A Mallorca, durant la Guerra Civil, un dels principals objectius dels insurrectes fou la classe benestant que donà suport a la Segona República. El símbol d’aquella repressió seria el batle de Palma, Emili Darder, metge de formació, que el 1934 havia ajudat a fundar Esquerra Republicana Balear (ERB) per fer de contrapoder al caciquisme. El 24 de febrer del 1937, després d’un consell de guerra fantasmagòric, Darder va ser afusellat. En aquell fatal destí l’acompanyaren dos companys de partit, l’empresari alcudienc Antoni Maria Ques i l’exbatle d’Inca Antoni Mateu, i el socialista palmesà Alexandre Jaume. D’ERB hi hagué vuit batles més assassinats: Joan Mas Verd Collet (Montuïri), Climent Garau Juan (Porreres), Pere Llull Fullana (Algaida), Pere Josep Cànaves Sales (Pollença), Pau Crespí Villalonga (Mancor de la Vall), Pere Vallespir Amengual (Costitx), Joan Alemany Villalonga (Búger) i Joan Guasch Juan (Santa Eulària del Riu).

Una part dels dits capitans d’indústria catalans, tal com els va batejar Vicens Vives, en realitat van ser, durant la primera meitat del segle XIX i més enllà, self-made men sense estudis enriquits amb la venda d’esclaus africans i amb la seva explotació en plantacions de cafè i sucre a Cuba. És a dir, hi va haver molts negrers i/o esclavistes. El capital que van acumular ràpidament amb aquest lucratiu i gens escrupolós modus operandi –recordem que el tràfic de persones ja estava prohibit gairebé arreu, fins i tot a Espanya des del 1820, però no a Cuba– el van blanquejar a Barcelona en negocis comercials i igualment amb fabulosos beneficis a redós de l’Estat –proveïment de l’exèrcit, servei de correus marítim–, de l’especulació immobiliària, de l’activitat bancària i de la importació de matèries primeres. Va ser una burgesia de diner diguem-ne fàcil.

La memòria és curta i això facilita que la caricatura s’imposi. D’aquí que sigui important recordar que l’actual procés va arrencar amb una "engañosa unanimidad" sobre els greuges en el tracte del govern central respecte a Catalunya. Sota el lideratge de les seves elits econòmiques, vam viure una inflació de balances fiscals, de denúncies d’inversions no realitzades i d’evidències d’escanyament industrial, comercial i financer. Res ho exemplificava –i ho exemplifica— millor que la política d’infraestructures viàries, ferroviàries i aèries. 

Vaig anar a la presentació del llibre La burguesía catalana. Retrato de la élite que perdió la partida, de Manel Pérez, el passat 13 de juny. Tothom n’ha sentit a parlar però el resum seria: primer, que la burgesia tenia un partit d’obediència catalana com a interlocutor directe i ara no el té; segon, que la burgesia tradicional ha passat d’impulsar la indústria local a apostar per activitats més especulatives; i, finalment, els tres símptomes que ja avisaven d’aquesta pèrdua d’iniciativa: la reconstrucció del Liceu feta bàsicament amb fons públics, la primera victòria de Laporta i el saqueig del Palau de la Música. Què m’agrada d’aquest llibre? Sobretot que no culpa l’independentisme de la crisi de la burgesia sinó que, més aviat, el considera una conseqüència natural. El Procés és, en bona part, la rebel·lió de les classes mitjanes catalanes veient que la burgesia i la política autòctones ja no tenen poder per defensar el país. El que fa temps que anomeno “el veí del tercer primera”, en contraposició al senyoret de l’àtic i el jove que crema contenidors: per molt “d’ordre” que sigui aquest veí del tercer primera, un dia va començar a entendre millor els de baix que els de dalt. Perquè l’ordre es pot provar de mantenir, esclar, però no qualsevol tipus d’ordre.

Molt ha canviat l’economia catalana des del segle XIX i molt ha canviat també la societat catalana i l’equilibri dels pesos del sector públic i el sector privat i les seves relacions mútues fins avui.

El besavi de Joan Carles I va tornar a Espanya per encapçalar la Restauració borbònica gràcies a tres multimilionaris residents a Barcelona: Antonio López, Ignasi Girona i Evarist Arnús. A través del Banc Hispano Colonial van avançar diners perquè Alfons XII vingués de l’estranger. “Aquesta gent dominava la política, les finances i tot el que podia ser vital al país”, sostenia l’influent historiador Jaume Vicens Vives, que en la conferència fundacional del Cercle d’Economia, el 1958, va explicar un incident que il·lustra el tarannà d’aquells patricis: 1885. Mor Alfons XII. Pànic a la borsa. Totes les accions es desplomen. Arnús compra tot el que està en venda a Madrid i Barcelona. No per instint, sinó perquè el seu amic Práxedes Mateo Sagasta, cap dels liberals, li ha dit que ha signat un pacte amb el conservador Antonio Cánovas del Castillo per alternar-se al capdavant del govern espanyol. Era el bipartidisme d’aleshores. A l’endemà, quan la resta de mortals s’assabenta de l’acord, la borsa s’enfila. Arnús ha guanyat una fortuna perquè s’havia quedat amb tot el diner circulant. Però estripa els títols que havia comprat i salva de la ruïna la immensa majoria dels especuladors. “Tot un gest d’intuïció política —deia Vicens Vives— perquè Arnús havia viscut la crisi del 1826 i sabia que aquell gest li donava no només pau sinó prosperitat”.