A finals dels anys 80 i començaments dels 90 del segle passat, la basquitis estava força estesa a Catalunya. La base social convergent envejava el grau d’autogovern assolit pels bascos en els pactes de la Transició, especialment el concert econòmic, i ja aleshores començava a tenir la sensació que als catalans se’ns havia pres el pèl. El sentiment era tan estès que Jordi Pujol –sempre atent a aquestes coses– es va preocupar de crear una narrativa per defugir la comparació i reforçar l’autoestima: el projecte i la personalitat de Catalunya no es basaven en el control dels impostos sinó en la llengua i les competències en educació. “Ells potser tenen el concert, però el país està trencat per la violència i han perdut la llengua”. La cohesió social i el progrés del català, deia el mantra, eren la prova que s’havia fet l’aposta correcta. 

L'exministre socialista Juan Manuel Eguiagaray ha mort aquest dijous als 79 anys. Nascut a Bilbao l'any 1945, va desenvolupar una llarga carrera en la política espanyola després d'haver estat un dels negociadors del govern de Felipe González en les converses amb ETA a Alger a finals dels anys vuitanta. A principis dels noranta, Eguiagaray va ser delegat del govern espanyol al País Basc i després va ser ministre d'Indústria i Energia, i també d'Administracions Públiques.

Aquest dissabte l'actriu Carolina Yuste s'emportava el Goya a millor actriu per La infiltrada, on interpreta una agent de la Policia Nacional que es va infiltrar en els cercles de l'esquerra abertzale durant els anys 90. El nom real de la jove que inspira la pel·lícula és Elena Tejada i el film, que també es va endur el guardó 'ex aequo' a Millor Pel·lícula amb un empat inèdit amb El 47, narra com Tejada va conviure amb ETA i va desarticular el comando Donosti, un dels més simbòlics del grup armat. El premi no ha estat exempt de controvèrsia pel tractament que fa el film del conflicte basc.

Bittor Arginzoniz (Atxondo, Vizcaya, 1960) apareix davant del públic al San Sebastian Gastronomika i aixeca tímidament una mà per saludar. Encara que sigui el gran esdeveniment de gastronomia del País Basc, ningú diria que juga a casa. Benjamín Lana, director de Vocento Gastronomia, diu que l’ha hagut d’arrossegar perquè vingués. Participa en una xerrada sobre l’èxit de la brasa basca amb Aitor Arregi, del restaurant Elkano. Quan s’acaba el temps de la conversa, i Lana anuncia que el marcador s’ha posat a zero, Arginzoniz exclama “fantàstic!”. Ja pot tornar al seu caserío, que és també un dels restaurants més difícils del món per reservar-hi taula: l’Asador Etxebarri.

L’ocasió de la presentació, aquest dimecres, del llibre de Josep Reyner sobre el dèficit fiscal (Dèficit fiscal, benestar dels ciutadans i competitivitat de l’economia catalana: una situació a revertir, Fundació Vincle) m’ha empès a reflexionar sobre els resultats del model foral de finançament del País Basc i Navarra. Per descomptat, d’aquí se salta a la proposta del govern de la Generalitat de finançament singular i a la de disposar d’un model de finançament inspirat en el concert econòmic basc. Des de Madrid se sol descartar de soca-rel la hipòtesi d’un concert econòmic per a Catalunya amb un argument que podem sospitar que no deu ser el principal, però sí que és el que més els agrada perquè el deuen veure menys conflictiu i menys complicat: el País Basc és molt petit i la seva excepció no es podria generalitzar.  

1. Nova etapa. Bipartidisme imperfecte nacionalista, amb el PSOE com a factor de correcció que decanta la balança cap al costat d'un marc institucional que ara mateix ningú qüestiona. Així arrenca la nova etapa basca, amb una significativa reducció del nombre d’actors rellevants. El benestar prima sobre els drets nacionals, en un moment en què el sobiranisme suma el 67,7% dels vots, una xifra sense precedents. El resultat és que s’ha instal·lat un bipartidisme amb dos partits de dimensions equivalents. A la dreta, PNB, i a l’esquerra, Bildu, de manera que els partits d'obediència espanyola, excepte el PSOE, tenen un paper marginal, amb el PP fora de joc i amb Sumar al límit, amb un sol escó. Els socialistes són determinants per decidir si governa el PNB o Bildu. I no hi ha misteri: la decisió estava escrita abans d’anar a votar. De manera que podríem parlar d’un bipartidisme sense alternança. Mentre la fórmula sumi, el PNB seguirà governant. Els socialistes es garanteixen així una quota de poder a Euskadi i un soci per contribuir a la seva majoria al Parlament espanyol. Aquest és el balanç d’una campanya sense sortides de to. Que apunta a una fase d'estabilitat sobre la base de l'equilibri de forces nacionalista.

La novetat en la campanya de les eleccions basques no haurà estat que s'hi aparegués el fantasma del terrorisme etarra, sinó que ho hagi fet invocat pels socialistes, i no pel PP (Vox no hi pinta res: un al·licient més de la política basca). El candidat socialista a la Lehendakaritza, Eneko Andueza, es va recordar sobtadament de Santiago Oleaga, el director financer d'El Diario Vasco que va ser assassinat per ETA, de set trets per l'esquena, l'any 2001. Ho va fer en un acte organitzat per aquest mitjà, i en fer-ho va interpel·lar el seu rival d'EH Bildu, Pello Otxandiano, recriminant-li que no es referís a ETA com a banda terrorista. En efecte, EH Bildu no sol parlar del terrorisme d'ETA perquè exigeix que abans es reconegui l'existència del terrorisme d'estat (de l'estat espanyol) que durant molts d'anys va actuar també al País Basc. Andueza va qualificar Otxandiano de “covard”, i Otxandiano se'n va anar per les bardisses plantejant si hem de considerar terrorisme el que fa avui Israel a Palestina (de fet, ens permetem afegir, moltes veus dins la comunitat internacional ho qualifiquen de genocidi), i va intentar d'aquesta manera defugir la qüestió que se li plantejava. Naturalment, la confrontació que han cercat els socialistes amb EH Bildu, que juntament amb el PNB deuen ser els socis més sòlids amb què compta Pedro Sánchez de fa cinc anys, s'ha d'entendre en el context d'una recta final de campanya en què tots els vaticinis apunten a uns excel·lents resultats de l'esquerra abertzale, mentre que se n'esperen uns de prou dolents per al PSE, que vindrien a afegir-se al fracàs obtingut a les eleccions gallegues. I naturalment, també, la cerca del cos a cos del candidat socialista amb el d'EH Bildu va actuar com un reclam per al PP: Feijóo va sortir tot d'una amb la indecent matraca que la dreta espanyola remena des dels temps d'Aznar, l'assassinat de Miguel Ángel Blanco, la creació de ¡Basta Ya! i altres moments estel·lars de la infàmia.

Hem d’entendre que el benestar apaga l’horror? Les eleccions basques són notícia perquè no passa res, perquè els debats són d'una contenció i respecte insòlits en un país que ha estat territori d’alta confrontació sota el pes de l’activitat criminal d’ETA. De cop, els hereus de l’organització terrorista, que no s'han amagat mai de ser-ho, sembla com si haguessin quedat capturats pels modes i maneres del PNB, representant genuí d’un solvent poder econòmic.

Com evolucionen les formacions sobiranistes arreu de l'Estat? A Galícia no hi va haver terratrèmol polític, però sí que es va disparar el Bloc Nacionalista Gallec (BNG) fins al 31,5% dels vots. Al País Basc, EH Bildu creix mentre que el PNB s'estanca. A Catalunya, ERC i Junts han evidenciat un desgast en les darreres eleccions, amb una caiguda de gairebé deu punts percentuals respecte als comicis de fa quatre anys (amb l'última referència de les eleccions espanyoles, afectades pel vot útil de PSOE i Sumar) i caldrà veure què passa el 12-M.

Fa unes setmanes l’exjugador de la Reial Societat Zuhaitz Gurrutxaga va presentar el seu llibre Subcampeón (Libros del K.O.) a Barcelona. En un moment de la presentació va preguntar al públic si sabia què era anar de sidreries. La gent majoritàriament va respondre que sí. Però no estic tan segura que tota la gent que era a l’acte sabés realment el que implica "anar de sidreries", ja que fins fa poc era una activitat que feien sobretot els bascos, en colla –quadrilla, que diuen ells–, i que no s’havia promocionat gaire.

L’1 de febrer del 2005, el Congrés dels Diputats va posar punt final a l’intent de reforma de l’Estatut basc, en què el lehendakari Juan José Ibarretxe havia projectat l’Espanya confederal amb Euskadi com a estat lliure associat. Per a la història queda aquell pla Ibarretxe, que no s’ha reprès tot i que el PNB i EH Bildu van flirtejar-hi ara fa pocs anys. Aquell 2005 la independència va marcar el seu màxim al País Basc: un 35% de la ciutadania apostava per l'estat independent, segons va recollir l’Euskobaròmetre de la Universitat del País Basc. Un any després, i tot i retrocedir lleugerament fins al 32%, la independència va ser la forma d’estat preferida pels bascos, i superava per primera vegada l’estat autonòmic (31,5%).

Nascut a Otxandio (Biscaia) el 1983, Peio Otxandiano representa la "nova generació" que buscava Bildu per intentar arribar per primera vegada a la Lehendakaritza. Aquest dilluns el fins ara director de Programa de la formació sobiranista ha estat proposat com a candidat a les pròximes eleccions basques, tal com ha anunciat el coordinador general de Bildu, Arnaldo Otegi. Va ser precisament Otegi qui es va apartar ara fa unes setmanes de la cursa per ser president amb la idea de buscar perfils joves que no tinguin motxilles tan pesades com la seva. Les enquestes apunten a un frec a frec entre Bildu i el PNB per ser primera força a les urnes i tot apunta que seran els pactes postelectorals, preferentment amb el PSE, els que acabin decantant la balança.

Crec recordar (no em refio gaire de la meva memòria) que Rosa Montero va entrevistar una vegada Harrison Ford i va iniciar el text amb una frase d'advertència: “Aquesta és una entrevista feta des de l'embadaliment”. Jo també estic obligat a posar-los sobre avís: això s'escriu des de l'embadaliment. L'obra de Ramiro Pinilla (1923-2014), del naixement del qual es compleix un segle, em sembla un dels cims de la literatura basca i espanyola. Pinilla és també un dels meus herois personals. Va ser un paio peculiar, lúcid i íntegre. Queden avisats.

Arnaldo Otegi encapçalava fa dos caps de setmana a Bilbao la manifestació d'homenatge a Josu i Santi, exmembres d'Herri Batasuna assassinats pels GAL i l'extrema dreta el 1984 i 1989, que va aplegar fins a 30.000 persones. Una demostració de múscul d'EH Bildu i de qui podia estar cridat a ser el seu candidat a lehendakari. Però Otegi ha anunciat aquest dilluns a la mesa política de la coalició independentista que no aspirarà a la presidència d'Euskadi. Amb aquest pas al costat, es completa una renovació gairebé total de cares a la política basca a les eleccions de la primavera de l'any que ve, després que el PNB hagi apartat Íñigo Urkullu i el PSE i el PP també hagin optat per nous perfils.

El més apressant i vital per al PSOE en aquests moments és que el PNB no escolti els cants de sirena interessats –propis i aliens– i mantingui la seva posició de donar suport a la investidura de Pedro Sánchez. El sí d'EH Bildu el té de sèrie. L'any vinent –les eleccions basques seran segurament el juny del 2024 coincidint amb les europees– tornaran a escena els mateixos tres actors, però amb objectius diferents: EH Bildu i PNB voldran governar Euskadi i tots dos buscaran el suport del PSE, que serà el que decidirà. Un dilema que tindrà la seva resolució el 2024, però que es comença a gestionar ara.

Els partits sobiranistes catalans i bascos tenen la clau de la investidura de Pedro Sánchez i ja n'han plantejat les condicions. Des de Catalunya, i amb l'horitzó de l'autodeterminació, l'expresident de la Generalitat Carles Puigdemont ha fixat l'amnistia i la mediació com a passos previs perquè Junts doni suport als socialistes. ERC també ha posat l'amnistia com a "línia vermella" i comparteix amb els juntaires l'objectiu de l'autodeterminació. A l'arena basca les negociacions són força diferents –i molt més còmodes per al PSOE, tot i que ja sap que haurà de pagar penyora–. Abans de la reunió d'aquest divendres amb Puigdemont a Waterloo, el PNB havia proposat, per boca del lehendakari, Íñigo Urkullu, una "convenció constitucional" que permeti l'encaix de les nacions històriques de l'Estat –sense reformar la carta magna– en una Espanya "plurinacional". El líder de Bildu, Arnaldo Otegi, li va respondre que la proposta d"'encaix nacional" ha de ser "conjunta" i no pas d'un partit, però que cal abordar les reivindicacions nacionals. En l'actual panorama hi ha tants matisos com partits i una diferència notable del context polític dels territoris, ¿però és possible una estratègia compartida entre bascos i catalans?

Amb prou feines sabem res de la protagonista de Negu Hurbilak, el primer llargmetratge del Col·lectiu Negu, format pels bascos Ekain Albite i Mikel Ibarguren, i els catalans Nicolau Mallofré i Adrià Roca, que s'ha presentat aquest dimecres a la secció Cineastes del Present del Festival de Locarno. És una noia jove que arriba d'incògnit, de nit, a Zubieta, un poble navarrès a prop de la frontera amb l'estat francès. Alguns veïns l'amaguen a les golfes de casa seva, a l'espera del moment oportú per passar-la a l'altre cantó. Dues notícies a la ràdio ens situen en el context. Som al 2011, i ETA anuncia el final de "l'activitat armada". Mentrestant, continua la repressió i detenció de militants de Segi, l'organització juvenil abertzale il·legalitzada des de 2002. Les dues informacions radiofòniques ressones sobre el silenci en què segueixen efectuant les seves tasques quotidianes els habitants de Zubieta, mentre alguns es conjuren, amb certa reticència, per ajudar la nouvinguda.

Un home hauria assassinat aquest dimarts la seva exparella en ple carrer a la població guipuscoana d’Orio i després s’hauria suïcidat fent servir una escopeta manipulada. Els fets han passat cap a les 17.20 hores a la part exterior d’un parc infantil. Els veïns han sentit una deflagració i han alertat la policia, que quan ha arribat al lloc dels fets ha trobat dos cadàvers: el d’una dona en un banc i el d’un home estès a terra. Tots dos tenien uns 50 anys, eren veïns del municipi i havien mantingut una relació fins feia poc. Fonts pròximes al cas informen a Efe que l’home hauria matat la dona amb l'escopeta que havia heretat del seu pare i tot seguit s'hauria disparat a ell mateix.

L'euskera s'està rejovenint gràcies a l'escola. La població que més el sap parlar ja són els joves (de 16 a 24 anys): tres de cada quatre es consideren bascoparlants i només un 10% no entenen el basc. Fa trenta anys, només l'entenia un de cada quatre joves. El govern basc ha presentat l'Enquesta Sociolingüística de la CAE elaborada el 2021 i han pogut observar l'evolució dels últims trenta anys, des de la primera enquesta del 1991: els ciutadans que es consideren bascoparlants han crescut 12 punts en tres dècades (han guanyat 261.000 parlants).