La feina de Laura Poblet Pedrol canvia radicalment quan arriba l’estiu, i no perquè ella s’agafi vacances. El motiu són els nostres cossos, que tot d’una comencen a experimentar dolors sobtats. “És automàtic: quan deixem de treballar, ens surten tots els mals”, sentencia aquesta fisioterapeuta des del local de La Físio, la seva consulta al barri barceloní del Guinardó. La seva agenda dels mesos d’estiu ho confirma: repunt de cites de gent de totes les edats amb mals propis d’aquesta època de l’any.  

“No sabia que existia la figura del fisioterapeuta de sòl pelvià. No va ser fins després del primer part que una entrenadora me’n va parlar”, explica Carme Périnee, mare de dues criatures. "Tant de bo l’hagués coneguda abans", afegeix. La primera vegada que moltes dones es fan una revisió del sòl pelvià acostuma a ser en el postpart. Però fins que no arriba aquest moment, la majoria de les dones tenen aquesta part del cos esborrada. I no és estrany, perquè històricament tot el que està vinculat a la sexualitat, especialment femenina, s’ha invisibilitzat. I segons Marta Torrón, fisiosexòloga i fisioterapeuta de sòl pelvià, “és important que ja de ben petits anomenem totes les parts dels nostres genitals". Curiosament, "hi ha més parts a identificar que a la cara", diu. Aquest silenci ha tingut efectes negatius en la salut preventiva de les dones. Elena Martín, mare de dues criatures, comenta: “Tot plegat em recorda molt la lactància. A la sanitat pública no estan al dia i acabes recorrent a professionals privats. I molts cops no saps ni per on començar!”

Una cinquantena de fisioterapeutes han protestat avquest divendres davant l'IB-Salut contra el pla de prescripció d'exercici físic als centres de salut, que compta amb la intervenció de professionals que no són sanitaris. Els concentrats han considerat que aquesta situació "fomenta l'intrusisme laboral a la sanitat pública". La vicedegana del Col·legi Oficial de Fisioterapeutes de les Balears, Natalia Pérez, ha considerat que "els llicenciats en Activitat Física estan capacitats per encarregar-se de la fase de readaptació a escala esportiva, però hi ha una fase de recuperació en la qual sí que hi hauríem de ser els fisioterapeutes".

Isabel Devroux (Bèlgica, 1965) és fisioterapeuta, està especialitzada en sòl pelvià i preparació per al part. Va estudiar a la Universitat Lliure de Brussel·les, fa 17 anys que viu a Mallorca i fa aproximadament un mes que ha obert la seva pròpia clínica, el centre Diez Lunas.

La gimnàstica abdominal hipopressiva -aquella en què es treballa en apnea la musculatura abdominal i es tonifica el sòl pelvià- s’ha popularitzat, sobretot en el postpart i entre esportistes, ja que també es treballa la reeducació postural. Però els professionals del sòl pelvià adverteixen dels seus riscos si es fa malament [vegeu el quadre adjunt], perquè pot provocar en les dones l’efecte contrari del que es vol aconseguir: un descens dels òrgans interns, és a dir, un prolapse. “Els hipopressius són una eina molt potent, però és molt tècnica, i la gent a vegades fa aproximacions i han de ser exactes. Que s’hagi posat de moda és un problema perquè si s’aprèn malament o s’ensenya malament es genera més pressió sobre la zona”, adverteix Mireia Grossmann, fisioterapeuta especialitzada en sòl pelvià. És per això que no recomana aprendre a fer-ne per internet sinó amb un professional especialitzat. El mateix passa, diu, amb els exercicis de pilates mal fets. “Segons com es facin poden provocar prolapses, ja que generen hiperpressió”.

La menopausa no és el final. Tampoc és una malaltia, malgrat que s’hagi medicalitzat un procés fisiològic normal de les dones. “No és una malaltia, però dona lloc a símptomes i molèsties que, segons com les visquis i segons el grau d’intensitat, poden condicionar la vida”, diu la cap del servei de ginecologia i obstetrícia de l’Hospital de Sant Pau, Elisa Llurba, que ho està vivint en primera persona. I està constatant la falta d’informació i el desconeixement que hi ha sobre aquesta etapa de la vida de la dona. “Falta recerca. He trobat pocs estudis i cada professional té respostes diferents. ¿Mètodes naturals o artificials? He tingut els meus dubtes i no hi ha evidències clares. Estem als llimbs. ¿S’ha preguntat a les dones què els preocupa sobre aquesta etapa? Perquè les necessitats de les dones d’ara no són les mateixes que fa 25 anys. Han canviat, i volem viure més anys en bones condicions”, reivindica Llurba.

La respiració, com el moviment, és vida. És un acte reflex que fem de manera inconscient i rarament ens parem a pensar com respirem. La majoria ho fem de manera superficial, és a dir, fent una inspiració que només omple la part alta dels pulmons i una expiració curta, cosa que significa que mobilitzem poc aire en els pulmons. “Respirem malament de base, amb la part alta dels pulmons i utilitzant la musculatura accessòria -la del coll i el pit, que es veu clarament com puja i baixa- com a principal”, explica la fisioterapeuta Mireia Grossmann.

La fisioterapeuta Mireia Grossmann recomana prendre consciència de la respiració. Ens ensenya com millorar-la fent exercicis fàcils com les bombolles de sabó o bufar un molinet de paper.

E l confinament ens va obligar a tancar-nos a casa i, amb el teletreball, vam reduir desplaçaments, però la falta de moviment ja venia d’abans i la pandèmia no ha fet més que agreujar-ho. “Anem cap al sedentarisme, cada cop caminem menys i la vida que portem no ajuda a fer activitat física”, constata Anna Vilella, cap del servei de medicina preventiva i epidemiologia de l’Hospital Clínic, que alerta que la falta de moviment és un factor de risc per a malalties cardiovasculars, obesitat, diabetis i alguns tipus de càncer. “Malalties cròniques -diu-, que són el mal del nostre temps”. I no descarta que ara, en la postpandèmia, la inactivitat sigui “factor precipitant” d’altres malalties que han quedat aparcades durant la pandèmia i que ara començaran a sortir. Així com les conseqüències mentals, ja que l’exercici també és factor protector de malalties mentals.

La Carla diu que està obligada a explicar el seu cas perquè en el seu dia, quan a ella li va passar, es va sentir "un bitxo raro" quan, ni de bon tros, ho és. Té 36 anys i és mare de tres nenes, l’última nascuda en plena pandèmia. La seva primera filla va ser un nadó de quatre quilos que va néixer per via vaginal en un part programat a la setmana 39 d’embaràs i que va requerir episiotomia i fòrceps per treure-la. Amb la segona, també un nadó gran, ja no va caldre episiotomia, i amb la tercera es va endur un ensurt a la setmana 34. "Em vaig llevar i vaig pensar que estava parint la meva filla perquè em notava com un bony penjant", explica. No estava de part sinó que era un prolapse –quan els òrgans interns o les parets vaginals descendeixen per falta de to muscular fins a sortir per la vagina–, però llavors no ho sabia. "Em sentia molt estranya, no reconeixia el meu cos, i a nivell psicològic xoca molt tenir una cosa nova al cos i no saber-la identificar. Hi ha poca informació", lamenta la Carla, que insta a conèixer-se millor. Montserrat Espuña, cap del servei d’uroginecologia de l’Hospital Clínic, constata que molts cops les dones s’espanten: "Es parla tan poc d’aquest tema que la dona pensa que és un tumor".