sabates a Inca i, quan surt del torn, continua treballant en els seus propis models a casa.

A veure, en què quedem: ¿els mitjons s’han de veure o han de quedar amagats? Perquè, per una banda, tenim els pinkies, anomenats també mitjons invisibles, que tenen la funció de no deixar-se veure ni un mil·límetre, per tal de crear la ficció que duem les sabates sense res a sota. Però, per l’altra, està proliferant la moda de dur xancles o sandàlies amb mitjons, si pot ser, de tipus esportiu. Després de tants anys de mofar-nos de la pràctica dels turistes, especialment anglesos i alemanys, de combinar sandàlies amb mitjons, ara resulta que hem d’afegir-nos-hi per anar a la moda.

Això fa anys que passa als carrers de Nova York i també està passant a casa nostra d'una manera més o menys definitiva: els talons estan en un estat de coma que, tot i que potser és reversible, de moment no dona senyals visibles de recuperació. Cada cop es veuen menys talons als carrers de les grans ciutats, a les avingudes esquitxades d'oficines i seus corporatives, fins i tot en esdeveniments més o menys d'etiqueta, on regnen altres maneres de vestir-se molt més esportives i confortables, especialment des de l'inici de la pandèmia. Prova d'aquest canvi de model és la crisi que han hagut d'afrontar empreses com la marca de sabates de baix cost MaryPaz, dedicada sobretot a talons i sandàlies. Per a l'assessora d'imatge i bellesa Loida Suárez, en el terreny de la moda si no s'està pendent d'actualitzar el producte o donar-li una identitat aquests canvis de tendència poden ser la "crònica d'una mort anunciada". Per a ella, si bé el furor de les vambes (en part responsable del declivi dels talons) ha perdut una mica de força "i en perdrà encara més", el rival d'aquest calçat són les sabates planes, com els mocassins i les ballarines, ja que "aquest és l'any de la seva gran entrada", pronostica. A parer seu, la sabata plana és molt versàtil i s'adapta molt millor a tots els estils i situacions. Per a Suárez, actualment les anàlisis demostren que, tot i que hi ha una gran oferta de sabatilles esportives, la demanda està en declivi i augmenta la de sabates, sandàlies i també talons, "fins i tot els d'agulla en un 25%".

En plena era de les sneakers, les sabates clàssiques tradicionalment masculines continuen resistint amb dignitat. D'acord que han deixat de ser hegemòniques per anar a treballar, però el cert és que quan arriben certes situacions menys informals, tornen a sortir a relluir. Però ¿saps quins models són els que tots hem tingut alguna vegada? Sovint es desconeix el nom i origen del disseny que portem als peus, encara que la majoria fa gairebé un segle que es troben al mercat. Aquestes són algunes de les sabates més habituals i clàssiques que millor han resistit el pas del temps.

"Gairebé quasi cap nen, però tampoc cap adult, porta un calçat correcte". L'afirmació és de la podòloga Neus Moya, que aprofita la xarxa social d'Instagram per fer pedagogia de com ha de ser un calçat respectuós. Els motius d'aquests errors són diversos: des de la dificultat de trobar aquest tipus de calçat en botigues convencionals fins al desconeixement de les característiques que ha de complir unes sabates ja siguin per a un infant o per a un adult. "Sabem com ha de ser una alimentació saludable, però no un calçat respectuós", apunta.

L'abril del 1985 Nike va llançar les Air Jordan 1, les primeres sabates de la marca Air Jordan, sorgides de la col·laboració de la companyia nord-americana amb Michael Jordan. A banda d'incorporar el mític swoosh –el logotip de Nike–, aquest model de canya alta també comptava amb una primera versió del logotip de la nova marca: una pilota de bàsquet alada. Gràcies a aquestes sabatilles, que es van convertir en tota una icona, va començar a créixer l'interès per les sneakers, que van esdevenir per primer cop un objecte de culte i desig. Aquest va ser el primer gran pas de la cultura sneakerhead, que avui dia mou milers de milions de dòlars i cada cop té més adeptes.

Una de les empreses de carns i embotits més grans de Mallorca fa més d’un mes que espera que arribi a Tarragona un vaixell procedent d’Ucraïna carregat de 2.500 tones d’ordi, blat i blat de moro. Ca’n Company Mallorca té 3.000 animals, entre porcs, vaques i ovelles, i encara que a Asaja no volen parlar de “pànic”, reconeixen que la guerra de Rússia contra Ucraïna els suposa un problema greu i incert, segons explica el seu gerent, Joan Simonet.

Els clàssics es continuen reinventant i cada vegada ho fan d'una manera més respectuosa amb el medi ambient. Aquest és el cas de la Porquera XXI, una nova versió del model tradicional de calçat mallorquí que ha dissenyat i realitzat Monge Shoes a partir de roba de rebuig de la Fundació Deixalles, que anualment gestiona més de mil tones de roba.

Nico Anglada i Clara Capó són una parella menorquina de dissenyadors que, en col·laboració amb l'ONG Per la Mar Viva, ha creat una línia d'avarques menorquines ecosostenibles que tenen la sola feta amb tres botelles de plàstic que han tret de la mar. La seva aventura va començar fa anys, però l'any 2016 un viatge a Pwani, Tanzània, els va remoure i van decidir fer alguna cosa especial amb un producte tan local com són les avarques. Nico Anglada explica que la línia d'EcoPwani Menorca va sorgir d'una manera molt rodona.

Conscienciar, reutilitzar i donar una segona vida a les botelles de plàstic de la mar. Els dissenyadors Nico Anglada i Clara Capó, en col·laboració amb l'ONG Per la Mar Viva, han creat una línia d'avarques menorquines ecosostenibles que tenen la sola feta amb tres botelles de plàstic que han tret de la mar, segons ha informat l'agència Efe.

Un camí de terra en un paisatge inhòspit és alterat per un home que corre com el vent. Durant centenars de quilòmetres, el corredor ha esquivat tota mena d’obstacles amb un calçat que molts s’atrevirien a descriure com a precari: unes xancletes senzilles fetes de pell de vaca i neumàtic gastat. L’home pertany a la tribu mexicana dels tarahumara i el que du als peus són els seus tradicionals huaraches.

"La lletjor és atractiva, la lletjor és emocionant. La investigació de la lletjor és, per a mi, més interessant que la idea burgesa de la bellesa". Amb aquestes declaracions de la dissenyadora Miuccia Prada l'any 2013 podríem definir el que es coneix com a sabates 'ugly', és a dir, el calçat amb plataforma elevada que és tendència aquest estiu. Encara que aquest tipus de sabates sovint les comercialitzen les marques esportives, no tenen ni la funció ni la comoditat del calçat esportiu. La nova tendència ha enlluernat tant els carrers com les passarel·les, però els experts alerten que si s'utilitzen freqüentment poden arribar a causar problemes a les cames i als peus dels que les porten.

El dissenyador Christian Louboutin, conegut per ser el creador de les mítiques sabates de sola vermella, afirmava l’any 2013 que “els talons proporcionen a les dones un caminar més lent, i això dona als homes més temps per admirar-les”. La frase, pronunciada només fa sis anys, és un exemple més de com molts homes cosifiquen les dones sense despentinar-se. Però avui en dia aquest comentari ha quedat soterrat per les reivindicacions de moltes persones -famoses i anònimes- que s’estan rebel·lant contra l’obliguetorietat a vegades no escrita però real de portar talons en determinades festes i esdeveniments i en molts àmbits laborals. Així, cada cop més dones alcen la veu per deixar enrere la idea de sofisticació i sensualitat, que sovint va lligada als talons, per convertir aquest calçat en allò què és: una sabata que provoca problemes físics i redueix la mobilitat de les portadores.

L'homenatge al col·lectiu de repuntadores de Lloseta, organitzat pel grup Socialistes Independents (SI), ha reunit unes 400 persones aquest dimecres al teatre. 92 dones de diferents generacions han rebut el reconeixement del poble.