Els contes breus han anat de boca en boca des que els humans es comuniquen entre si. El conte literari i el seu germà petit, el microconte, tal com els entenem avui, s’estableixen els segles XIX i XX però tenen múltiples avantpassats. Des de les faules d’animals de Grècia i Roma en què els més desvalguts sempre surten malparats i que, sense pretensions d’alta cultura, van aconseguir els seus propis clàssics, fins a les vides de sants i màrtirs, passant pels irreverents epigrames del poeta romà d’origen hispà Marcial. Els textos breus de Marcial –La Magrana en va fer un recull sota el títol d'Epigrames– van tenir un gran èxit a l’antiga Roma: els seus llibres es podien comprar a Viena i a Britània. La llista dels besavis i rebesàvies del conte modern és molt més llarga: sàtires de tota mena, fins i tot jurídiques, com el Testamentum Porcelli, Les mil i una nits, Calila e Dimna... Però arribats al segle XX és difícil discernir què és un relat o un conte breu i un microrelat. Tots poden tenir la mínima quantitat d'elements possibles i comparteixen el fet que no han de pretendre anunciar veritats universals ni informar. Tenen presentació, nus i desenllaç. Ara bé, els estudiosos no es poden d'acord a l'hora de plantejar l'extensió màxima d'un microrelat. Sigui com sigui, és difícil explicar l'un sense l'altre, perquè la valoració de la brevetat va lligada al conte modern.