Que en una aula convisquin nens i nenes a classe vestits de diumenge no és habitual, però tampoc extraordinari. Tampoc ho és trobar-se’ls amb samarretes de futbol, faldilles curtes i tops, xancletes –quan ve el bon temps– o pantalons ben arrapats plens de brilli-brilli. És possible que abans d’arribar a la porta de l’escola amb aquesta vestimenta hi hagi hagut una discussió familiar sobre si hi ha roba que s’hauria de quedar a l’armari o no. Tant si es tira la tovallola i es deixa fer a l’infant el que vulgui com si es prima la seva llibertat i expressió, el cas és que a les aules la diversitat també es veu en la manera de vestir.

La roba que es llença als contenidors de recollida selectiva acaba viatjant una mitjana de 9.000 quilòmetres i majoritàriament acaba a l'Àsia o l'Àfrica. És la conclusió principal d'una investigació efectuada per Greenpeace, que va posar dispositius GPS en diverses peces de roba d'aquests contenidors i n'ha fet un seguiment durant mesos. Un any després, el 92% de les peces monitoritzades eren fora de l'estat espanyol.

Maria Gispert ha cosit des de petita i va començar cosint roba per a les nines amb què jugava. "La meva mare és modista, ensenyava patronatge, costura i labors i jo m'hi afegia, primer per entretenir-me i després perquè m'agradava", explica. D'adolescent va aprendre a fer patrons per poder fer-se roba i va decidir estudiar disseny de moda i més tard patronatge i confecció. Al llibre Tornar a cosir. Manual pràctic per fer-se la roba (Edicions Sidillà) ensenya les tècniques bàsiques de l'ofici per poder començar a confeccionar algunes peces. El llibre inclou cinc patrons base sobre els quals dibuixar diferents peces. "Normalment els llibres no expliquen tot el procés del patronatge, des que tens un full en blanc fins al patró acabat, sinó que són les revistes les que et venen amb un patró fet que només has de retallar, i jo volia trobar un punt mitjà i que el llibre t'acompanyés des del principi fins al final", detalla Gispert.

Càritas Mallorca i Eroski han recollit un total de 154.917 quilograms de roba en bon estat el 2023, a través dels 32 contenidors situats en els supermercats de la cadena. En aquesta línia, les dues entitats han destacat que, per trimestres, entre octubre i desembre es varen recollir 47.365 quilograms, mentre que el primer trimestre de l'any es varen recollir 36.326 quilograms; el segon, 35.110, i el tercer, 36.116. Així mateix, d'ençà que es va iniciar el programa, el 2017, s'han obtingut més de 800.000 quilograms de roba en bon estat.

El 7 de juliol del 2019, l'empresari Miles S. Nadal va desembutxacar 437.500 dòlars per comprar un parell de sabates. Ho va fer durant una subhasta de Sotheby's –una de les principals cases del sector– i en va sortir coronat com la persona del món que més diners ha pagat per endur-se unes vambes a casa. El fundador i president del grup d'inversions Peerage Capital se les va quedar noves de trinca i, evidentment, no les ha arribat a estrenar mai: les exhibeix en una vitrina, perquè són un model molt especial. Es tracta de les Nike Moon Shoe, nascudes el 1972 i famoses per ser el primer model de sabatilles d'esport de la marca Nike que va utilitzar una sola de tacs de goma.

Alert­a si us el trobau per Palma, càmera i trípode en mà, perquè podeu acabar explicant als seus més de 45.000 seguidors de TikTok què duis posat i, fins i tot, quina nota –de l’1 al 10– té el vostre modelet. Will Garcés (@willcozi a Instagram) té 23 anys i en fa només tres que va arribar a Mallorca des de Cadis, on va aterrar provinent de Colòmbia. Amb els seus vídeos d’Instagram i TikTok s’ha fet un nom i assegura que no hi ha dia que no el reconeguin pel carrer. Després de llançar-se a preguntar a persones desconegudes sobre la seva roba i el seu estil, Garcés ha duit a Ciutat les ‘batalles d’outfits’, en què els participants competeixen per tenir la millor vestimenta.

El març del 2020, quan només havien passat tres setmanes de confinament a Nova York, el meu company se'm va adreçar amb una revelació. Érem al nostre menjador acollidor, que a causa de les circumstàncies s'havia convertit en espai de coworking, bar de copes i cel·la. Ell és advocat especialitzat en finances i normalment treballa amb vestit jaqueta, tot i que llavors feinejava amb pantalons i jerseis de xandall comodíssims. I no penseu que el jutgés, perquè vaig arribar a portar la mateixa dessuadora més de tres dies seguits. Mentre ens preparàvem per posar-nos uns texans per anar a la botiga de queviures, em va dir que no recordava l'última vegada que s'havia posat uns "pantalons durs".

L'emergència climàtica fa estona que pica a la nostra porta, inclosa la de l'armari. Segons l'ONU, la indústria de la moda és la segona més contaminant del món. I dades com les que revela Neus Soler, professora d'Estudis d'Economia i Empresa de la UOC, demostren per què. "Actualment, comprem, de mitjana, un 60% més de roba que fa una dècada, i la llencem després d'haver-la fet servir una mitjana de només deu vegades. Per tant, el model és totalment insostenible i hem de buscar opcions que allarguin la vida dels productes i fomentin l'economia circular", alerta l'experta.

Amb només 13 anys, la Sonia González tenia la sort de saber què volia fer a la vida: ser modista. Als matins estudiava i a les tardes aprenia a cosir a l'acadèmia d'Antonia Gallego a Gavà (Baix Llobregat). Més endavant es va titular com a patronista exterior de dona a l'institut Feli, que és com les estudiants anomenaven la llavors Escola de Felicidad Duce. Va treballar per a El Corte Inglés i modistes de Gavà i Barcelona, fins que una frase li va canviar la vida. Una amiga li va garantir que "a Barcelona tot triomfa" i el 2010 González es va llançar a obrir botiga pròpia: L'Elegància de l'Eixample. Llavors tenia 26 anys i les coses li han anat prou bé perquè s'hagi pogut comprar l'entresol on s'ha traslladat aquest 2022 (Aribau, 114). Fa arranjaments de tota mena –uns baixos, una cremallera o fer que una peça ens caigui millor–, fins i tot de roba tècnica, i també vestits a mida, però els arranjaments l'han "salvat" durant els mesos difícils de la pandèmia. Si veu que alguna cosa no es pot arreglar, ho diu a la clientela, i l'únic que no toca mai són vestits de busseig ni peces de pell.

La cistella de la compra està a un nivell de preus que no s’havia vist des de feia, com a mínim, 34 anys, segons dades de l’OCU. L’encariment imparable dels productes i serveis des d’inicis del 2021 ha propiciat que la inflació s’hagi convertit en el principal enemic de famílies i empreses per arribar a final de mes i superar la segona gran crisi en només tres anys, després del desastre propiciat pel covid el 2020. 

Fa poc, en un vol de tornada a casa des de París, vaig tenir l'esgarrifosa sensació que alguna cosa se'm posava sobre l'espatlla. Quan vaig mirar al passadís no hi vaig veure res. En girar el cap a l'esquerre vaig veure què era. La dona de la fila de darrere havia posat els dits dels peus a l'espai del meu seient al costat de la meva orella. La mirada ha de viatjar, com resava el famós epigrama de Diana Vreeland, i per descomptat on va l'ull, va el cos. La pregunta que un faria als seus companys de viatge és la següent: ¿seria massa demanar que es posessin sabates? Constantment se'ns recorda que els viatgers estan tornant als cels en massa, alliberats per fi d'aquells anys pandèmics que vam passar mirant a través de la presó de Zoom i somiant en destins llunyans... o en qualsevol lloc que no fos un dormitori, que es fa passar per un cubicle d'oficina.

Vuit de cada deu furts que es produeixen en botigues de roba els cometen delinqüents habituals o bandes especialitzades en aquest tipus de delictes. El seu objectiu: tornar a revendre les peces. És per això que normalment les peces robades acostumen a ser de marques conegudes, d'un preu i una qualitat mitjana-alta i d'una demanda important.

La tela texana és un bàsic dels nostres armaris. Coneguda amb el seu nom original com a denim, aquest teixit es un depredador climàtic. L’ONU va revelar el 2020 que per fer uns pantalons texans calen els mateixos litres d’aigua que una persona es beu en set anys. Per sort, les coses estan canviant i el denim comença a tenir consciència mediambiental.

Diana Vreeland –una de les personalitats més influents de la moda del segle XX– ho tenia claríssim: “Un vestit nou no et porta enlloc, és la vida que vius amb aquest vestit, i el tipus de vida que has viscut abans i la que viuràs després”. Aquestes paraules de la mítica editora del Harper’s Bazaar i de Vogue sonen a profecia després de dos anys d’una pandèmia que va canviar radicalment els nostres hàbits. Ningú estava preparat per a un confinament tan dur, tan llarg, tan incert. El món passava a dins de casa i l’únic contacte amb l’exterior era a través de la càmera de l’ordinador: primer les reunions de feina, després les trobades amb la família i els amics. La vida es virtualitzava a una velocitat de vertigen, l’accessori imprescindible per sortir puntualment a l’exterior era una mascareta quirúrgica i el vestit nou seguia penjat a l’armari sine die. 

Potser sembla una cosa senzilla, però no ho és tant: ¿com és possible que una marca no sàpiga amb exactitud on i com es fan els seus productes? La cadena de subministrament de la moda és tan complicada, amb molts dels seus elements que es despleguen al llarg de tants països i processos, que per a la majoria de nosaltres l'origen de la roba és gairebé completament desconegut. Ara bé, això comença a canviar. Loro Piana, una marca italiana de luxe coneguda per les seves sofisticades i subtils peces de punt, ha emprès un programa que permetrà als clients seguir cada pas de la producció dels seus jerseis de caixmir de cabra, des de l'animal fins a la botiga.

En un centre comercial, una gran botiga oberta de bat a bat, sense portes, ha penjat a primera línia perquè es vegin de ben lluny una col·lecció interminable de jerseis de rombes de tota mena de colors. La imatge em transporta immediatament a l’adolescència, quan la majoria dels meus companys de classe lluïen uns jerseis idèntics. Aleshores l’estampat ja em recordava les fotos d’infantesa on els meus amiguets, especialment els nens, també duien aquests mateixos rombes en jerseiets i armilles, aleshores de colors més marronosos i apagats.

Un dia qualsevol d’aquesta setmana, davant una botiga d’una entitat bancària (ara els bancs ja no tenen oficines, sinó botigues, o, per ser més ridículs, stores, perquè en anglès queda millor) hi havia dues dones que esperaven per poder entrar i fer ús del caixer automàtic. Era evident que no es coneixien entre elles, però feien un tàndem curiós, perquè una anava amb un vestit d’estiu sense mànigues i l’altra duia posat un abric més aviat gruixut, que no li farà gens de nosa per Nadal ni el gener, si el canvi climàtic no ens du sorpreses. Totes dues tenien raó: eren prop de les nou del matí i l’aire era fresc, però al mateix temps lluïa un sol ben alegre dins un cel tot blau. De manera que una era fredolega, i l’altra, calorosa. A la vegada, però, la decisió de tapar-se o destapar-se es podia interpretar com un indici de certa preferència estètica: cadascuna a la seva manera, feia una aposta radical per estar tan elegant com –segons ella mateixa– fos possible. Així, la del vestit sense mànigues intentava estirar l’estiu fins bastant més enllà del que és raonable, mentre que la de l’abric volia anticipar un hivern al qual encara li falta estona per arribar: a les nostres latituds, les tardors són tan suaus que inclouen estiuets (el de sant Miquel, el de sant Martí) i els estrangers les confonen, sovint, amb primaveres. No és difícil menjar-se les castanyes (o els panellets, ara que molts illencs també en fan, a imitació dels catalans) amb un bon sol. Tampoc no és gens sorprenent, en aquesta època de l’any, que caiguin ruixats que ningú veia venir, tempestes igualment inesperades o fins i tot alguna llevantada ben violenta –sense que calgui arribar a l’extrem tràgic de la de fa tres anys.

Si surts de compres amb 100 dòlars pots tornar amb uns texans Levi’s o amb mitja corbata Hermès. O també podries anar a Primark i omplir tot l’armari. La firma de roba low cost et vendrà una samarreta per 3,5 dòlars i uns pantalons per 10. Els preus semblen massa bons. Rivals com Zara o H&M, considerats barats abans de l’arribada de Primark, ja collen els seus proveïdors. Què fa diferent Primark per vendre roba encara més barata i seguir guanyant-hi diners?

Davant les objeccions d’uns escèptics sabaters, que es resistien a fer un lloc als seus aparadors a les sabatilles de José Paredes, l’aleshores jove empresari d’Elx es va arriscar. Les va fabricar igualment i les va deixar en concepte de dipòsit durant mig any. El tracte era senzill. Si les venien, ell recuperaria la inversió; si no, perdria tots els diners. Tres mesos després, ja reponia comandes. Així evocava Rafael Paredes en una entrevista recent el coratge del seu pare. Aquesta determinació va obrir el camí a una companyia que els anys 70 i 80 es va convertir en l’empresa pionera del calçat esportiu a Espanya. Una fita recordada els últims dies amb motiu de l’adeu del fundador de Paredes, mort als 88 anys en caure el vehicle que conduïa en una basa de rec.