Envoltada de fils, agulles i teles, Carme Vidal (Palma, 1996) ha fet del seu hobby una passió i una sortida laboral. Mentre treballa en una botiga de teles, impulsa la seva pròpia marca de vestits de núvia amb una proposta diferent de la resta: els vestits seran modulars —aniran per peces i es podran fer diverses combinacions— i es llogaran, no caldrà comprar-los. Mentre es dedicava a aquest projecte, li ha sortit una nova oportunitat de negoci: la confecció de vestits per a la Patrona de Pollença, la batalla dels moros i cristians amb Joan Mas com a protagonista. Aquest nou projecte planteja una novetat fins ara inexistent: feminitzar els vestits de mora.

L’arquitecte va dir: “Cal pensar en les persones” i va dir “Hem de tenir en compte el factor humà”. Per a l’entrada de l’hospital, de l’Ajuntament, de la comissaria, del CAP, va decidir que hi hauria unes portes de vidre que convidessin a entrar, que no foragitessin. S’obririen soles, amb cèl·lula fotoelèctrica, perquè hi havia usuaris que tenien mobilitat reduïda. Avis, gent en cadira de rodes, camilles envoltades d’infermers, gent gran amb caminador... No es podia permetre que la porta s’hagués d’obrir amb una maneta, fent força, perdent uns segons preciosos.

Centenars d’aficionats a l’arquitectura i el disseny acudeixen a la crida d’Open House Palma el primer dematí de les jornades de portes obertes. Les visites guiades continuen aquest dissabte capvespre i també al llarg de tot diumenge. Cada edifici té un horari determinat que cal consultar al web de l’organització del festival.

De petit, Josep Motas Isach dibuixava calaveres i batedores, sempre el mateix, gairebé com una obsessió. De més gran, un professor li va dir que qualsevol cosa, malgrat que sigui lletja, repetida és bonica. La calavera que tantíssimes vegades havia dibuixat el Josep és avui una de les figures més identificatives de l’estudi Bussoga, que el dissenyador comparteix amb la seva companya, Irina Grosu, a Sant Jordi Desvalls (Baix Empordà). La firma s’ha fet un nom arreu del món per haver reinventat la rajola catalana amb dissenys impregnats d’imaginació, humor, transgressió i un toc de surrealisme. El paviment hidràulic del rebedor de l’estudi d’aquests dissenyadors ja és tota una declaració d’intencions: a primer cop d’ull sembla un mosaic modernista, però una observació atenta permet descobrir que es tracta d’una composició feta a base de calaveres, que no deixa de ser una repetició –en aquest cas de rajoles amb el dibuix d’una calavera– com la que esmentava el professor a Josep Motas. La rajola repetida crea un conjunt bonic i sorprenent, i alhora resumeix l’esperit de la firma Bussoga: la suma de la tradició i la modernitat, la simbiosi entre art i disseny. 

El dissenyador Miguel Milá, que ha mort aquest dimarts als 93 anys, deixa un llegant desbordant, ple d'objectes icònics com els llums TMC, TMM i Cesta, el banc Neoromántico i la llar de foc A-14, alguns dels quals continuen al mercat després de mig segle. Milá és considerat un dels pares del disseny a l'Estat, i al mateix temps sembla que la part encara més important de la seva herència és ell mateix, la petjada que ha deixat personalment. Per adonar-se'n, n'hi havia prou amb el contacte puntual amb ell amb motiu d'alguna presentació, llegir les seves entrevistes o mirar el documental que li va dedicar Poldo Pomés l'any 2017.

Un dels dissenyadors gràfics més importants i amb més projecció del país, pioner de la comunicació visual i el cartellisme, el dissenyador Enric Huguet (Barcelona, 1928-2024), va morir dimarts als 95 anys. Els seus icònics dissenys des dels anys 50 i 60 no només passaran a la història, sinó que ja són part de la memòria col·lectiva: la capsa de Gelocatil, la imatge de Calcium Sandoz Forte, el logotip de la casa Santiveri, el de les autopistes i els dissenys de les portades dels diccionaris Vox, per citar-ne alguns.

Estètica retro aposta per la cultura i els talents locals. Sota aquesta premissa neix Chunky Magazine, el projecte personal de Marc Bergas (Palma, 1999), que pretén agrupar i servir com a altaveu per als artistes i talents emergents de l'illa. Així, l'objectiu és convertir-se en una plataforma a les xarxes on es puguin exposar, en format audiovisual i amb una estètica pròpia, diverses iniciatives, tant les dels artistes que hi participin com les gravacions del mateix autor.

Sovint és difícil separar el gra de la palla, també quan es tracta de moda. Aquesta setmana es dona el tret de sortida a la setmana de la moda de Barcelona, el 080 Barcelona Fashion, que se celebrarà des de dimarts fins divendres al Recinte Modernista de Sant Pau. Hi veurem desenes de propostes de dissenyadors catalans, d'estils ben diferents, i la gran quantitat d'idees ens poden desorientar a l'hora de saber què és tendència i què són només artificis del sector. Per afilar la mirada a un món que sovint és inconnex, l'experta de moda Eugenia López-Fonta i conductora del pòdcast sobre moda i estil de vida Kekis Korner ens guia per les tendències que veurem al 080 Barcelona i ens dona les claus per organitzar el nostre armari de cara a la nova de temporada.

El dissenyador Enric Franch va morir diumenge als 81 anys a causa d'un càncer. És considerat un referent del sector, sobretot en la museografia, però pel seu caràcter reservat era poc conegut pel gran públic. Entre les seves fites més destacades hi ha el llum de taula Calder, que va assolir repercussió internacional i que François Mitterrand tenia al seu despatx. També va fer nombrosos projectes museístics, com els del Museu de Ciència de Tenerife, el del Museu del Ferrocarril de Gijón, el del Museu de Belles Arts d'Oviedo i el del Museu del Poble d'Astúries, i va redactar el Pla Director de la Xarxa de Museus Etnogràfics d'Astúries. Així mateix, Franch va treballar en diversos projectes amb l'artista Antoni Muntadas.

El dia 13 de març d'aquest any va morir al municipi de Rivoli el dissenyador de cotxes Marcello Gandini, pare d'algunes de les creacions més mítiques de la marca Lamborghini. Nascut a Torí el dia 26 d'agost de 1938, Gandini va iniciar la seva trajectòria a l'empresa Bertone, en la qual va dissenyar un dels esportius més emblemàtics de la marca italiana: el Lamborghini Miura. Però aquest no va ser l'únic vehicle memorable que va sortir del seu llapis, ja que en aquest mateix departament de disseny (on va entrar substituint Giorgetto Guigiaro, un altre nom il·lustre de l'automòbil) va dibuixar els que més endavant serien els Lamborghini Countach, el Lancia Stratos o el Ferrari 308 GT4.

Cada cop que passo per davant de la botiga d’Ikea a la Diagonal de Barcelona tinc sentiments contradictoris. Perquè els suecs han construït un gegant globalitzat imbatible en preus que ha arraconat fabricants de mobles locals fins a la seva extinció i també deu haver obligat a plegar més d’un fuster artesà. I els que encara recordem on eren les fusteries als carrers de Gràcia i de l’Eixample, i encara sentim l’olor de la fusta i el soroll de les serres, podem certificar la progressiva defunció de l’ofici de fusters traçuts de granota blava i llapis pla a l’orella que feinejaven els tallers trepitjant serradures i eren capaços d’imaginar solucions a mida amb la garantia de la seva experiència.

Open House Palma fa una crida perquè propietaris i gestors d’edificis públics i privats obrin les portes durant un cap de setmana, amb motiu de la 3a edició del festival d’arquitectura. Les activitats del festival s’allargaran durant una setmana, entre el 6 i el 12 de novembre, mentre que les jornades de portes obertes a edificis es limitaran al cap de setmana de l’11 i el 12 de novembre. L’objectiu de l’esdeveniment és mostrar a la ciutadania els millors exemples d’arquitectura i disseny de Palma.

Quan fa uns mesos que un arbre està ajagut en terra, els insectes ja han fet la seva feina entre l'escorça i la soca. En conseqüència, la podridura ha entrat tan endins que, d'aquest arbre, no se'n poden fer taulons perquè un fuster els aprofiti. És per aquest motiu que l'arquitecte i dissenyador Francisco Cifuentes s'ha posat en contacte amb l'Ibanat. L'objectiu és aprofitar les soques de pins i alzines que les nevades de les darreres setmanes ha tomat de cap a cap de la serra de Tramuntana.

Pensa en la roba que guardes dins l’armari. En els teus pantalons, per exemple. Segurament n’hi ha alguns més còmodes que altres, els que combines per portar a la feina, altres que emmagatzemes per anar d’excursió o per lluir en una ocasió especial. Són diferents entre ells, però alhora són iguals: dos trossos de roba cosits amb dos forats per posar-hi les cames. Ara pensa en com haurien de ser els teus pantalons quan arribi el dia que, amb l’edat, no et puguis vestir sense ajuda. Com haurien de ser els teus jerseis o jaquetes? Com tancaries una cremallera amb un sol braç o et cordaries els botons d'una camisa? “Hi ha persones que tenim cossos diferents i mobilitats diferents i necessitem que la roba ens ho posi fàcil. També han d’incloure la nostra mirada”, assegura Cristian Lago, responsable de Coneixement i Formació d’Ecom, una associació amb més de cinquanta anys d’història impulsada per persones amb discapacitat física que treballen per aconseguir una societat inclusiva. 

Podria dir que l’actual imatge gràfica de l’Ajuntament de Palma és seva, per exemple; que ha treballat per la cadena hotelera Barceló a escala mundial, o que va fer feina en el logo de les Olimpíades de Barcelona del 1992 de Josep Maria Trias. Però res d’això li ha fet crear-se una marca tant com els seus darrers projectes, que fa –precisament– per amor a l’art. Toni Sorell és dissenyador gràfic i està darrere Rotuilla i Arquiilla, dos comptes d’Instagram des dels quals mira els carrers de Mallorca d’una altra manera. Sorell reivindica els rètols i certs edificis com a part del nostre patrimoni.Arran d’això, col·labora tant en la Biennal del Pensament com en l’Open House amb visites guiades per Palma.

El que primer crida l’atenció és la cuina, que destaca al ben mig del pis amb el seu groc lluent però elegant. No és estrany, perquè és a través de la cuina que s’organitza tota la reforma d’aquest pis situat en una finca centenària del barri de Sants de Barcelona.

Aina Losange transforma en color, música i formes tot allò que l'envolta. "Crear és com vomitar un recull gegant d'informació que vaig recopilant cada dia les 24 hores", diu ella. Per això, la paraula 'creadora' és la que millor la defineix, tot i que ella prefereix fer-ho amb una altra: Aina, el seu nom. "Vull dedicar-me a això, a ser el més jo possible", confessa. Fruit d'aquest esperit va crear durant la pandèmia la marca Losange Concept, on agrupa totes les seves facetes: estilista, dissenyadora, directora artística i DJ.

A l’Espanya dels anys 50 passaven coses com aquesta: en una urbanització de la Costa Daurada catalana es va voler fer l’experiment de recrear-hi l’arquitectura popular andalusa. Així va néixer aquesta casa, com moltes altres: com a fruit d’una arquitectura més folklòrica que cultural, una transposició en tota regla, una migració arquitectònica que anava de bracet de la migració humana i que responia a la voluntat política d’empeltar dels tòpics d’una cultura tots els dominis territorials.

Havia comprat una casa a Sant Just Desvern amb la intenció de reformar-la, una inversió. La casa existent no tenia cap valor i necessitava molta feina, i diners, per fer-la confortable i espaiosa. Quan el propietari va confiar el projecte de rehabilitació a Valentí Albareda, la idea inicial va canviar radicalment: l’arquitecte el va convèncer d’esbucar la casa –reformar-la seria força més car– i fer-hi una nova construcció amb la qual es guanyaria espai de jardí i d’interior, a més de millorar molt notablement la manera d’habitar-la. L’acceptació de la idea també canviaria la vida del mateix arquitecte, ja que el propietari va acabar convencent-lo que li llogués la casa i s’hi instal·lés amb la seva família. Així va ser. No cal dir que, al marge dels condicionants econòmics, Valentí Albareda va tenir llibertat absoluta a l’hora de concebre i materialitzar l’habitatge, a més de poder experimentar com s’hi viu.

Volien trobar un lloc per aïllar-se, un lloc que pogués marcar un parèntesi en el dia a dia, a la ciutat, al ritme de treball. No necessitaven un lloc gaire gran, i molt menys un lloc que compliqués la seva existència. Viure en contacte directe amb la natura, poder percebre i entendre la seva força, un lloc de contemplació, per carregar les bateries, tot això desitjaven. A Cala Deià van trobar el lloc que havien somiat. Un indret, a més, carregat d’energia.