Durant la primera Edat Mitjana, l'ordalia va ser una institució jurídica per la qual els plets es dirimien mitjançant el judici diví. A tal efecte, s'invocava Déu perquè es pronunciés sobre tal o tal altra qüestió, i això es feia amb rituals als quals s'havia de sotmetre l'acusat d'haver pecat o crebantat les lleis humanes o divines. Aquests rituals solien consistir en unes proves que permetien al tribunal dilucidar quin era el parer de Déu sobre el plet en qüestió. Una de les proves més habituals consistia a obligar l'acusat a introduir les mans dins una foguera, o a subjectar amb les mans un ferro roent. Si no es cremava, o les cremades no li produïen ferides molt greus o la mort, el tribunal considerava que la divinitat s'havia posat de part d'aquella persona, que quedava lliure de culpa també davant dels homes. D'aquí venen, segons sembla, expressions habituals del llenguatge col·loquial com posar la mà al foc per algú, o agafar-se a un ferro o a un clau roent. Una altra ordalia clàssica consistia a submergir l'acusat molta estona dins l'aigua: si no s'ofegava, o no en sortia baldat, volia dir que Déu havia dictaminat la seva innocència. Com que els mateixos juristes de l'època havien d'admetre que les ordalies es fonamentaven en plantejaments màgics, a partir del segle XII, amb la recepció del Dret Romà, van evolucionar cap a mitjans probatoris més racionals: es va instituir així la tortura, en la qual va excel·lir el tribunal de la Santa Inquisició.

Josep Maria Salrach (Barcelona, 1945) és un dels grans medievalistes de Catalunya i d’Europa. Delicat de salut, ha fet un esforç per atendre l’ARA en aquesta entrevista. Catedràtic emèrit de la UPF, repassem amb ell la seva trajectòria i la seva visió de la Catalunya al voltant de l’any 1000, en el moment de formació de la nació.

La sintonia entre el gastrònom Toni Pinya (Sóller, 1951) i l’investigador i propietari del restaurant 7 portes Paco Solé Parellada (Barcelona, 1944) és tanta que es plantegen fer un duet. “Ens hi guanyaríem la vida!”. Estudiants de Belles Arts frustrats, han excel·lit en l’art del tiberi.

El subsol de Barcelona amaga molts capítols de la història de la ciutat: des de l'urbanisme fins a la dieta alimentària, passant per la relació dels habitants amb els animals de companyia. De mascotes, els humans en tenen des de temps remots i el tipus d'animal, sovint, depenia de l'estatus social. A l'Edat Mitjana, les classes benestants presumien de micos, esquirols i fures, i conills, especialment en els monestirs femenins; i tota mena d'ocells, des de merles fins a falcons. Tanmateix, el que més abundaven eren gats i gossos, perquè eren els animals que es podien permetre ciutadans de totes les classes socials.

Homes forts, entregats i exhaustos, protagonitzant grans batalles èpiques. Així ha mostrat el cinema sovint els cavallers que lluitaven en nom de la fe catòlica a l'Edat Mitjana. Tant és si eren de l’orde de Sant Joan de Jerusalem, de Malta, del Temple, de la d’Alcàntara, de Sant Jaume o de Calatrava. Poques vegades haureu vist el rostre d’una dona, vestida amb túnica blanca i una creu, brandant una espasa o clavant una llança. Tanmateix, n’hi va haver.

La paraula ‘feminisme’ no es va crear fins al 1871. Fou entorn d’aquells anys quan es va començar a fer notar aquest moviment reivindicatiu. Però molt abans d’això, ja hi hagué dones a les Illes Balears que intentaren participar en la societat amb els drets i les condicions dels homes. Pràcticament en tots els casos eren de família benestant, si no, no haurien pogut accedir a l’educació, ni haurien tingut un cert ressò al seu entorn. Bona part d’aquestes dones estigueren lligades a l’Església, perquè aquesta era poderosa i perquè també representava una oportunitat per formar-se. Repassam la història d’algunes d’elles, quan celebram, el divendres, 8 de març, el Dia de la dona.

Ni el sexe a l'Edat Mitjana era tan morbós i violent com a Joc de trons ni tothom estava tan reprimit per culpa de l'església com farien pensar artefactes com els cinturons de castedat medievals. La historiadora britànica Katherine Harvey es dedica a enderrocar mites i prejudicis a Los fuegos de la lujuria. Una historia del sexo en la Edad Media (Ático de los Libros). A través de fonts documentals i amb molt sentit de l'humor, Harvey intenta esbrinar què passava sota els llençols. D'entrada, a l'Edat Mitjana el sexe era menys íntim, perquè sovint a les habitacions hi havia molta concurrència. De fet, abunden les denúncies de veïns i testimonis sobre comportaments inadequats. D'altra banda, si a algú se li hagués demanat què era el sexe, segurament hauria tingut una resposta molt diferent de la que donaria una gran majoria al segle XXI.

Avançada la nit del 12 de febrer del 1161, a la vora d’una llar on cremava llenya de roure, un monjo escrivia el seu recompte del dia en un monestir de Kíiv: "Iziaslav ha vingut a Kíiv i des de la catedral de Santa Sofia ha proclamat l’amnistia per a tots els habitants de la ciutat. Al mateix temps, a la lluna hi havia un símbol aterridor i meravellós. S’ha fet petita a poc a poc fins que ha desaparegut. Primer era negra i després vermella, i més endavant semblava tenir dues cares, una de verda i una de groga".

A cavall dels segles XI i XII va florir a les terres meridionals de França i al nord de Catalunya un estol d’homes que es dedicaven a trobar –per inventar, crear, compondre– unes cançons, de cinc o sis gèneres diferents, entre ells la cançó, quasi sempre de tema amorós, i el sirventès, quasi sempre satíric.

Dones que balbucegen, s’embarbussen. Dones que interpel·len. Es diu que del verb francès béguer, que significa això, balbucejar, quequejar, en deriva la paraula beguina, que és com s’anomenen les dones de l’Europa Occidental que a l’Edat Mitjana vivien de manera religiosa sense pertànyer a un orde monacal. Avui, al seu pis que voreja Gràcia, Victoria Cirlot no balbuceja, al contrari, però certes qüestions s’embarbussen per si mateixes, per exemple la noció del temps. O la d’història: com explicar-la de manera clara?

El primer banc públic d’Europa va ser català i, més concretament, barceloní. La Taula de Canvi és considerada pels historiadors medievalistes com la primera institució financera de caràcter públic que finançava l’administració i alhora admetia dipòsits de ciutadans i empreses privades.

A les parets del vessant sud del Solà de Saurí, a la vall d’Àssua (Pallars Sobirà), el lloc on primer s’aturen els ramats en època de pastura, el Grup d’Arqueologia de l’Alta Muntanya de la UAB-CSIC ha documentat 3.940 gravats. N’hi ha que es van fer a l’època prehistòrica i d’altres són molt més recents, però el gruix més important és dels segles XIV, XV i XVI. El nivell de detall és força espectacular i sobretot hi abunden els soldats amb armadura i a punt per a la batalla, a cavall i a peu, les escenes de caça amb ballesta (les preses són sempre ocells) i alguns moments més lúdics, com homes i dones dansant a la cort mentre els músics toquen la cornamusa. “La concentració de gravats en més de 372 roques és força excepcional, al llarg de dos anys ho hem estat inventariant però hi ha moltes preguntes per a les quals encara no tenim resposta”, assegura l’arqueòleg Òscar Augué. Va ser una pastora qui, el 2018, va alertar de l'existència d'aquests gravats, que són en cotes d'entre 1.230 i 2.060 metres –en alguns casos són força inaccessibles–, i des d'aleshores els arqueòlegs hi ha treballat.