L’Estudi General Lul·lià acollirà aquest dissabte 25 d’abril una jornada d’intercanvi i reparació de roba amb motiu del Dia mundial de la moda sostenible. Les activitats, organitzades per Amics de la Terra en el marc de l’Acadèmia del Clima, són gratuïtes i es faran de les 10.00 a les 13.30 hores.

Fernando Sansó (Cala Anguila, 1999) viu entre la costa manacorina i Palma. Tot i ser geògraf va decidir tirar pel món de la moda i se’n va anar a Madrid a formar-se. Acaba d’estrenar la tercera temporada de Fashion Fer, el programa d’assessoria d’imatge que emet Canal4 cada dimecres a les 21 h. Parlam amb ells sobre colors, roba i la por de canviar d’imatge sense seguir les modes.

Els vestits de novia també poden ser sostenibles, modulars i tenir vida més enllà del gran dia. Aquesta és la proposta amb què la dissenyadora mallorquina Carme Vidal debuta en el sector nupcial amb Mon Cor, una col·lecció que reivindica la "senzillesa, la versatilitat i el consum pausat". Dissenyada i confeccionada íntegrament a Palma, la línia defensa que "casar-se i ser fidel a una mateixa, als valors propis, no són conceptes incompatibles".

Rosalía ha explicat aquest dimecres en un missatge a les seves xarxes socials que no haver-se manifestat sobre Palestina "no significa en absolut que no condemni el que està passant", però lamenta que "l'assenyalament hauria d'adreçar-se cap amunt (cap als qui decideixen i tenen poder d'acció)".

El dissenyador de moda mallorquí Miguel Adrover ha rebutjat fer-li una vestimenta personalitzada a Rosalía en considerar que l'artista no ha fet costat "públicament" a Palestina i, encara que reconeix que l'admira, ha remarcat que el silenci de l'artista catalana "és complicitat".

França acaba de promulgar una llei sense precedents per frenar l’avenç imparable de l’ultra fast fashion, el darrer estadi del sistema productiu d’una moda totalment segrestada per l’hipercapitalisme. Si fins ara la moda s’havia posicionat com el segon sector més contaminant del planeta, l’ultra fast fashion ha aconseguit demostrar que sempre tot pot empitjorar. Es tracta sobretot de marques xineses, encapçalades per Shein o Temu, que ofereixen un model purament en línia, que basa la seva oferta en la detecció amb algoritmes de les microtendències de TikTok. El nom d’aquest model productiu es deu als temps rècord de producció i venda, ja que mentre que Zara necessita de 2 a 4 setmanes entre les fases de disseny i venda, Shein ho fa entre 3 i 7 dies. Els preus són extremadament irrisoris, amb una rebaixa del 30% al 50% respecte a les grans marques de confecció, gràcies a una vulneració extrema dels drets dels treballadors. Amb una producció ultraaccelerada es promou un consum fora mesura, ja que Shein posa a la venda 7.200 nous productes cada dia, davant els 500 de Zara al mes. No cal dir que l’ultra fast fashion comporta una altíssima i preocupant empremta ambiental i social.

La generació X vam viure la nostra joventut sota l’influx corporal de Kate Moss, amb qui va imposar-se una primor extrema que diluïa les corbes del cos. Batejada com a heroin chic, aquesta nova bellesa feia gala de demacració física i deixadesa autodestructiva, en sintonia amb la desafecció política de finals de mil·lenni. Un estereotip que va arribar al seu esgotament a principis del segle XXI, quan va sorgir-ne un altre, als antípodes d’aquest escanyoliment, caracteritzat per la voluptuositat de les corbes. Definitivament, Kate Moss quedava desbancada per Kim Kardashian. El nou cànon de bellesa va imposar-se el 2014 amb la portada de Paper Magazine, on Kardashian feia gala d’unes natges impressionantment prominents on hi podia sostenir una copa de cava. A partir d’aquí, les xarxes socials van fer la seva feina i quedava fixat un nou cànon estètic aspiracional, l'slim-thick (prim-gruixut), amb una cintura irrealment estreta i un abdomen pla, en contrast amb uns malucs i uns glutis exageradament voluptuosos.

Quan arriba l'estiu, solem anar amunt i avall tot el dia, ja que a banda de treballar i de complir amb la resta de les nostres obligacions també solem fer més vida social. És per això que vestits, calçat i complements que siguin versàtils i s'adaptin a diferents contextos ens poden resultar molt pràctics. La versatilitat, però, no serà només benvinguda en el terreny de la indumentària: també els elements cosmètics han de ser fàcils d'aplicar i útils per a tot el dia. El mateix passa amb la tecnologia que portem a sobre, que també es pot adaptar a cada moment de la jornada si la triem bé.

Les anomenades fashion victims són persones que viuen la moda de manera excessiva i acrítica, supeditant el seu criteri als dictàmens de les tendències. Una expressió, però, que frivolitza el fet que la moda té unes víctimes molt més reals. Fins al segle XIX, el luxe, de factura artesanal, estava restringit a l’aristocràcia, però la maduració del capitalisme, l’ascens de la burgesia i la industrialització van obrir el consum a un públic més ampli, la qual cosa va requerir noves tècniques, processos i materials que augmentessin la producció a un cost inferior.

Indiscutiblement, el mullet és un dels pentinats d’home més controvertits de la història, catalogat com un dels més lletjos de tots els temps. La mala fama rau en el fet que trenca la lògica i les proporcions clàssiques dels pentinats: curt pels laterals i el front i llarg a la resta del cap, especialment al clatell. Però, malgrat les seves crítiques, el mullet ha tornat amb força entre els joves, els quals, creient que abracen la més rabiosa modernitat, estan revifant un pentinat mil·lenari. Homer a la Ilíada ja parla de la practicitat dels "flocs tallats i els cabells llargs al clatell", per oferir visibilitat gràcies al serrell curt, mentre protegia la nuca de possibles fregades del casc i esmorteïa l’impacte d’atacs en la zona.

L’expressió “professionals de bata blanca” és una manera col·loquial de referir-nos a persones que treballen en l’àmbit sanitari. Però, quan entrem a un hospital, observem que, a banda del blanc, coexisteixen més colors per a les seves bates i pijames. A què es deu aquesta varietat cromàtica, a una elecció personal o, contràriament, té una raó de ser?

Odii quedar per berenar els caps de setmana. Quina persona que estima la seva pau mental vol aixecar-se abans d’hora en el seu dia lliure per arreglar-se, sortir de casa en dejú i haver de mantenir una conversa sense haver pres ni un cafè? De veres, no hi veig la gràcia. Per això, la meva vida social és un poc pitjor d’ençà que va aparèixer el concepte ‘brunch’ i, amb ell, l’excusa perfecta perquè els meus amics m’intentin convèncer de quedar (a mi no m’enganen) per berenar. “Així ens podem veure més tard i tens més temps per dormir”. M’és igual si són les 10 o les 12 del matí: jo el cafè el vull fer a ca meva, en silenci, i sense haver de veure ningú fins que m’hagi fet efecte. A més, el que em resulta encara més espantós que matinar un dissabte és la idea de pagar a preu de dinar allò que realment és (amb això tampoc no m’enganen), un berenar. Per culpa de les torrades d’alvocat, m’he convertit en la típica amiga plom que intenta obrir els ulls a la resta del grup, com si el brunch fos una estafa piramidal de la qual hem de salvar el món.

En la història hi ha una clara relació entre el maquillatge i la consideració de les dones en cada moment històric, ja que, quan han gaudit de més drets i llibertats, el maquillatge ha emergit amb més força i protagonisme. A l’Antic Egipte, per exemple, les dones tenien dret a posseir i heretar propietats, regentar els seus negocis i iniciar processos judicials contra homes. Aquest estatus va traduir-se estèticament en un maquillatge potent de llavis vermells i ulls delineats amb alcofoll. Contràriament, quan el patriarcat ha ofegat la seva autonomia, el maquillatge s’ha esmorteït i ha estat durament castigat. Tal és el cas de diversos concilis eclesiàstics medievals que van considerar el maquillatge com un pecat perquè era un engany al desig masculí i, durant els judicis de Salem (1691), va ser titllat com a recurs de seducció diabòlica.

Òbviament, quan dilluns transcendia que el festival de cinema de Canes havia endurit el seu dress code per a les dones, la resposta més immediata de molta gent va ser completament irada, perquè consideraven les noves indicacions estilístiques masclistes. No és d'estranyar aquesta reacció si tenim en compte el que ha estat passat al món durant els darrers 2.000 anys. Per tant, està més que justificat posar el crit al cel quan algú li diu a una dona com s'ha de vestir. Al mateix temps, però, potser també hauríem de ser una mica més minuciosos en l'observació abans d'emetre el veredicte complet. Sobretot la premsa, de la qual s'espera una anàlisi una mica menys superficial.

Per als compradors de la generació Z als Estats Units, la guerra comercial del seu país amb la Xina ja no és només un titular. El 25 d'abril passat, Shein i Temu, els dos gegants xinesos més populars entre els joves, van anunciar que ajustarien preus als EUA. El cost d'alguns productes venuts per Shein es va disparar més d'un 150%. Temu ha afegit un "sobrecàrrec a la importació" que en alguns casos supera el preu del producte.

Entre dijous i dissabte ha tingut lloc la Barcelona Bridal Fashion Week, l’aparador de moda nupcial més important de tot Europa. Una tradició, la del casament, que pel que fa a indumentària, es manté força inalterable des del segle XIX amb els quatre elements de referència: el vestit blanc, el vel, el ram de flors i l’anell. Un vestit que no tan sols domina el món occidental, sinó que també s’ha acabat imposant a moltes altres cultures fins a arribar a arraconar vestits tradicionals com quimonos, túniques o saris. Però, quina és la història d’aquest vestit que ha esdevingut un símbol reconeixible arreu?

Ja fa temps que ens hem acostumat a vestir-nos amb roba d'esport per no practicar esport. Anem a treballar amb gorres de beisbol, sortim a sopar amb vambes de futbol i ens mudem duent un xandall. Entre els esports més recurrents hi ha el bàsquet o el tenis, però darrerament el futbol està guanyant moltes posicions, especialment amb la moda de les samarretes vintage d’equipacions de futbol com a roba de carrer, sota l’anomenada tendència blokcore. Però si bé la moda urbana s’està apropiant de la roba esportiva, val a dir que l’esportiva també va inspirar-se en una de molt més antiga per crear la seva essència.

"La Barcelona Bridal Fashion Week (BBFW) no és només una fira: és un punt de trobada imprescindible del sector, un espai on es gesta la creativitat i la innovació, i una cita important per teixir noves aliances entre els actors". Són paraules d'Albasarí Caro, directora de l'esdeveniment que, del 23 al 27 d'abril, convertirà la capital catalana en l'epicentre internacional de la moda nupcial. Enguany, a més, ho farà amb una edició de rècord. Entre el 23 i el 26 d'abril pel palau 8 de Fira de Barcelona s'hi podran veure les noves col·leccions per al 2026 que han confeccionat 44 dissenyadors. Del 25 al 27 d'abril, als palaus 1 i 2 i a la plaça de l'Univers es farà el trade show, que reunirà les propostes de 450 marques del sector provinents de 32 països. "Serem l'epicentre del negoci per als professionals del sector", afegeixen des de l'organització de la BBFW.