Ahir al matí, d'hora, el diputat basc Jon Iñarritu em va escriure. Em donava la notícia, colpidora, de les que et confronten a la memòria viva. Coneixia la nostra relació, discreta, de vint anys, i l’estima que sempre li vaig tenir. El seu missatge anava acompanyat d’un comentari que segur que accepta que reprodueixi: “Se ha ido una buena persona y siempre comprometido, podía haber vivido mucho mejor y ha estado hasta el final”. Julen Madariaga ha mort, i amb ell se'n va una etapa de la lluita antifranquista basca i de les complexitats d’una democràcia que va renunciar a donar plena garantia de continuïtat al fet diferencial territorial. També una història de terror, punyent, de violència injusta. La crònica oficial de la seva vida està feta. Però hi havia un Julen que era un cavaller culte, ple de vida, d’enginy, de converses llargues, de natura, d’estima, que fugia del sectarisme, i sobretot un home ple de misteri i de gran poder estratègic. Ell em va ensenyar que l’enigma basc era molt més complex del que va anunciar Sabina a la seva cançó. Ningú és qui sembla, però tot és molt senzill. Sabia qui era qui, a tots els racons, i era difícil que la seva mirada humanista no es traduís en determinats moments en sentències molt clares. Recordo un passeig tranquil per Sant Sebastià i recordo la seva indignació amb els que s’havien fet milionaris a costa de l’esquerra abertzale. “Los de los negocios, esto sí que es inmoralidad”, deia, i amb això traduïa un esperit ètic que a la seva manera va mantenir en els seus viatges misteriosos, a Irlanda del Nord, a París, a tants indrets, i en el refugi domèstic en plena natura, criant fills i filles compromesos, lluny de luxes i pretensions. Amb ell ha marxat molt de tot el que mai se sabrà, misteri necessari d’un home que sabia reconèixer l’altre. En el seu arrest domiciliari a París rebia visites amb les ganes de poder seguir creant fil de pau i d’amistat profunda. Vida, música, alguna confidència i moltes preguntes, a partir del seu clàssic: “Cómo lo ves?”