L'Acadèmia de Gravació dels Estats Units ha anunciat aquest dimarts que a partir d'ara aplicarà la clàusula d'inclusió (inclusion rider, en anglès) a tots els processos de contractació que faci, cosa que inclou l'organització d'esdeveniments com els premis Grammy, que se celebraran el 31 de gener. La clàusula que obliga la productora a incloure per contracte un percentatge mínim de diversitat als seus equips –davant o darrere dels micròfons i càmeres– cada vegada s'està generalitzant més a Hollywood i diverses estrelles com Ben Affleck, Matt Damon i Michael B. Jordan l'exigeixen per treballar.

Tot i ser un any atípic, els lectors del diari han participat un any més en la porra dels Oscars, una edició que serà recordada pel triomf de Nomadland i els seus tres Oscars: millor pel·lícula, millor direcció i millor actriu. Gairebé mig miler de lectors, 493, han participat a la porra d'aquest 2021, que ha tingut tres dones com a guanyadores.

Un interrogant envoltava l'aclaparador èxit de Paràsits en la cerimònia dels Oscar de l'any passat: ¿el boom del cinema coreà era un fenomen puntual o havia arribat per quedar-se? El premi aquest any de l'Acadèmia de Hollywood a Youn Yuh-jung com a millor actriu secundària per Minari sembla decantar la resposta cap a la segona opció.

Quan va guanyar el seu segon Oscar com a millor actriu per Tres anuncis als afores, el primer que va fer Frances McDormand quan va pujar a l'escenari va ser fer veure que donava una puntada de peu a les crosses en què es recolzava Jodie Foster. Era, evidentment, una broma —i, per la reacció sorpresa de Foster, una broma que no estava assajada— però, també, un gest que donava peu a una lectura simbòlica: en aquesta puntada de peu fictícia cap a una gran estrella es condensava l'actitud d'una actriu que, tot i no encaixar en el prototip de protagonista femenina segons els estàndards de Hollywood, mai es va conformar amb ocupar un paper subsidiari.

Vint-i-nou anys després de guanyar l’Oscar per la seva icònica encarnació del psicòpata Hannibal Lecter a El silenci dels anyells, el gal·lès Anthony Hopkins ha tornat a elevar-se fins al panteó de Hollywood, aquesta vegada per la seva magnífica interpretació d’un malalt d’Alzheimer a El pare, l’opera prima del francès Florian Zeller. Amb aquest segon Oscar, Hopkins, de 83 anys, es converteix en l’intèrpret més veterà que aconsegueix l’anhelat guardó, ja que supera el canadenc Christopher Plummer, que es va endur l’estatueta daurada als 82 anys pel seu paper a Beginners.

Amb el nombre d’assistents limitat a només 170, la 93a gala dels Oscars va deixar el glamur en situació de monopoli, en mans dels pocs i afortunats invitats que per motius sanitaris hi van tenir cabuda. Una opció que a nivell estilístic comportava riscos, ja que en conjunt la catifa vermella podia perdre matisos, cosa que finalment va passar aquest diumenge a la nit a la Union Station de Los Angeles, on va tenir lloc una gala en format reduït que no necessitava per a res les habituals instal·lacions del Dolby Theatre. Allà, i amb la fortuna de poder celebrar la festa del cinema sense mascareta, els membres de la indústria convocats no van deixar lloc al terme mitjà: o bé van optar pel conservadorisme estètic, o bé hi van acudir amb peces absolutament llampants i provocadores. En el primer bloc, van compartir el capdamunt del pòdium Laura Dern i Amanda Syfried, amb dos vestits que no tenien res a veure més enllà del consens que generaven per a una convocatòria d’aquest calibre. Dern va optar per una opció bicolor en blanc i negre d’Oscar de la Renta que, a banda de colors, també contrastava textures. Amb plomes a la faldilla i un cos negre cenyit com una segona pell, l’actriu estava inqüestionable i evocava les millors èpoques d’un Hollywood que, amb ella, diumenge a la nit millorava les seves constants vitals, tan apaivagades darrerament per la pandèmia.

Nomadland era la favorita i Nomadland s'ha imposat. No per esperats deixen de ser importants, el triomf de la pel·lícula i els seus tres Oscars: millor pel·lícula, millor direcció i millor actriu. En un any de pandèmia i restriccions, amb els cinemes tancats, els Oscars han premiat la valentia de Chloé Zhao per mirar de cara la realitat amarga de la classe obrera dels Estats Units: treballadors precaris i sense casa que viuen a la carretera, dormint als seus vehicles i formant comunitats informals amb altres orfes del Somni Americà. Nomadland és una pel·lícula de perdedors sense glamur però amb dignitat, un material que a priori no sembla gaire oscaritzable. L'acadèmia de Hollywood no ha tingut una relació precisament fluïda amb el realisme, sobretot quan no està filtrat per una narrativa redemptora, però això potser ha canviat gràcies al bany de realitat de la pandèmia i la crisi dels cinemes i dels mateixos Oscars, que poques vegades havien encarat una gala amb tan poca expectació.

Des dels Globus d’Or, Nomadland ha confirmat en totes les cerimònies de premis la seva condició de favorita a l’Oscar a la millor pel·lícula en la cerimònia que se celebra a Los Angeles avui. El triomf als premis del gremi de productors i als Bafta segellen les opcions a premis del film dirigit per Chloé Zhao. Aquest favoritisme es reflecteix en la porra dels Oscars de l’ARA, en què Nomadland rep el 85% dels vots.

El 1908 es va rodar la primera pel·lícula a Hollywood, El comte de Montecristo. Per què a Hollywood? Perquè allà era més fàcil evitar les denúncies de Thomas Edison, instal·lat a la costa est dels Estats Units i que posseïa la major part de patents del cinema. A Hollywood, la indústria cinematogràfica va prosperar concentrant-se en aquell barri de Los Angeles. Per què anar més lluny? Eren els anys d’or del cinema mut i les pel·lícules es rodaven en estudis per controlar les condicions de llum. Tret d’alguna excepció, l’arribada dels talkies a finals dels anys 20 no trenca el costum de rodar als estudis, prop de casa, més barat que traslladar l’equip tècnic i humà d’un lloc a un altre a la recerca de l’exotisme. Però tot comença a canviar als anys 40 i 50. En part, perquè el cinema necessita més realisme i espectacularitat del que pot oferir un estudi per competir amb la televisió, i això implica sortir de Los Angeles i dels Estats Units. Però també perquè l’èxit global de Hollywood l’ha portat a crear filials en mercats potents com Europa, però les restriccions econòmiques de la postguerra feien difícil recuperar els beneficis. Solució? Invertir-los en rodatges que també es beneficien dels sous baixos en comparació amb els dels Estats Units.

Són tres dels cracs de la porra dels Oscars que organitza l'ARA des del 2013: Dani Solé, amb un 68% d'encerts en vuit edicions; Laia Ferrer, amb un 67% en set edicions, i Ferran Ferrés, amb un 72% en les vuit edicions de la porra cinematogràfica del diari. L'ARA els va reunir aquesta setmana per comentar la seva passió pels Oscars i, sobretot, per analitzar les claus de la pròxima edició dels premis. I els tres coincideixen que les categories d'actriu protagonista i actriu secundària són les més renyides d'aquesta edició. “Frances MacDormand m'agrada molt però ja té dos Oscars com a protagonista, considero excessiu que li donin el tercer i crec que guanyarà Carrie Mulligan”, apunta Ferrés. I en la categoria de millor secundària, que considera molt oberta, aposta per la coreana Youn Yuh-jung, l'àvia entranyable de Minari. “És cert que a Glenn Close l'han nominat vuit cops, però Minari és una pel·lícula més nominada i que agrada més que Hillbilly”, argumenta Ferrés.

En aquest vídeo en Xavi Serra, redactor de cinema de l'ARA, conversa amb tres participants amb molt trajectòria de la porra dels Oscars. Són en Ferran Ferrés, la Laia Ferrer i en Dani Solé.

'Una joven prometedora'

(2,5 estrelles)

Direcció i guió: Emerald Fennell. 113 min. Estats Units i Regne Unit (2020). Amb Carey Mulligan, Bo Burnham i Alison Brie. Estrena als cinemes

]]>