Voldria fer uns comentaris sobre el debat que s’ha desfermat per l'article d’opinió d’Oriol Junqueras, que després va donar origen a diversos comentaris d’altres polítics i que ha motivat una nova reflexió del mateix Junqueras, enfocant-ho amb altres paraules. Va parlar d’un nou paradigma i d’una nova etapa. La primera qüestió és reflexiva, i la segona, d’actuació política. Parlava d’errors i encerts, fortaleses i febleses, d’actuacions que no van ser ben enteses, i per la qual cosa molta gent es va veure exclosa. Penso que té molt de mèrit conèixer i dir en públic aquestes coses, ser honestos i modestos. Dir que les estratègies s’han d’adaptar a les circumstàncies per ser guanyadores, per a mi vol dir que el futur s’ha d’encarar per altres camins. El fet que més del 85% de la població catalana, amb tres enquestes diferents, refusi avui dia la via unilateral, ja vol dir molt. Tots plegats hem hagut de reflexionar en el darrers tres anys, amb variacions inevitables, i cal fer-ho per prendre les millors decisions de cara al futur. El dia 16 d’aquest mes, Junqueras va posar l’accent en la multilateralitat, dient també que la comunitat internacional aconsella que Catalunya no s’aixequi mai de la taula de diàleg. La multilateralitat, i això és una afirmació meva a partir del que diu el diccionari, és el contrari de la unilateralitat, i les experiències dels fracassos de les vies unilaterals a tot el món aconsellen ser prudents i encetar noves vies, encara que siguin més lentes del que molta gent voldria. Aquestes vies poden permetre guanyar adeptes i reconeixement internacional, i si es fan bones polítiques en el dia a dia. Primer vindrà l'etapa bilateral i, si això avança, després vindrà la multilateral.

Després de l'indult als nou presos polítics, queden encara desenes d'encausats per l'1 d'Octubre, entre els quals, els exiliats. Ara mateix es troben a l'estranger arran de causes judicials obertes l'expresident Carles Puigdemont i els exconsellers Toni Comín, Clara Ponsatí i Lluís Puig, a més de les exdiputades Marta Rovira –també secretària general d'Esquerra– i Anna Gabriel, de la CUP.

El president espanyol, Pedro Sánchez, va anunciar ahir la concessió dels indults per "obrir pas a la política". No obstant això, el PP, Ciutadans i Vox insisteixen en la via judicial per fer front al moviment independentista. La triple dreta ha anunciat que recorrerà la concessió de la mesura de gràcia, encara que la doctrina del Tribunal Suprem estableix que només els perjudicats directament pel delicte comès poden presentar un recurs contra l'indult. En un intent d'esquivar aquest requisit i ser acceptat com a part, el líder del PP, Pablo Casado, ha anunciat aquest dimarts que sol·licitarà la "legitimació" al tribunal com a "part afectada", un element que justifica brandant un informe de la Guàrdia Civil que diu que alguns membres dels CDR investigats a l'Audiència Nacional van fer cerques i buscar informació sobre personalitats unionistes, entre les quals ell mateix.

L'aprovació dels indults per part del consell de ministres aquest dimarts ha començat a fer córrer el rellotge per excarcerar els presos polítics. Els nou líders independentistes està previst que surtin de les presons de Lledoners, Wad-Ras i Puig de les Basses aquest dimecres al matí. L'efecte de la mesura de gràcia del govern espanyol, doncs, encara es pot demorar 24 hores, ja que abans hi ha un estricte procés que s'ha de seguir al peu de la lletra: primer, caldrà que el rei signi els indults -cosa que en principi ha fet aquesta mateixa tarda-, després que la decisió es publiqui al Butlletí Oficial de l'Estat (BOE) -previsiblement al d'aquest dimecres a les 7.30 h- i finalment que el Tribunal Suprem ordeni l'excarceració dels presos i el jutjat de vigilància penitenciària notifiqui la resolució als centres penitenciaris on compleixen condemna.

Més de mil dies després, el recompte de nits a la presó dels líders de l'1-O arriba al seu final. El consell de ministres aprovarà aquest dimarts els indults als presos polítics, que aviat podran sortir en llibertat. El president espanyol, Pedro Sánchez, ho ha anunciat aquest dilluns en un acte al Liceu de Barcelona al qual no ha assistit cap membre del Govern, i en què ha presentat la mesura de gràcia com una via per "obrir pas a la reconciliació". "El govern d'Espanya ha decidit afrontar el problema, buscar la concòrdia, per això proposaré els indults al consell de ministres", ha dit davant d'un auditori de 300 persones, entre representants polítics i empresarials i d'organitzacions. Sánchez ha cridat a "arrencar el camí" per "recuperar la convivència", però ho ha fet sense desgranar cap proposta concreta per a Catalunya més enllà dels indults i remarcant que "fora del pacte constitucional no hi ha espai per a la política".

L’indult com a part del dret de gràcia no ha estat mai una figura jurídica que hagi tingut especial atenció per part de la doctrina. Tanmateix, en aquests últims temps dia sí, dia també, apareix als mitjans de comunicació tant escrits com audiovisuals o digitals.

Després de la sentència del Tribunal Suprem que va condemnar els líders independentistes, moltes veus van dir que l’única solució vindria d’“Europa”, concretament del Tribunal Europeu de Drets Humans. En aquell moment es donava per descomptat que el Tribunal Constitucional confirmaria la sentència del Tribunal Suprem, perquè sempre havia confirmat unànimement totes les resolucions relacionades de manera directa o indirecta amb aquest cas, malgrat que algunes eren profundament discutibles, particularment les que van confirmar les presons provisionals dels polítics, o la que el juliol del 2019 va afirmar una inviolabilitat del rei extraordinàriament expansiva, anul·lant la reprovació que li va fer el Parlament de Catalunya.

1. Diàleg. El soroll va per barris, però la idea d’un canvi d’etapa es va imposant. Cadascú ho llegeix a la seva manera: uns parlen de distensió, altres diuen que el secessionisme aplana el camí a Sánchez, alguns s’indignen amb Junqueras per haver dit el que és evident, que la via unilateral no és ara mateix transitable, i altres posen el crit al cel per la "traïció" de Sánchez. Però el fet és que tres anys i mig de ressaca són molts i que les dinàmiques socials acaben fent bellugar les coses. El tauler s’havia de moure. De què servirà? Ja ho veurem. De moment, la paraula és diàleg. Però no perquè la repetim les coses aniran més bé. Acció.

Comença a caminar una nova Generalitat republicana. Amb el govern encapçalat per Pere Aragonès, tindrem, després de més de 80 anys, un president d’Esquerra Republicana de Catalunya escollit amb normalitat parlamentària. Amb els mateixos objectius que ens han mogut sempre: construir un país pròsper, just i plenament lliure per a tots i cadascun dels ciutadans que viuen a Catalunya, pensin el que pensin i vinguin d’on vinguin. La nova Generalitat republicana té uns reptes immensos, però afronta les greus crisis que estem vivint amb voluntat transformadora, i estic convençut que sabrà liderar la reconstrucció social i econòmica del país i guanyar-se la confiança de la ciutadania mantenint-se sempre al costat de la gent.

El Partit Popular, des que va mudar la pell per deixar enrere Alianza Popular per guardar distàncies amb la tradició franquista acumulada, no ha parat de fer girs al centre i buscar un discurs moderat, però no se’n surt. De manera cíclica intenta reconfigurar el seu GPS ideològic, però, com la pedra de Sísif que una vegada i una altra torna a rodolar muntanya avall, sempre acaba instal·lat en posicions reaccionàries, defensives i intransigents. El PP porta més de trenta anys de viatge al centre que mai arriba a destí.

Bòsnia, Kosovo i Espanya són els únics estats del món que tenen un himne nacional sense lletra oficial (la vella República de San Marino tampoc en té, però per altres raons). Un fet tan inusual com aquest no és de cap manera anecdòtic. Apunta a alguna cosa profunda: probablement, a la impossibilitat de construir un relat identitari compartit que resulti versemblant. En casos similars, existeix una antiga i molt efectiva solució: aglutinar el personal entorn d'un enemic comú -real o imaginari- i forjar una identitat en negatiu. Franco ho va fer en relació a Gibraltar amb magnífics resultats. Fa uns anys, el PP va reexplorar les enormes potencialitats de l'anticatalanisme, que tan bé havia funcionat en personatges com Lerroux. En aquest cas la cosa es va disfressar d'oposició al nou Estatut, i es va basar en una gran recollida de signatures.