La família de Maria Matilde, Mati, Muñoz Cazorla, la resident a Mallorca de 72 anys desapareguda a l'illa de Lombok (Indonèsia) des del 2 de juliol, considera que es tracta d'"un crim de manual" i reclama a la Policia del país asiàtic i a la Interpol que intensifiquin la investigació i prenguin declaració als empleats de l'hotel on residia. Mati, nascuda a Galícia, va deixar de respondre els missatges dels seus amics i parents i d'atendre les seves xarxes socials fa gairebé dos mesos. Va ser vista per darrera vegada a prop de l'hotel Bumi Aditya, a la platja de Senggigi, on havia pagat 20 nits per avançat, segons ha explicat a Europa Press Ignacio Vilariño, nebot i representant de la família.

“Quan vaig sortir de casa a 19 anys per anar-me’n a viure a Barcelona, em vaig adonar que no sabia fer res: no sabia canviar un endoll ni fregir un ou”, diu Pablo Portela (Vigo, 1986), un gallec establert a Llubí. “Vaig descobrir que no sabia res de la vida i la ment em va demanar aprendre”, afegeix just després. De llavors ençà no ha deixat de fer-ho. Ha passat per un munt d’aficions, la majoria, pràctiques. Ara té un corral, un hort, abelles i ha plantat vinyes. “M’agradaria fer vi”, diu, però només és un projecte: “No té per què arribar a quallar”.

Com evolucionen les formacions sobiranistes arreu de l'Estat? A Galícia no hi va haver terratrèmol polític, però sí que es va disparar el Bloc Nacionalista Gallec (BNG) fins al 31,5% dels vots. Al País Basc, EH Bildu creix mentre que el PNB s'estanca. A Catalunya, ERC i Junts han evidenciat un desgast en les darreres eleccions, amb una caiguda de gairebé deu punts percentuals respecte als comicis de fa quatre anys (amb l'última referència de les eleccions espanyoles, afectades pel vot útil de PSOE i Sumar) i caldrà veure què passa el 12-M.

"No hem fet bé les coses col·lectivament". Així va valorar Yolanda Díaz la desfeta electoral de Sumar a Galícia, on no va obtenir representació tot i enviar-hi qui era la seva portaveu al Congrés, Marta Lois, que ha deixat la política institucional i torna ara a les aules de la facultat de Ciències Polítiques de la Universitat de Santiago. Mentre enllesteix el seu procés de construcció com a partit, Sumar encara la campanya de les eleccions basques del 21 d’abril sabent que la història podria repetir-se i deixar encara més tocat el projecte de Díaz. Sense lloc a Galícia, Sumar té sentit a Euskadi, Catalunya, el País Valencià o les Balears?

Com diu bé Ana Pontón, és un error llegir els resultats de les eleccions gallegues extrapolant-los a la política estatal, per bé que això sigui el que fa tothom. 

Fins fa dos anys, Alfonso Rueda (Pontevedra, 1968) era l'home a l'ombra d'Alberto Núñez Feijóo, el gestor que portava a l'esquena el pes del govern de la Xunta. No va ser fins que l'expresident gallec va fer el salt a la política estatal que Rueda va sortir de la rereguarda per fer un pas endavant i rellevar Feijóo a la presidència del govern de Galícia. Des de llavors, el dirigent gallec ha hagut de forjar el seu propi estil, el que al partit anomenen "l'estil Rueda", per aconseguir deixar de ser vist com el número dos de Feijóo. Rueda no té el carisma del seu predecessor (ell apel·la al sentidiño gallec), però una majoria de gallecs han premiat la seva gestió a la Xunta, primer des d'una posició més discreta i des de fa dos anys ja com a president. Han avalat, així, que sigui ell qui mantingui l'hegemonia del PP i agafi el relleu de Manuel Fraga i Alberto Núñez Feijóo.

El PP gallec és molt PP i no només una simple màquina de poder: és un partit que es confon amb el paisatge fins a esdevenir indestriables l'un de l'altre. Veient el resultat d’ahir, s’entén millor per què Alberto Núñez Feijóo està tan fora de lloc a Madrid: en el seu món, Vox no existeix i la gent normal vota PP. La concentració de vot en un sol partit és la clau de l’èxit dels populars gallecs, però aquesta fórmula, per a desgràcia de Feijóo, no és reproduïble en altres territoris i això és el que explica el seu fracàs el 23-J.

La primera impressió després dels resultats de les eleccions a Galícia és que ens hem passat quinze dies menystenint el fet que les eleccions eren, precisament, a Galícia i no a tot Espanya. El PSOE ha arribat a convertir el “se sabrà tot” de Puigdemont en la pistola fumejant de la suposada hipocresia pactista del PP amb l’independentisme català, i avui ha quedat clar que es tractava del moviment desesperat d’uns socialistes que ja veien que no tenien res a pelar.

Quan Xosé Paulo Rodríguez va arribar a la Corunya per treballar a l'Ajuntament, ja fa gairebé 15 anys, es va trobar que començava a parlar i els altres treballadors li deien: "Ah, ets gallec!" Al veure que la reacció s'anava repetint, va acabar contestant: "I vosaltres, d'on sou?" Resulta que tots eren corunyesos, però ja tenien l'hàbit de fer servir el castellà. El director del Teatro Rosalía de Castro utilitza aquesta "anècdota significativa" per explicar com és de residual l'ús de la llengua pròpia en l'àmbit de l'administració a nivell relacional, encara que de cara enfora el gallec sigui l'idioma que s'utilitza institucionalment i predomini en la política gallega. Tret de Mariano Rajoy, al Parlament no s'hi sent castellà als discursos, i als mítings de la campanya electoral del 18-F el gallec és la llengua única o majoritària de tots els partits. Amb tot, una radiografia més àmplia permet veure que està en declivi.

L'Alfonso Gómez és alcalde de Ginebra i quan atén la trucada de l'ARA –dimecres a la tarda– acaba de dipositar el seu vot des de l'estranger (no amaga la seva simpatia pel Bloc Nacionalista Gallec). Ell és un dels 476.514 gallecs inscrits al Cens d'Electors Residents Absents (CERA), és a dir, amb dret a participar des de l'estranger a les eleccions d'aquest diumenge. Galícia és la comunitat autònoma de l'Estat amb més electors a l'exterior i en aquests comicis la xifra és de rècord: dels gairebé 2,7 milions de persones que poden votar, un 17,7% no viu al territori. De fet, són més que tots els electors que podran votar diumenge a la circumscripció d'Ourense (355.800) i de Lugo (337.734). Molts són fills i nets d'emigrants a l'Amèrica Llatina de principis del segle XX i d'altres que ho van fer a Europa durant la postguerra. "Els meus pares van venir a Suïssa l'any 61, de joves, per veure món i sortir de la llarga nit que vivia el país. I es van acabar quedant", explica Gómez, que va passar part de la infantesa a Corme, un municipi de la Costa do Morte d'on no es va moure el seu avi, a la província de Corunya.

El líder del PP no es presenta a les eleccions gallegues, però serà ell qui les guanyi o les perdi. A Feijóo se li ha posat cara cerúlea. Caixa o faixa, com diria Joan Prim quan es jugava en una batalla la faixa de general o la caixa de pi.

Un intenta repassar una vegada més el text d'una novel·la, és el seu ofici, al capdavall, però no pot. Intenta absentar-se amb la imaginació del que l'envolta, d'allò a què pertany, però no pot. El meu país, Galícia, viu un tràngol peculiar. Ens van convocar eleccions i suposadament es tracta de decidir la representació que han de tenir els diversos partits, però en realitat això està sent un referèndum per escollir bé aquest present que trepitgem, que és passat, o bé un futur. I el futur mai no es coneix, és un país per néixer.

Manuel Rivas (la Corunya, 1957) és periodista i escriptor gallec, autor entre d'altres de Què vols de mi, amor? o El llapis del fuster.

Aquest diumenge sabrem si el fenomen Ana Pontón fa el cim. Sabrem si Galícia té per primer cop un president (una presidenta) nacionalista gallega. En paraules seves, d’un nacionalisme entès "en clau de progrés i avenç social, que no es pot confondre ni amb l’imperialisme ni amb el xovinisme. Un nacionalisme solidari, internacionalista i que defensa els drets de totes les persones, neixin on neixin". El BNG pot arribar per primer cop a governar. Des de la restauració de la Xunta als inicis de la democràcia (els orígens de la institució d’autogovern es remunten al 1528), a Galícia sempre han manat partits d’àmbit estatal: fins al 1981, la UCD, i després s’han anat alternant el PP i el PSOE, amb un clar predomini de la dreta. Els més longeus en el càrrec han estat l’exministre franquista Manuel Fraga Iribarne (1990-2005) i l’encara líder dels populars espanyols Alberto Núñez Feijóo (2009-2022). Feijóo va guanyar les darreres gallegues amb una clara majoria absoluta, obtenint el 48% dels vots.

A Ana Pontón, la candidata del Bloc Nacionalista Gallec (BNG) que aspira a fer història aquest diumenge, li agrada passar estones d'oci a Allariz, un municipi d'uns 6.500 habitants de la província d'Ourense on el seu partit governa des de fa més de 30 anys. Davant del centre de salut, la seu local del PP té encara un logotip antic –el de les lletres vermelles i la gavina blava a sobre–. Al poble asseguren que no s'hi veu gaire activitat i tampoc han detectat que els populars hagin fet campanya electoral aquest dies. Poc hi té a fer la dreta en aquest bastió històric del BNG, un autèntic oasi en una província marcada pel vot rural conservador, només amenaçat a la capital –Ourense– per una candidatura local, Democracia Ourensana, encapçalada per un personatge polèmic. Quin és el secret d'Allariz?

Encara que Ecoloxistas en Acción hagi convocat per a la jornada de reflexió una retirada de pèl·lets en una platja de Portonovo (Pontevedra), els missatges als xats de Telegram on la ciutadania s’autoorganitzava les últimes setmanes per recollir microplàstics han sigut testimonials. Un mes i mig després que esclatés la crisi a les costes gallegues, pràcticament no arriben pèl·lets, alguns estan enterrats sota la sorra i la gran majoria de tones que duia el vaixell Toconao estan perdudes al mar. “No és tan visible com el chapapote”, admet el politòleg Antón Losada per explicar que aquesta qüestió hagi passat pràcticament inadvertida durant la campanya electoral. Fa dues dècades la imatge era la d’un mar negre tacat de petroli, voluntaris vestits amb granotes blanques que s’enfosquien ràpidament i mobilitzacions ciutadanes multitudinàries.

Divendres s’acaba la campanya electoral de les eleccions gallegues, i de què s’ha parlat? De Catalunya. De l’independentisme. De Puigdemont. Espanya viu en un bucle perpetu: parli del que parli, sempre acaba parlant de Catalunya.

A les senyalitzacions d’entrada i sortida d’Avión, a la província d’Ourense, hi ha dos cartells del Bloc Nacionalista Gallec (BNG). En un municipi de menys de 2.000 habitants –comptant tots els pobles que en depenen– on el PP gaudeix dels millors registres percentuals de tot Galícia (per sobre del 80% dels vots) i on Vox hi té l’única regidora de tota la comunitat, és irònic. Es tracta d’un fet aïllat: l’extrema dreta no fa forat en un electorat que, històricament, gairebé per inèrcia ha agafat la papereta del partit liderat per Manuel Fraga primer i per Alberto Núñez Feijóo després.

País complex i fascinant que acostumem a despatxar amb quatre tòpics desganats, Galícia es troba en campanya per unes eleccions que poden ser determinants, tant per la possibilitat d'un canvi en la governança de les institucions gallegues com per les repercussions en la política espanyola. Els gallecs tenen l'oportunitat d'aparcar el caciquisme, que no és poc. I el PP es juga alguna cosa més que un govern autonòmic: després d'haver conquerit Andalusia, i d'haver recuperat (de la mà de Vox) el País Valencià i les Balears, perdre Galícia seria per al PP un cop que minvaria seriosament les forces que pot oposar al pèrfid sanchisme, i que sobretot deixaria encara més tocat el lideratge de Feijóo. L'actual gallec (l'han precedit, en èpoques diferents, Rajoy, Fraga o Franco) al capdavant de la dreta nacionalista espanyola gesticula i sobreactua amb l'excusa de la llei d'amnistia, però s'aguanta amb pinces a la presidència del PP després d'haver vist com la Moncloa li fugia de la punta dels dits, en benefici del literalment odiat Pedro Sánchez.

Les eleccions a Galícia donen l'oportunitat de presidir la Xunta al Bloc Nacionalista Gallec (BNG), però no és el primer cop que el sobiranisme hi té un gran protagonisme. De fet, més enllà del període entre el 2005 i el 2009 en què el BNG va formar part del govern, el galleguisme independentista ja havia tingut un paper destacat durant la II República. Així, va protagonitzar un episodi que ha acabat sent reivindicat: el juny del 1931 es va proclamar la república gallega, en uns fets que van transcórrer entre el dia 25 i el 27, i es va prendre el palau presidencial de Raxoi pel fervor de diversos militants. Com va ser aquesta proclamació secessionista? Quina influència va tenir?