Penúltim concert d’una edició, a càrrec de les Muffati-Orquestra Barroca de Brussel·les, fins aleshores immaculada i amb un dels concerts que per a alguns era gairebé la cirereta d’un grandiós pastís. Una vetlada íntegrament dedicada a qui ho fou tot, Johann Sebastian Bach, amb un programa saborós i ric, com una petita gran demostració de la indiscutible condició de gran cappare de la història de la música. Per exemple, amb la primera peça, el Concert de Brandenburg núm. 5 en re major BWV 1050, el qual atresora un primer moviment majestuós i original, la impecable combinació dels diferents instruments solistes, clave, flauta i violí coronada per una innovadora cadència de seixanta-quatre compassos a càrrec del clave, el qual fins en aquells moments de la història només s’encarregava d’exercir de fonamental però poc ostentós baix continu. Tan sols amb aquest Allegro inicial teníem prou ingredients per gaudir de valent. No va ser així. Tot just quan gairebé havia començat, un cop de vent va fer volar les partitures de Frank Theuns i potser aquí els elements s’aliaren en contra de qualsevol possibilitat de gaudi. L’esperança estava dipositada en la cadència, però tampoc. Violaine Cochard, en el moment àlgid de la seva intervenció, semblava encalçar les notes com si fos una cursa d’obstacles per aconseguir quadrar-les amb les que venien d’origen; val a dir que una tasca gairebé impossible sense la (sobre)dosi adequada de virtuosisme. Resulta fàcil imaginar que no era senzill endreçar el desgavell.

Pollença, el festival, viu temps de monogràfics. Ho va ser el que el Quartet Ébène va dedicar a Ludwig van Beethoven. Ho serà el que Les Muffati-Orquestra barroca de Brussel·les lliurarà a Johann Sebastian Bach. I ho fou el que la Freiburger Barokorchester va interpretar dissabte, exclusivament amb peces de Wolfgang Amadeus Mozart. Tres compositors que tenen un denominador comú: són inabastables. Podrien dedicar infinits monogràfics a qualsevol d’ells i mai no deixarien de tenir màxim interès. El que ens ocupa no n'és una excepció, sinó una petita gran selecció que mostra la versatilitat de qui feia música gairebé sense voler-ho. Així, l’orquestra de cambra, amb vint-i-quatre professors, dirigida per Éva Borhl al violí, inicià la comesa amb l’obertura de La finta giardiniera, obra primerenca, senzilla, amb molt ritme i prioritzant la melodia, on de quasi res sorgeix una joia. Era un preludi que d’alguna manera es convertí en una declaració de principis del que seria el concert, en què, de bell nou, el claustre de Sant Domingo presentava un aspecte immillorable, o cosa que és el mateix, un ple de gom a gom. 

Continua la tradició. El Festival de Pollença, enguany més orquestral que mai, ha incorporat de bell nou la presència en la seva programació de l’Orquestra Simfònica Illes Balears. És el colofó d’or a la sempre densa temporada, com un merescut regal de prestigi. L’ocasió va gaudir de la direcció de Patrick Hahn i del violoncel·lista Alban Gerhardt com a solista interpretant el Concert per a violoncel en mi menor op. 85 d’Edward Elgar. Una obra de maduresa, la seva darrera peça orquestral, com un testament, el d’un home major i malalt que esbrina el final de la seva existència i vol explicar el seu estat amb aquest intens i dolorós gemec. Ni un brot d’entusiasme des del lament inicial de l’instrument solista, que no fa altra cosa que presagiar i confirmar tot el que vindrà a continuació, quan les violes l’acompanyen en aquest primer, ombrívol i profund passeig. Un adagio moderato. Alban Gerhardt, gran protagonista, va aconseguir fer sorgir del seu instrument la immensa riquesa melòdica que atresora la composició, amb una lectura molt introspectiva que, d’alguna manera, aportava fidelitat a l’esperit de l’original. Patrick Hahn, el jove director austríac, d’una banda, i la Simfònica, de l’altra, oferien la imprescindible ponderació i circumspecció per aconseguir l’idoni equilibri d’una partitura que concentra bellesa i tristesa a parts iguals. Amb un Preludi de Johann Sebastian Bach, Alban Gerhardt va fer com si acabàs la seva intervenció.

Viena, febrer 1812, Carl Czerny, deixeble de Beethoven, estrena a la ciutat imperial el Concert núm. 5 en mi bemoll major op. 73, posteriorment batejat i reconegut com a Emperador, el darrer d’aquestes característiques que va compondre el genial mestre de Bonn i el primer que ja no va poder estrenar ell mateix a conseqüència de la seva sordesa. Pollença, agost 2025, Paul Lewis, acompanyat per l’Orquesta Sinfónica de Tenerife, dirigida per Víctor Pablo Pérez, inicià el concert de cloenda del 64è Festival de Pollença. Johann Friedrich Rochlitz, director de l’Allgemeine Musikalische Zeitung, escrivia: “Sens dubte, un dels concerts més originals, més plens d’inventiva i més eficaços de tot el que s’ha escrit, encara que un dels de més difícil interpretació”. Hi afegirem una petita i minsa addenda. La tonalitat ja n'anuncia l'originalitat des del primer fortissimo, en mi bemoll major, a càrrec de l’orquestra, contestat amb la mateixa bravura per un piano que sembla que està interpretant una cadència de principi a fi d’aquest monumental primer moviment. Un clar i imponent auguri del que vindria a continuació amb una interpretació sòlida i vigorosa, virtuosa, per descomptat, però sense perdre cap detall ni un de la inabastable quantitat que atresora una paleta infinita. L’orquestra, amb el sempre temperat director, no era comparsa d’aquesta història; de fet, rere aquesta introducció l’orquestra mostrà totes les seves virtuts, potència i eficàcia, amb un ritornello de gairebé cent compassos, fins a tornar al joc inicial, amb un acord poderós i la rèplica pianística corresponent, però ja reconduint la narració cap a un segon moviment d’una delicadesa copsadora. Vint minuts, vint, d’una excel·lència i qualitat indiscutible. Del segon moviment, en mi bemoll menor, brollen tot un seguit de sensacions, amb les quals ens fa oblidar de seguida l’exuberància del seu precedent, com si entràssim dins un altre univers, a partir d’una emotiva introducció orquestral i una etèria resposta per part del solista, que de bell nou segueix el seu cadenciós camí cap a un Rondó finale, de bell nou exhibint el vigor inicial i heroic d’una partitura impecable i implacable, interpretada per uns protagonistes que mostraren una perfecta i harmoniosa conjunció que fa pensar en la simbiosi ideal, amb la quadratura del cercle. Mamballetes i bis. Schubert, l’Allegretto en do menor, indiscutible hereu d’una tonalitat que Beethoven també dominava i que mereixeria un altre article que no és aquest.

De bell nou els noms dels protagonistes del quart concert del Festival de Pollença propiciaren una entrada que feia goig; és a dir, ple absolut. N'hi havia un bon motiu: la soprano Sonya Yoncheva, acompanyada per l’Orchestre de l’Opéra Royal de Versailles, dirigida per Stefan Plewniak, són noms i llinatges de la mateixa magnitud que la resta de protagonistes de la tan farcida edició. Per una altra banda, el recital tenia un valor afegit, com és el fet que es tractàs de música barroca, sobretot òpera, de cap a peus. No és el més habitual, ni gaire conegudes cap de les àries. Probablement, l’única que es pot qualificar d’arxifamosa sigui l’ària Lascia ch’io pianga, de l’òpera Rinaldo, de Haendel, el gran protagonista d’una vetlada a la qual l’adjectiu que més li quadra és el de peculiar. Anem per parts. Gran protagonista, perquè de les dotze peces que anunciava el programa, onze les signava l’alemany que va partir a fer les Anglaterres i les va conquerir. Estructurat de manera molt precisa i fins i tot tradicional, amb una Overture que donava pas a una o dues àries de la mateixa òpera. Convencional, però tan sols fins aquí, i peculiar perquè ja, des de l’Overture inicial de Serse, quedava clar que la manera d’interpretar-la sortia completament dels cànons barrocs, que exigeixen, o no, sensibilitat i subtilesa. Plewniak i els setze components de la formació atacaren amb una energia i intensitat que superava els costums de la nostra oïda, però els cànons hi són per això, per dinamitar-los des de dintre. Per una altra banda, Sonya Yoncheva va encarar l’Ombra mai fu, amb alguna dificultat. Va ser una sensació estranya. Tot va anar millorant, i quan arribà a Ah, mio co, schernito sei!, d’Alcina, tot era al seu lloc, no sense un acompanyament entre desenfrenat i frenètic, al qual costava una mica acostumar-se. És una opció, valenta i arriscada. I així va sonar la darrera peça de la primera part, el Concerto grosso en re major op. 6 núm. 4, d’Arcangelo Corelli, que fou violinista, compositor i director de l’orquestra de la reina Cristina de Suècia.

Arriben del Festival de Salzburg, dijous passat varen encisar el públic del Festival de Pollença, avui divendres toquen al Jordi Savall de Santes Creus, després repetiran a la Schubertíada de Vilabertran, els espera el Pierre Boulez de Berlín… Un calendari que serveix per contextualitzar-ne i constatar-ne la trajectòria i prestigi. Són el Quartet Casals. Dit això, qualsevol sorpresa només podia ser en negatiu, cosa que, per una altra banda, resulta més que improbable. Pel que fa al programa que varen interpretar al tercer concert del 64è Festival de Pollença varen fer un petit, però exquisit, recorregut pels quartets des de la seva institució com a composició i formació estable fins al segle XX.

“Bach no envellirà mai. La construcció de les seves obres és aquelles figures geomètriques ideals on tot està al seu lloc i mai no hi ha una línia supèrflua”, deia Fryderyk Chopin. Sir András Schiff, un luxe de molts quirats, el protagonista del segon concert del Festival de Pollença començà la seva intervenció dient que Bach era el més gran compositor de tots els temps i el seu preferit. No és molt original, però ningú no té cap altra opció. Per tant, una bona raó per iniciar la seva actuació amb l’Ària de les Variacions Goldberg. Una lectura mesurada, delicada, com ingràvida, amb la qual deixava clar que, un altre cop, érem els afortunats espectadors d’una vetlada memorable, i que a més, no teníem ni la més remota idea del que vindria després. A Sir András no li agrada que els altres li escriguin els programes de mà, que ell ho explica molt millor amb l’afegitó del component enigmàtic. El cert és que dos dies abans havia fet un concert a Torroella de Montgrí i més o menys va repetir els compositors, però crec que tan sols va repetir una de les peces de la nostra fornada, un Intermezzo de Brahms i el bis de Bach. Quedi clar, per tant, que no és difícil preveure el que sentirem, és senzillament impossible.

“Tempo impettuoso d’Estate” diu l’acotació que Vivaldi va escriure com a consigna per com s’havia d’interpretar el tercer moviment de l’estiu de les seves famoses Quatre estacions. Aquest va ser el petit gran regal, amb correspondència als aplaudiments, que ens oferiren Janine Jansen i Gregory Ahss amb un petit grup de cordes de la Camerata Salzburg, que no va fer altra cosa que corroborar que érem testimonis d’una vetlada memorable, on l’excel·lència no va deixar de ser-hi present ni un sol instant. Ja des dels primers acords del Ricercare a 6 de L’ofrena musical, BWV 1079, de Johann Sebastian Bach, en versió per a orquestra de cambra de Shane Woodborne, el llistó del concert es va situar tan amunt que ni es veia. La lectura no podia ser més acurada ni més barroca, de manera que més de trenta professors aconseguien unes textures d’una profunda meticulositat, tan lleugeres com pulcres. Era només el principi del primer concert del 64è Festival de Pollença, amb un claustre de Sant Domingo on no cabia ni una agulla. Ambient de gala, autèntica, en el millor sentit de l’accepció.

El Claustre del Convent de Sant Domingo ha acollit el concert inaugural del 64è Festival de Pollença. Aquest esdeveniment ha comptat amb el suport de tot el públic. Tot l’aforament al complet, amb entrades exhaurides dies previs al concert, ha gaudit de l’extraordinari talent i repertori de la gran violista Janine Jansen i de la meravellosa Camerata Salzburg, baix la direcció del violinista Gregory Ahss. 

Fi de festa, de traca i mocador. La conclusió del Festival de Pollença va ser un altre fast a l’altura de la resta de concerts que han conformat l’edició, però amb valor afegit. Aquest no va ser altre que el número d’integrants –vuitanta– de l’Orquestra de la Comunitat Valenciana, la qual convertí el Claustre de Sant Domingo en un gran castell de focs musicals amb l’ordre tradicional del programa capgirat. Si estam acostumats que comenci amb una obertura, un solista i una simfonia com a darrera peça, el concert de cloenda es va iniciar amb la Simfonia núm. 3 en fa major, de Johannes Brahms, continuà amb el solista, el violinista armeni Sergey Khachatryan, interpretant el babèlic Concert per a violí en re menor op. 47, de Jean Sibelius, i acabà amb l’Obertura Leonora, núm. 3, de Beethoven. Aquest ordre va propiciar dues circumstàncies,  també i com a mínim, poc habituals, com és el fet que el solista no fes cap bis, i l’orquestra regalàs dues Danses hongareses, de Brahms. Una circumstància que esdevenia el festival en gairebé un palíndrom, o si més no amb una edició capicua, ja que es va iniciar amb una gran orquestra, la de Luxemburg, la qual saldà la seva intervenció amb la interpretació de l’Interludi de Rosamunda de Schubert com a bis, seguint l’ordre del programa establert, mentre que l’orquestra de la cloenda ho va fer a l’inrevés. En qualsevol cas, una edició a l’altura de les moltes que han fet de l’esdeveniment un festival històric, i esquer perfecte per a noves entregues, que, naturalment, ja estan de camí.

Ja ho explica perfectament Bàrbara Duran en el programa de mà. El concert de Le Consort va més enllà d’una audició per convertir-se en un viatge en el temps i l’espai. Per una banda, es tracta de retrocedir quatre segles i, per una altra, de traslladar-nos per un instant al venecià Ospedale della Pietà en comptes del no menys històric claustre de Sant Domingo, on tingué lloc el quart concert de tan memorable temporada. Memorable també podria ser un adjectiu que definiria perfectament el que va succeir al concert de dissbate i amb Théotime Langlois de Swarte al capdavant de Le Consort, la seva formació, de tan recent creació com ja encimbellada a la peanya dels escollits. Sorprenent, també, entre molts d’altres, podria ser un altre qualificatiu adient amb el qual explicar tota una allau de sensacions que copsaren un claustre ple de bell nou. Dir que es tractava d’un grup jove seria un eufemisme gairebé inadequat, ja que tots els integrants de Le Consort no són joves, són increïblement molt joves. Una circumstància que sobta de valent, però quan Théotime, de vint-i-vuit anys, i els seus dotze acompanyants començaren a fer sonar els instruments, el resultat es multiplicà exponencialment, oblidant de seguida tan petits detalls i circumstàncies, fins a convertir la vetllada en una autèntica translació sensorial sense necessitat de cap màquina que ens desintegri, ni possibilitat posterior de trobar ni els morlocks ni els elois de Wells.

Tercer concert del 63è Festival de Pollença amb uns protagonistes que, a hores d’ara i tan sols de moment, són els menys famosos de tots els que integren la nòmina de l’edició actual. Es tracta dels components del trio VibrArt: Miguel Colom, Juan Pérez Floristán i Fernando Arias, al violí, piano i violoncel, respectivament. El primer és concertino de l’Orquestra Nacional d'Espanya; el segon té a les seves vitrines el primer premi dels concursos Arthur Rubinstein i el del no menys prestigiós Paloma O’Shea, entre d’altres; pel que fa al tercer, és catedràtic de violoncel del Reial Conservatori Superior de Música de Madrid. Per tant, poca sorpresa en una actuació vibrant, interessant i magistral en el seu debut pollencí com a trio, mentre que, pel seu costat, Colom ja ens havia visitat amb l’ONE. Rere l’actuació de VibrArt va quedar molt clar que poden tornar quan vulguin, que ben segur que ho faran amb tot el prestigi que ja mereixen.

El Claustre del Convent de Sant Domingo ha acollit aquest dimecres la presentació de la 63a edició del Festival de Pollença, que es durà a terme del 4 al 30 d'agost amb set concerts en aquest mateix espai. Segons ha informat l'Ajuntament de Pollença, l'edició d'enguany vol apostar per una programació variada enfocada tant a les persones residents com als visitants, que combini diferents estils musicals i permeti obrir el festival a nous públics.

El claustre de Sant Domingo tornarà a acollir un estiu més el Festival de Pollença, que hi tindrà lloc del 4 al 30 d'agost. Així, d'acord amb les primeres dades que ha ofert aquest dijous l'organització de l'esdeveniment, el concert inaugural serà dia 4 d d'agost a càrrec de l'Orquestra Filharmònica de Luxemburg, dirigida per Gustavo Gimeno, amb el pianista Bruce Liu. Dia 7 es faràc un recital de piano a càrrec de Yuja Wang. La resta de dates en què es faran concerts seran els dies 10, 17, 24 i 30 d'agost.

El que un dia foren inclemències meteorològiques de final d’estiu han esdevingut petites grans catàstrofes de conseqüències imprevisibles. Una circumstància que va fer que el concert de cloenda de la present edició del Festival de Pollença es traslladàs al teatre Principal de Palma per així defugir qualsevol contratemps. No tots. Ni va haver-hi un altre, no gaire important. S’havia d’estrenar el Concert per a violí i acordió de la compositora Aziza Sadikova, amb el títol Laberynt du temps, el qual havien d’interpretar com a solistes Hilary Hahn i el director de Die Deutsche Kammerphilarmonie Bremen, Omer Meir Wellber. No va poder ser. Una anècdota que qui més qui menys va oblidar de seguida si és que n’estava assabentat, dins un final de festa grandiós, amb la violinista nord-americana al capcurucull d’una programació tan farcida de talent de tota casta que vessava pertot arreu.

Una altra nit del Festival de Pollença farcida de noms propis que ja mai no oblidarem. Aquest podria ser un resum molt significatiu, però sens dubte insuficient, per fer-nos una petita idea d’un concert que en un primer moment podia semblar no gaire espectacular. Segurament era pel fet de tractar-se d’un programa que no es podria qualificar de grandiós, bàsicament per la seva condició de més o menys barroc, amb dos fills de Bach, Boccherini i Haydn, en la primera línia de noms i llinatges. Per una altra banda, Arcangelo, una ensemble molt versàtil en la seva estructura i que per a l’ocasió va comptar amb la presència sobre l’escenari de fins a quinze músics dirigits per Jonathan Cohen, que en lloc de batuta portava un clavecí a les mans. És un grup que habita l’elit i que ha passejat la seva música des de pel Musikverein i el Festival de Salzburg fins pel Carnegie Hall… Arribam al solista, el violoncel·lista, i també director, Nicolas Altstaedt, amb un instrument construït per Nicolas Lupot a París l’any 1821 i que l’han sentit i escoltat al Konzerthaus de Berlin, al de Viena, al Mozarteum de Salzburg i al Beethovenfest de Bonn, tan sols per citar alguns exemples significatius des que va debutar amb l’Orquestra Filharmònica de Viena dirigida per Gustavo Dudamel.

El tercer concert d’aquesta darrera edició del Festival de Pollença va ser alguna cosa més que un altre aliatge entre la Coral de la Universitat de les Illes Balears i l’Orquestra Simfònica, un poderós binomi de considerables dimensions i indiscutibles excel·lències que ens ha regalat l’oïda al llarg dels anys. Érem al darrer concert que dirigia el seu fundador i cappare de la formació, Joan Company. Un luxe poder ser-hi, un broll d’emocions difícils de pair, que es va traduir en una jubilosa explosió d’aplaudiments i alguna llàgrima que fa impossible una descripció per escrit que tradueixi amb més o menys fidedignitat el que realment va succeir al claustre de Sant Domingo.

Magnífic, un eufemisme. Encisador, s’acosta. Resulta difícil definir amb un sol adjectiu el concert que va donar el tret de sortida a un Festival de Pollença que ha remuntat anys difícils i avui es troba de bell nou al cim, grimpant pam a pam, edició rere edició. Ja són seixanta-dues les que contemplen la gran efemèride musical de la nostra història. Daniel Harding amb la Chamber Orchestra of Europe és un luxe, dels de veritat, i una garantia que no té cap possibilitat de decebre el respectable, el qual, per descomptat, omplia el claustre de Sant Domingo. El director anglès ha triat un programa que en principi podria resultar estrany. Per una banda, la primera part es va iniciar amb l’Obertura Coriolà. op. 62 en do menor, la visió d’un Beethoven que ben segur admirava el general romà que es va rebel·lar contra l’imperi, de la mateixa manera que degué conèixer la història a través del magnífic i hagiogràfic relat de Shakespeare, que, per descomptat acaba en tragèdia. Un material d’indiscutible substància que en poc més de vuit minuts li va donar la possibiitat de contar una vida, des del moment de la sublevació fins a l’únic final plausible, l’honrós suïcidi del protagonista. Això permet al compositor tot un cúmul de subtils i enèrgics matisos amb els quals Harding i l’orquestra obriren el ventall de les excel·lències pollencines. Subtils contundències engalanades de precisió incontestable és el que oferiren el prestigiós director i una orquestra que traduïa meticulosament totes les seves innombrables indicacions. Un petit tast d’un farcit de gran talent.  

Comença a partir del 6 d’agost el 61è Festival de Pollença, gairebé sense qualificatius, perquè és internacional i ho sap tothom. La notícia va sortir ja fa uns mesos: “L’Orquesta Nacional de España [ONE], dirigida per David Afkhan, torna després de quaranta-vuit anys. Interpretarà peces de Mendelsohn”. Hi anunciava un misteriós afegitó, “juntament amb alguna estrena de música contemporània”. La peça de Mendelsohn serà el Concert per a violí i orquestra en Mi menor, Op. 64, amb Christian Tetzlaff com a solista, i tancarà el concert amb la Simfonia núm. 3 en La menor, Op. 56, ‘Escocesa’, també de Felix Mendelsohn. Aclarida la ingògnita sobre la composició contemporània, queda clar que no podia ser ni millor ni més adient. Serà una obertura del mestre Antoni Parera Fons titulada Pollença. Amb aquest concert, dia 27 d’agost, acabarà aquesta nova edició d’un esdeveniment que tan sols es pot qualificar de llegendari.

L'Orquestra Nacional d'Espanya tornarà a actuar a Mallorca 48 anys després i ho farà de nou al Festival de Pollença. Així, el Claustre de Sant Domingo tornarà a fer història amb el concert de l'ONE, dirigida pel seu director titular i artístic David Afkam.