<![CDATA[Ara Balears - Cristina Ros]]> 10 <![CDATA[“La història i la memòria democràtica hi són, cap derogació d’una llei les esborrarà”]]>

“Fa 25 anys que treballam la memòria democràtica, i continuarà existint per honorar i reparar les víctimes, amb llei o sense”, ha dit aquest dimecres la professora de Dret Internacional de la UIB Margalida Capellà en el transcurs de la jornada “Memòria democràtica i discriminacions: Les Balears i Espanya en transparència” organitzada per l’ARA Balears. La imminent derogació de la norma que es va aprovar el 2017 i que promou, precisament, la recuperació de testimonis, la recerca i l’impuls de reconeixements als familiars i les víctimes ha centrat part de la trobada, en la qual també ha participat l’artista Mar Grimalt, i que ha moderat la directora del setmanari de l'ARA Balears, Cristina Ros.

]]> <![CDATA[Tot és tan mascle]]> En els propers dies es llevaran dels carrers els cartells electorals dels candidats, així que també desapareixeran aquells dels que es mostren més mascles. Desapareixerà de les rondes del poble la cara volgudament testosterònica d’Abascal, però quedaran les seves polítiques, aquí, a les Balears, als 110 punts de l’acord signat amb el PP, o al Consell de Mallorca o al de Menorca amb la presència de consellers que poden convertir el medi ambient en l’espai per als caçadors. De la mateixa manera que, en aquests primers dies, ja s’ha fet realitat la promesa de llevar impostos importants per als rics, també arribaran ben aviat mesures per fomentar els toros i la caça. I aquells refugis de muntanya que fins ara eren per a les famílies, excursionistes i per fomentar el contacte amb la natura, ara també ho seran per als que cacen. Que, si no ens tornam bojos del tot, s’entén que la caça i les activitats amb els infants han de ser incompatibles. Però resulta que els menors podran anar a les curses de toros, perquè des de ben nins passin gust d’un espectacle basat en el patiment i la mort de l’animal. Les motos tornaran a fer molt renou de moto. I els que hauran votat ‘Família’, com demana el líder de Vox, hauran votat esclavitud femenina, com alertava Alba Tarragó la setmana passada ena aquestes pàgines. Tot tornarà a ser molt mascle, i ho dic amb tot el respecte i admiració cap als homes que s’han allunyat d’aquesta masculinitat tan tòxica. Quan dic que tot serà molt mascle, pens en el sentit més ranci i perillós del terme. El del que fa les coses per collons, imposa i deroga per collons i per a qui l’exhibició de la seva força és un signe del que té poder. Quin perill i quin oi.  

]]> <![CDATA[El català i la fractura social]]> Qualsevol catalanoparlant de les Balears sap que és una carambola que li contestin en la seva llengua en una botiga, en un restaurant i també al centre d’atenció primària. Sap que depèn d’un parell de casualitats: si la persona a la qual s’adreça ha nascut a les Illes, si hi ha estat escolaritzada, si la seva llengua familiar és el català, si és de fora i l’ha volgut aprendre i, sobretot, sobretot, encara que tot això sigui un sí i pugui parlar-lo sense cap dificultat, tot depèn de si vol o no vol fer-ho, perquè en la immensa majoria dels casos les empreses privades de les Balears no tenen el català, una de les dues llengües oficials, com a requisit. El nou Govern del PP no el mantindrà com a requisit per accedir a la funció pública, així que serà una xamba que et toqui una metgessa o una tècnica de l’Administració amb qui puguis mantenir una conversa en català. I serà així durant dècades, perquè cada fornada de funcionaris que arriba a l’Administració sense un requisit lingüístic són 30 anys que seran exclusivament castellanoparlants. Això canvia molt les coses, fins i tot pot canviar definitivament la història d’aquesta terra i, òbviament, la nostra cultura. Pot canviar la història perquè canvia la convivència. No es pot obviar que si els milers i milers de persones que han arribat fa poc a les Illes no senten que el català és necessari per a la seva integració social, per a l’escolarització dels fills, per accedir a una feina pública, per descobrir millor la cultura del lloc on viuen, tampoc faran més esforç que el de conèixer el castellà. I la fractura social serà encara més gran. I això que no hem parlat de les actituds lingüístiques, quan les d’hostilitat cap al català de les Illes, que tots hem viscut, ara tenen via lliure.

]]> <![CDATA[Turisme i cultura]]> Hi va haver un temps en què turisme i cultura solien anar de la mà. Rectific: hi va haver un temps en què les programacions culturals públiques es feien pensant gairebé exclusivament en el turisme, més ben dit encara, en el turisme que es volia aconseguir, que era el que es diu ‘turisme cultural’. La veritat és que tanmateix el turisme no responia a les iniciatives culturals pensades per a ell o hi responia de manera tan insignificant que la directriu aquella d’ajuntar les dues àrees va quedar obsoleta, casposa, i es va substituir per vies que donen millors resultats per a tothom. En els darrers mesos previs a les eleccions autonòmiques, municipals i insulars hem tornat a veure pronunciar plegats turisme i cultura. De fet, entre les coses que han previst els populars al govern de Marga Prohens hi és tornar a la vella idea d’una sola conselleria per a Turisme i Cultura, igual que ho volen fer a Palma amb una regidoria unificada. Això no només és molt antic, sinó que a les ciutats que, com Màlaga, han apostat per la creació de molts museus amb un efecte crida real per al turisme, s’hi succeeixen les protestes de la comunitat cultural local perquè se senten ignorats, discriminats, quan no maltractats. La cultura i el turisme, en origen, han d’estar en dues branques diferents. Fer cultura per al turista no és fer cultura, és fer entreteniment turístic. La política ha de crear els escenaris i condicions perquè la cultura pugui desenvolupar-se amb la ciutadania. Els programes culturals públics han de tenir qualitat i interès; quan és així atreuen l’atenció i estimulen els ciutadans locals i els visitants. I, en tot cas, convé que potenciïn la identitat pròpia, perquè poc interès té ser com tothom i no ser res.

]]> <![CDATA[Les coses al límit (encara més)]]> Unes eleccions i els dies immediatament posteriors són un bany de realitat, i més si els resultats han estat contundents com ho són els del 28-M. No només han parlat clar les urnes, sinó bona part dels col·lectius, més empresarials que no socials, certament. Els de la petita i mitjana empresa demanen més creuers. Els d’Habtur, tota la llibertat del món per al lloguer turístic. Els bars volen triar si deixar fumar o no a les terrasses (encara falta que demanin més terrasses damunt el Born, però tot arribarà). Uns altres demanen que es reverteixi l’adaptació per a vianants d’alguns carrers. També s’ha sentit ja que es puguin fer moltes casetes a foravila perquè hi visquin els joves. No hem sentit els dels camps de golf, ni –crec– la patronal de la construcció, però sí els que s’oposen a les limitacions que anava a posar la Llei de l’habitatge. El tramvia a l’aeroport sembla segur que no es farà, s’eliminarà el carril VAO i l’actual limitació de velocitat a la via de cintura. Cotxes i més cotxes.

]]> <![CDATA[Miquel Alenyà, una col·lecció i un país]]> No seria precís ni just dir que Miquel Alenyà se n’ha anat enfadat amb aquest món. Feia quatre anys que no coincidíem, però la darrera vegada que ho vàrem fer sí que hi estava. Era una manera molt seva de manifestar l’emprenyadura, des de l’humor, des d’un cert sarcasme, sense perdre una rialla que encara podria reconèixer. Tenia motius per estar emprenyat. Aquella Obra Social i Cultural de Sa Nostra que va dirigir durant tants d’anys se n’havia anat en orris, no només les accions socials i culturals, sinó Sa Nostra mateixa, i el sistema caixa d’estalvis, amb tot el que això representava de projecte de país. De fet, Alenyà tenia el nostre país dins el cap i, perquè sabia que s’havia de treballar des del vessant social, econòmic, cultural i lingüístic, es va posar, en distintes etapes, al capdavant de l’Obra Cultural Balear, de la Fundació Sa Nostra, de la Creu Roja i també de l’Informe Econòmic i Social de les Balears. Durant molts d’anys, es paraven totes les orelles quan Alenyà anunciava una de les seves anàlisis de l’economia i la societat. I tot això ho podia fer perquè duia el país al cap. Ho va demostrar, també, els anys que va dedicar a fer la col·lecció d’art per a Sa Nostra. Adquiria les obres no només per l’interès que tenia cadascuna, sinó pel que aquella peça –i qui la signava–podia aportar al relat historicoartístic del nostre país. Poques col·leccions com la de Sa Nostra expliquen el que ha estat l’art a les Balears. Tant, que el Consell de Mallorca en va protegir una part. Només una i no la més important. La resta s’ha desfet, se n’ha anat, com Sa Nostra i el que representava. Gràcies, Miquel Alenyà, per haver-nos ensenyat tantes coses, entre elles que veure el país a través del seu art era possible.

]]> <![CDATA[El centrisme de Palma i del cotxe]]> L’actualitat s’ha encarregat de desmentir aquells que defensen que als illencs no ens agrada anar amb transport públic, que allò que ens va bé és agafar el nostre cotxe i tirar milles. Des que el tren i els busos són gratuïts i s’han incrementat certes freqüències, des que la benzina està pels núvols i aparcar als grans centres urbans és un suplici, els mitjans de transport públics van plens. A vegades o sovint van tan plens que deixen usuaris a terra. Això, és clar, als trajectes coberts pel transport públic, perquè, com demostra la informació que ha treballat Aina Borrás sobre Mallorca, a la immensa majoria dels pobles de l’illa –una quarantena– els habitants no poden anar als pobles que tenen al seu voltant més que amb un vehicle privat, o a peu. No hi ha mitjà de transport públic per anar a fer feina al poble del costat, per anar a veure els amics o els padrins ni tampoc per anar a l’oficina bancària, ara que un bon nombre de municipis han quedat sense. A tots aquells pobles als quals no els passa per damunt la línia que connecta les ciutats més grans o els nuclis més turístics amb Palma s’hi ha de fer servir el cotxe particular, sí o sí. I això passa no perquè els mallorquins siguem Palmacentristes i cotxeaddictes de manera natural –igualment els turistes ja venen advertits que aquí, sense llogar un cotxe, poc es podran moure–, sinó perquè així es varen planificar les coses i perquè, sobretot, no hi ha hagut cap govern, ni de l’illa ni autonòmic, que hagi invertit temps ni doblers a fer una xarxa completa i eficaç de transport públic. Que no és tan difícil, que tenim la superfície d’una metròpoli. Que s’hi ha d’invertir? I tant que sí. Però si es fa, hi ha resposta. I hi guanyam tots i molt. 

]]> <![CDATA[Contribuir a fer millor el país, amb periodisme]]>

Creim fermament que el periodisme és una eina per millorar la societat –vius, també pot empitjorar-la, però el mal periodisme, no és periodisme. Les persones ben informades tenen més eines per poder pensar, per conviure amb la diferència i per poder decidir, això és, per ser lliures. L’ARA Balears va néixer, ara fa deu anys, precisament amb el compromís de contribuir a fer millor el nostre país a través de la informació. Amb uns principis clars d’aposta per l’educació pública i de qualitat, pel respecte al territori i al medi ambient, per la sostenibilitat, per una major justícia social, pel feminisme, per la cultura i per la llengua pròpia, durant una dècada hem posat en valor aquests principis, n’hem informat i hem alertat cada vegada que els hem vist perillar. Ho hem fet amb valentia, amb veus i opinions diverses, i ho hem fet encara que la informació resulti incòmoda. També això és periodisme. Per a això serveix la informació, per obrir els ulls anticipadament a temes que esdevindran vitals, que condicionen les nostres vides. I la nostra feina és cercar aquesta informació i explicar-la. Avui, no dubtam que d’aquests principis que ens vàrem marcar com a prioritaris en depèn el nostre futur com a país, com a societat. Per això, hi continuarem atents i ho contarem amb rigor. En català, naturalment.

]]> <![CDATA[Les paraules d'en Lluc Covas]]> Una de les coses més gratificants del periodisme és reconèixer la feina dels que contribueixen a fer el món un poc o molt millor. És tasca del periodisme perquè, per reconèixer, primer s’ha de conèixer, i la nostra feina, la dels periodistes, és conèixer i donar a conèixer. Amb els Premis ARA Balears assumim encantats aquest deure del reconeixement. En aquestes pàgines trobareu les persones, col·lectius i projectes que es mereixen aquesta distinció perquè cadascú en el seu àmbit treballa perquè el país sigui millor. A la festa de lliurament dels Premis d’enguany, però, vàrem entendre que, mentre nosaltres reconeixem, també ens sentim reconeguts com a societat. I no precisament per bé. Ho vàrem entendre en les paraules d’en Lluc Covas, usuari de l’entitat de salut mental La Nostra Veu, que va recollir la menció especial del premi Bartomeu Picornell d’Educació pel projecte La forma dels somnis. “La gent em fa por. Aquesta gent em mira de mal ull. Pensen coses dolentes sobre mi. Jo no som així. Tal vegada és el meu físic, la meva cara. Not que algunes dones protegeixen la seva bossa quan em veuen. Tal vegada el monstre és el món on vivim. La gent desconfia dels altres. M’agradaria dir-los que jo som bona persona. Crec que la gent es fa por a si mateixa. Not que la gent es mira malament. Veig desconfiança sense cap motiu perquè no es coneixen. M’agradaria un món amb més amor i menys monstres. Esper que sapigueu que jo no som cap monstre”. Les paraules d’en Lluc Covas ens ajuden a ser millors, sens dubte, perquè qui vol ser el monstre que fa sentir com un monstre una persona pel fet que tengui una malaltia? Nosaltres també volem un món amb més amor i menys monstres.  

]]> <![CDATA[La consciència de ser Terraferida]]> Permeteu-me el joc de paraules fàcil del titular d’aquest article, però l'evidència s’imposa. A Mallorca, la consciència de ser una terra ferida es deu en bona mesura al col·lectiu de persones que ho varen instituir com a nom propi i ho posaren en majúscules: Terraferida. Amb això, no oblid la tasca que, durant dècades, han fet i fan altres col·lectius més organitzats, més professionalitzats, també des de la premsa. Però el fet és que quan els de Terraferida varen irrompre a les xarxes, fa vuit anys, varen saber unir, a la cosa inesperada d’una irrupció, la solidesa de la informació. Les seves denúncies estaven basades en dades, exhaustives, dades que sovint no es troben a les administracions o que t’escatimen quan les demanes –la manca de dades públiques en aquesta terra és clamorosa i, dit sigui de passada, és un dels motius principals per no detectar problemes i l’excusa perfecta per no haver d’afrontar-los. Terraferida, des del primer moment, es va demostrar tan valenta com documentada, i per això es va anar creant tants de seguidors com enemics. Ara, que han decidit fer un téntol en el seu activisme, hem de reconèixer que si la informació és la que sempre forja consciències, els de Terraferida han estat no els únics, però sí essencials per aconseguir que en aquestes Illes s’hagi regulat, per exemple, el lloguer turístic, entre moltes altres coses. També ho han estat per fer créixer la consciència d’una ocupació excessiva del territori rústic amb el negoci de l’energia solar, de la massificació turística i de la construcció que no atura. Terraferida, en el moment de l’aturada, lamenta que no s’hagi aconseguit res. Una es demana com estaríem sense aquesta consciència. 

]]> <![CDATA[Massa poc ens passa]]> Que un visitant assidu del museu del Santuari de Lluc sigui qui s’ha adonat que a les seves vitrines s’havien canviat joies històriques per peces falses i també que en faltaven un bon grapat diu molt de com estan la immensa majoria dels museus de les Balears. Massa poc ens passa. Sí, perquè, no ho oblidem, ha estat un d’aquests friquis de les coses de la història qui se n’ha temut, cosa que és com si, que li penja l’ala, se’n temés un d’aquests que van cada dia al voltant de Son Sant Joan a observar com s’enlairen i aterren els avions. Sí, sí, massa poc ens passa. I això passa perquè el museu de Lluc, com el vuitanta per cent –deu més, cinc manco– dels centres que custodien patrimoni a les Illes no tenen tècnics ni persones amb coneixements que se’n facin càrrec. El museu de Lluc, en concret, el du una empresa gestora que en gestiona d’altres. I, com a la majoria, són bidells, un o dos a tot estirar, els que obren i tanquen molts d’aquests espais que, com és el cas del de Lluc, custodien peces catalogades com a Bé d’Interès Cultural (BIC), la figura màxima de protecció patrimonial pública. És clar que massa poc ens passa. I perquè no està prou vigilat, ni estudiat, ni conservat, ni inventariat amb la freqüència necessària, un treballador hi pot actuar amb total impunitat i, al llarg del temps, endur-se a ca seva fins a gairebé mig milió de peces –cordonets d’or, medalles, monedes romanes...– i, amb calma, anar fent reproduccions, segur que cutres, de les joies substretes, que tanmateix, si no compareix un friqui, ningú no se’n temerà. Això va així. I el robatori es denuncia a la Guàrdia Civil, però encara no he sentit cap polític responsable de Patrimoni que surti a dir que es posaran els recursos tècnics i econòmics perquè això no pugui passar. 

]]> <![CDATA[La política cultural necessita millorar]]> Cada quatre anys, si no hi ha res de nou, a la política se li acaba el curs perquè és quan de veres li arriben les avaluacions. Avui em vull fixar en les polítiques culturals, en les que han fet en general les principals administracions públiques els darrers quatre anys, un període que, en totes les àrees, ha d’anar encapçalat per un ‘hi ha hagut pandèmia’. D’això, que ho ha condicionat tot, el govern d’esquerres ha fet que ens n’hàgim sortit prou bé en la majoria dels àmbits. Però no en la cultura, en què, com sempre, es va posar una trista repartidora en marxa i no es va saber aprofitar l’aturada per solucionar problemes estructurals, mancances i retards que s’arrosseguen de fa molt temps.

]]> <![CDATA[L'oportunisme polític amb l'edifici de Gesa]]> La cosa deu anar més o manco així: hi ha un edifici a l’entrada de Palma que no passa desapercebut. Està tancat de fa 15 anys i en clar procés de deteriorament. Sí, l’edifici de Gesa, obra de l’arquitecte Josep Ferragut. Els polítics que van a eleccions, hi veuen la gran ocasió: evidentment, s’hi hauria de fer qualque cosa, així que de dretes o d’esquerres proposen convertir-lo en el que sigui, això sí, sempre que sigui cosa tan grossa com el mateix immoble. No tenen cap projecte. Tenen un titular: museu, centre tecnològic, un hotel, una facultat, oficines... com ens recordava fa un parell de dies Clàudia Darder. Tampoc tenen pressupost, ni saben exactament què hi podran fer i què no, sobretot –ai las!– perquè aquest és un immoble que té la protecció de BC (Bé Catalogat) i que, per a més inri, no és públic, sinó d’Endesa, amb qui haurien de negociar preu. En el cas que s’aconseguís que fos públic, com a BC, juraria que no el pots transformar, ni compartimentar els espais, ni tampoc canviar una estructura que té l’immens mur cortina de vidres lleugerament separat del forjat, cosa que per a les condicions de climatització d’un museu té mala ferida. I a més, de què parlen, de fer un museu a Gesa, quan hi ha molts projectes públics amb sentit que estan a l’espera de fa dècades. D’això se’n diu irresponsabilitat, llançar un titular cridaner sabent que no ho podran fer i que si no ho fan ningú els ho tirarà en cara: diran que els ho ha aturat Patrimoni o Endesa o la crisi. El darrer, el candidat a la batlia de Palma pel PP, Jaime Martínez, que es fa foto per dir que hi vol fer un museu d’art modern i contemporani. Una pensava que, després de tants macroprojectes en temps de la corrupció, ja n’haurien d’haver après. 

]]> <![CDATA[Les coses (i les cases) de dos amics]]> “Envia’m més fotos, fotos de les que et sobrin i tu no donis per bones, ja m’entens. Això ajuda a escriure i a saber”, es llegeix en una carta que Blai Bonet va escriure a Toni Catany el 1989. També el fotògraf llucmajorer es va inspirar sovint en l’obra del poeta santanyiner. El “mentre et somnio ets déu” d’El jove de Bonet està als orígens de la sèrie de fotografies Somniar déus de Catany, que acabaria sent un magnífic llibre conjunt: imatges d’un, textos de l’altre. Anaren de la mà. I el destí –i anys d’entrebancs pertot arreu– és a punt de fer que les cases dels dos amics, que seran les cases que les Illes tindran per a la poesia –la de Blai Bonet a Santanyí– i per a la fotografia –la de Toni Catany a Llucmajor–, s’obrin amb molt poques setmanes de diferència. S’ha de pensar que la idea de fer de la casa de Toni Catany (amb la veïna de Tomàs Monserrat) un Centre Internacional de Fotografia, i de la casa de Blai Bonet, el centre de poesia, varen néixer quasi alhora, fa 15 anys o més, en vida del llucmajorer. També gairebé alhora se n’iniciaren les obres, i s’hi hauran acabat. Però tot això, aquest llarguíssim i sovint inexplicable trajecte, passarà a tenir molt poca importància quan el Migjorn de Mallorca –i Mallorca sencera, i les Balears– tingui una casa per a la poesia i una per a la fotografia, amb una especialització de la qual solem anar mancats. Que comparteixin comarca (fora del centralisme de Palma) facilita la continuïtat d’aquella amistat creativa. Així que ho hem de celebrar amb un “a la fi” que esperam pronunciar aquesta primavera, molt aviat. I celebrar-ho, com deia Blai Bonet a Toni Catany, perquè “això ajuda a escriure”. I qui diu “escriure” diu mirar, conèixer, estimar i viure.

]]> <![CDATA[Per no haver resolt una qüestió de drets]]> És un fet que la majoria de vegades que vas a la sanitat pública balear t’atenen en castellà. També ho és que la immensa majoria dels pacients catalanoparlants canviam de llengua quan qui volem que millori la nostra salut ens parla en castellà, o com a molt mantenim el català si veim que ens entenen, però no denunciam la vulneració dels nostres drets lingüístics –no ho feim per manca de temps, per vessa, perquè ho hem normalitzat de tan comú que és. Igualment, és un fet incontestable que a l’hora de decidir si sol·licitar una plaça com a professional sanitari a l’administració de la salut pública balear, amb dues llengües oficials, pesa molt més el preu de l’habitatge i altres condicions laborals que no que et demanin, per al cap de dos anys, coneixements d’una de les llengües cooficials –l’altra s’ha de saber. Ho són, fets, que també una majoria dels metges i infermeres no tenen problema per aprendre català i que, a més, volen fer-ho, segons han declarat. Això, encara que, com és un fet, passats els dos anys d’aconseguir la plaça ningú els exigeixi que acreditin coneixements de català i, sobretot, ningú els vagi darrere per comprovar si fan servir aquesta llengua. I tots aquests fets, units a molts altres, com que ara la institució de referència en coneixement de català, la Universitat de les Illes Balears, s’hagi decidit a fer esforços per aconseguir que un mínim del 35% de les classes es facin en català –un mínim!!–, tot això és la constatació que hi ha un problema amb la llengua pròpia i que seguit seguit s’activen focs per no haver resolt ni haver de resoldre el que és essencial: el mateix respecte i condicions per a les dues llengües cooficials i els mateixos drets per als seus parlants.

]]> <![CDATA[Pagar el que costa Antònia Font]]> Se n’han escrit i se n’han dit de tot color des que es va saber la quantitat que costarà a l’Ajuntament de Palma oferir de manera gratuïta un concert d’Antònia Font amb motiu de les festes de Sant Sebastià. Per a qui no hagi llegit les xifres, convé detallar-les: el grup té un caixet de 120.000 euros, i l’organització tècnica de l’espectacle, i l’habilitació del parc de la Riera –on tindrà lloc el concert dia 28 de gener– i de la ciutat per a un esdeveniment que es preveu massiu costarà –previsiblement– 162.000 euros més. Aquestes quantitats han fet que molts es posin les mans al cap, i fins tot hem hagut de llegir que els promotors d’esdeveniments musicals es queixen dient que això és el que costa una gran estrella. Perdó, els Antònia Font ho són, grans estrelles. Per això un dels festivals més importants del món, el Primavera Sound, els va anunciar com a supercaps de cartell amb una lona descomunal al centre de Barcelona. Potser aquests promotors s’estimin més que Cort pagui 20 grups patata que un de bo, sobretot si aquest grup és mallorquí, sobretot sobretot si canta en català i, és clar, si no són una formació que promoguin ells. A mi, què voleu que us digui, em sembla molt millor que Cort se’ls gasti en Antònia Font que en un cantant que es fa fotos en un iot carregat de dones o amb un raper que només repeteix “te lo voy a meter”. Jo m’estim molt més que una institució pública posi a l’abast de tothom, i amb això els que no podrien pagar una entrada d’un concert, allò que transmeten les lletres i la música dels d’Antònia Font, que parlen del país, de bons sentiments i no proclamen tota aquesta merda a la qual ens estam avesant.

]]> <![CDATA[Patrimoni immaterial]]> Si qualque cosa ha deixat en clar perill d’extinció la cultura globalitzada és el patrimoni immaterial. El procés d’internacionalització que ha vingut de la mà del comerç a escala mundial ha fet que les manifestacions més intangibles de la cultura local siguin les que es troben en una situació de major vulnerabilitat. Mentre que la majoria dels béns materials es conserven, millor o pitjor, al seu lloc d’origen o al lloc que han decidit els que l’han usurpat, la cultura que se sent, que s’observa, que s’olora i sobretot que persisteix només perquè es transmet de generació en generació, es podria dir que aquesta cultura té en la seva immaterialitat el principal factor de la seva feblesa. Una diria que no és ben bé així.

]]> <![CDATA[Les llàgrimes]]> La darrera COSA que li mancava al judici del cas Cursach era un fiscal plorinyant mentre feia pública la gran injustícia que s’ha comès amb els qui havien estat els acusats durant tot el procés. Era el darrer que mancava per acabar el retrat social d’aquesta versió de Sicília sense morts —la realitat supera fins i tot la millor de les ficcions— que sorgeix de la Mallorca discotequera, la del turisme de gatera, una Mallorca nocturna, envoltada d’alcohol, de drogues, prostitució i joc.

]]> <![CDATA[La substitució cultural (la confirmació)]]> FA tot just deu mesos, vaig publicar en aquestes pàgines un article que vaig titular igual que el d’avui: La substitució cultural. Parlava de la diferència entre la sana transformació d’una cultura, d’una societat, per les naturals interferències externes, i la substitució cultural –i social–, que és aniquiladora. En parlava mirant els mostradors de les botigues de quadres i objectes pretesament artístics que s’han obert en els darrers temps només per decorar les cases que han comprat a les Illes estrangers amb molts de doblers. Ara, amb les xifres a la mà –les que avui dona a conèixer Jaume Perelló des de la portada d’aquest setmanari– es confirma el procés accelerat de substitució cultural. Si cada mes d’enguany, a les Illes Balears, s’han venut una mitjana de 500 cases a estrangers, i tenint en compte que, com més es ven una cosa, més creix el nombre de gent que la vol, d’aquí a pocs anys hi haurà una vertadera substitució d’una societat –la nostra– i d’una cultura –la nostra­– per una altra. I això és especialment preocupant perquè, com em feia veure un amic perspicaç, si bé fa poc temps els estrangers rics només volien comprar cases a certes zones de les Illes, les més cares, ara ja se’n foten. Hi ha milers d’estrangers, no tan rics però molt més que la majoria de nosaltres, disposats a comprar un pis de barriades o pobles que abans tenien uns preus als quals els treballadors locals podien optar. Ara els venem tots els racons de les Illes, pugen les cotitzacions de l’habitatge a tot arreu i de tota casta d’habitatges. Així, la substitució és gairebé inevitable si no hi ha mesures valentes i eficients. De veres que aquest és un debat ben necessari i ben urgent.

]]> <![CDATA[El preu de l’habitatge, les conseqüències]]> La pujada desmesurada del preu de l’habitatge havia de tenir conseqüències que anassin molt més enllà de la impossibilitat de comprar una casa o de llogar-la. Les derivades, ara, ja les tenim aquí, han fet via a arribar i es manifesten amb claredat. L’informe de Càritas que mesura la pobresa ha determinat que les famílies prioritzen la despesa de l’habitatge a la de l’alimentació. És a dir –i tot això, precisament, és molt bo de dir i molt dolorós de fer– que la gent es veu obligada a menjar menys o de pitjor qualitat per no quedar-se sense sostre, amb les conseqüències per a la salut que se’n poden derivar. És més, hem de pensar que qui retalla en alimentació segurament vol dir que abans, amb el mateix propòsit de conservar l’habitatge, ha retallat en –per exemple– formació o en despesa energètica per escalfar la llar que no vol perdre. Duit a l’extrem, podem pensar que si un temps alimentar la família era el primer, allò pel qual qualsevol estava disposat a fer el que fos, ara l’emergència que envolta l’habitatge l’ha fet prioritari. Conscients d’això, que a les Balears el preu de la compra i el lloguer de cases s’acosta a l’impossible per a la majoria de la població, els treballadors que solien venir de fora a treballar durant la temporada turística no venen. I així, com ens n’informa Jaume Perelló en aquest setmanari, ha pujat, i molt, la contractació de joves de les Illes, la mà d’obra local més barata. És una altra de les conseqüències que canvia la vida de la gent: l’estratègia ja coneguda de quedar a viure amb els pares, haver de compartir habitatge amb l’exparella o xapar les cases dels progenitors perquè els fills hi tinguin un ca seva. Sí, aquests fills que tenen feina, però no un sostre.

]]>