El Dia de les Balears 2026 tindrà lloc entre el 26 de febrer i el 2 de març, amb l’1 de març com a jornada central. El Govern ha presentat aquest dimecres un programa que inclou 301 activitats repartides per Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera.

L'Obra Cultural Balear i Joves de Mallorca per la Llengua han convocat una concentració en el marc de la Diada de Mallorca el pròxim 31 de desembre a les 13 h a la plaça Sant Jeroni de Palma. Les associacions fan una convocatòria sota el lema 'Endavant amb força!' per celebrar la Diada i per reclamar a les institucions el retorn a la data històrica del 31 de desembre. "Es tracta d'un acte festiu que apel·la a la memòria col·lectiva i a la continuïtat de la nostra identitat com a poble", han apuntat fonts de l'OCB.

La Plataforma 31-D ha convocat la ciutadania per a aquest dilluns a la manifestació per l'autodeterminació dels Països Catalans que celebra cada any i que recorrerà els carrers de Palma. Començarà a les 18 h al passeig del Born de Palma i conclourà a la plaça del Tub amb la lectura d'un manifest.

Una de les coses que em van quedar més clares en llegir l'extraordinària biografia de Winston Churchill publicada per Roy Jenkins l'any 2001 és que tant en l'esfera política com en la militar, i fins i tot en la personal, les victòries i les derrotes sempre són relatives. En efecte, una victòria o una derrota no són ben bé fets, sinó més aviat interpretacions acomodatícies de fets. Per descomptat, quan aquestes lectures de la realitat van més enllà del que és raonable hem de parlar d'autoengany, de cinisme o d'ambdues coses alhora. Si m'ho permeten, els resumiré un vell conte xinès que té diverses variants. Un home arriba a un poble i li regala un imponent cavall blanc al primer jove que es troba pel carrer. Tothom diu "Quina sort!", però un vell afegeix: "Ja ho veurem". Al cap d'uns minuts el jove cau del cavall i es trenca una cama. Tothom exclama "Quina mala sort!", i l'ancià sentencia: "Ja ho veurem". I, en efecte, després arriben uns soldats que recluten obligatòriament tots els joves sans per anar a la guerra. La gent diu "Quina bona sort ha tingut!", i el vell rebla de nou: "Ja ho veurem". Etcètera. 

Quatre dies de pluges, una mica de tramuntaneta i la llum ha canviat. Aquella llum d’agost, caliginosa, i aquella calor que et feia la vida impossible han desaparegut com per un miracle. Malgrat els canvis climàtics que ens amenacen, sembla que la roda del temps va girant insubornable i cada any, al setembre, hi ha aquesta llum que retorna des del fons dels vells estius perduts ja per sempre. No viuré gaires anys més i no veuré les destrosses dels canvis que s’anuncien. Els estius tropicals enganxosos, la pujada del nivell del mar, la victòria molesta de les espècies invasives, els mosquits exuberants, les selves espesses on ara hi ha alzines i pins, o bé, si no plou mai, la sorra d’un desert recalcitrant. No ho veuré. Però no n’estic content. 

La Diada de Mallorca del 12-S arriba amb una nova polèmica: l'origen de les banderes que el Consell Insular ha regalat. Segons l'etiqueta que tenen les banderoles que la institució ha repartit per l'illa, aquestes han estat comprades a Larraz, una empresa de Saragossa que les fabrica a la Xina. Això ha provocat nombroses reaccions i crítiques a les xarxes socials amb un punt comú. Per què el Consell de Mallorca no ha apostat pel producte local per fer aquesta promoció de l'illa?

L'Onze de Setembre arriba intoxicat per les notícies de la gran empastifada a ERC: un degoteig de brutícia que és indiciari, una vegada més, d'opacitat, de males pràctiques, de pèssims assessoraments, de lideratges exasperats, d'inseguretat combinada amb prepotència, de fugides endavant, d'interessos estrictament personals mal maquillats amb solemnes apel·lacions al bé comú i, si convé, a l'alliberament nacional. Tot plegat és decebedor, i particularment dramàtic, per a un partit que ha fet gala i ostentació d'una llarga trajectòria històrica èticament irreprotxable, i és trist perquè els cínics hi suquen pa i s'hi freguen les mans. ERC hauria de sortir del seu congrés a punt per iniciar una travessia, també llarga, pel desert. I assumir que les il·lusions i el projecte polític que un dia va ser capaç de generar el Procés han desembocat en aquest bassal de ressentiment, acusacions mútues, personalismes i descomposició. D'ERC, però no només.

Aquest any la manifestació convocada per a l'Onze de Setembre tornarà a sortir de Barcelona. L'ANC, Òmnium Cultural, l'AMI, el Consell de la República, la Intersindical, el CIEMEN i els CDR han decidit impulsar una gran mobilització descentralitzada entre Barcelona, Tarragona, Girona, Lleida i Tortosa. Un esquema que ja es va seguir el 2016 i on cada territori reivindicarà una qüestió diferent. Segons els organitzadors, l'objectiu de la crida és "denunciar" les "nefastes conseqüències de la dependència" i els "greuges" soferts "pel fet de pertànyer a l'estat espanyol".

Un podria arrencar dient que el lloguer d’habitació a Barcelona bat rècords de nou –565 euros al mes; per una habitació, insistim-hi, no pas per un pis–; que encetarem el curs tal com el vam acabar, amb un 30% de la societat catalana en risc d’exclusió social i els desnonaments assenyalats per a la setmana vinent a punt de produir-se; o llegint que el 80% dels lloguers a la Barceloneta ja són de temporada, com a conseqüència directa de la Copa Amèrica. Metàfores que solquen el món d’ahir i d’avui –qui sap si el de demà–, que ens hagin repetit fins a l’avorriment que aquesta és la cursa més antiga del món –173 anys– l’única cosa que em suscita és la certesa fefaent que fa dos segles que uns molt pocs fan el que els rota, sempre de parranda, a costa dels altres. I que, a sobre, els paguem la festa: 55 milions públics com a mínim i ara per ara. Esperarem, caparra rere cada barrila, el balanç definitiu de l’esdeveniment i les xifres no opaques del cost real del miratge –perquè que poc que se n’ha parlat, del frau, nyap i forat que va ser l’edició valenciana–. Però en qualsevol cas, sí: darrer dia d’agost amb un estiu amb pocs incendis forestals, sense la sequera prevista, amb els habituals focs d’artifici i amb aquestes eloqüents xifres, economia del monocultiu a Eivissa, que parlen de molt més turisme però molts menys ingressos. Ara bé, tal com han anat les coses, si em fessin triar un sol fet polític –per mi, massa polític– triaria a cegues –per veure-ho tot– la mort d’un pescador mallorquí de 20 anys, en Guillem Comamala. Va ser atropellat per un iot alemany, valorat en quatre milions d’euros i conduït per un membre d’una de les famílies més riques d’Alemanya, que va fugir mentre hi celebraven una festa esbojarrada.

El Dia de les Illes Balears, que es commemora el primer de març, té un programa de 258 activitats que es desenvolupa del 29 de febrer al 3 de març a les quatre illes. Així ho ha anunciat aquest dijous en roda de premsa la consellera de Presidència i Administracions Públiques, Antònia Maria Estarellas, qui ha detallat que el lema d'enguany és 'Som el que estimam - Estimam el que som'. En concret, es faran 258 activitats infantils, esportives, participatives, gastronòmiques i culturals, 185 de les quals tindran lloc a Mallorca (144 a Palma i 43 a la Part Forana), 45 a Menorca, 20 a Eivissa i 5 a Formentera.

1. La imatge de l'excandidata de Ciutadans a l'alcaldia de Barcelona, Anna Grau, boicotejant una concentració solidària amb les víctimes del terratrèmol del Marroc a la plaça de Sant Jaume de Barcelona és molt expressiva. Sembla que no tingui res a veure amb la Diada de 2023 i, en canvi, és una de les que mostren millor la situació actual, i per dues raons. La primera és que tot això no va només de projectes polítics ni d'identitats nacionals, sinó també de ressentiment personal i d'agrors malsanes acumulades i fermentades al llarg de molts anys, tant en el bàndol espanyolista com en l'independentista. La segona és que qui juga a la desesperada, oferint una imatge patètica, ho fa perquè ja no té res a perdre (ni a guanyar).

"La independència no es fa només desitjant-la molt fort". El president de la Generalitat, Pere Aragonès, ha respost així a l'ANC un dia després de la Diada, en què l'entitat va reclamar circumscriure la negociació amb el PSOE a la independència i que el Parlament aixequi la declaració unilateral del 2017. "No és una qüestió de proclamar-la i prou [...]. Podem sortir al balcó 15 vegades. La qüestió és com es fa efectiva i cal reconeixement internacional", ha dit en una entrevista a Catalunya Ràdio. "Una DUI no serviria de res ara mateix si no va acompanyada d'un reconeixement internacional", ha reblat. El mateix argument ha utilitzat la portaveu del Govern, Patrícia Plaja, en roda de premsa després del consell executiu: "El Govern aposta per la via de la negociació per assolir un referèndum acordat amb reconeixement internacional perquè les coses es puguin fer bé". La contrarèplica de la presidenta de l'Assemblea, Dolors Feliu, no ha trigat a arribar. "El reconeixement internacional vindrà quan Catalunya es reconegui", ha dit, entrevistada a Ràdio 4 i Rac 1.

Que la política és menys previsible del que es vol creure ho demostra la situació en què els grans blocs de la política catalana i espanyola (l'independentisme i l'unionisme, els progressistes i els reaccionaris) arriben a aquesta Diada Nacional, i que ningú hauria estat capaç de predir fa tot just un any. Aleshores sabíem que entràvem dins un cicle electoral. El que no podíem saber era que les municipals i autonòmiques durien un triomf de la dreta ultranacionalista de PP i Vox (s'esperava que tinguessin bons resultats, però ningú esperava l'escombrada arreu de l'estat espanyol), que els ha permès formar govern al País Valencià i a les Balears, així com a Extremadura, Aragó, Castella i Lleó i Múrcia, a més d'un sens fi d'ajuntaments i entitats supramunicipals. Però tampoc ningú hauria previst que, dos mesos després, aquest mateix bloc fracassaria a les eleccions generals: molt principalment el PP, que va aconseguir la proesa quàntica de guanyar-les i perdre-les a la vegada (Vox, per la seva banda, es va endur una forta desinflada, en perdre més de 700.000 vots i 19 escons al Congrés). I amb la cirera del pastís: la clau per formar majoria de govern quedava en mans de Junts per Catalunya, que durant la legislatura anterior havien fet bandera de la seva mala o nul·la relació amb el govern de progrés presidit per Pedro Sánchez. Especificant encara més, en mans de Carles Puigdemont, el darrer (i potser el més sinistre) home del sac fabricat pel nacionalisme espanyol, especialista en la construcció d'enemics de la pàtria per la via de la revenja judicial i la difamació. Aquell per qui el jutge Llarena s'ha arrossegat fent un gran paper d'estrassa de jutjat en jutjat de diversos països europeus, aquell per qui han vessat rius de tinta i gastat (sense exagerar) milers d'hores de televisió i de ràdio només per insultar-lo i tractar-lo de criminal en les accepcions més abjectes del terme, aquest precisament ha resultat ser qui té la clau de la governabilitat a Espanya. Les urnes no mostren gaire sovint el seu sentit de l'humor, però quan ho fan, els resultats poden ser realment divertits.

"O independència o eleccions". Fa tot just un any que la presidenta de l'ANC, Dolors Feliu, desafiava polítics i institucions catalanes, als quals l'entitat responsabilitza del fet que Catalunya continuï sent una comunitat autònoma. Poques coses han canviat des de llavors en el discurs de l'Assemblea, però moltes han fet un gir en el context polític al qual s'arriba per la Diada. La més destacada és el retorn del president de la Generalitat a la manifestació independentista. L'any passat Pere Aragonès va considerar que no seria "coherent" ser-hi perquè el missatge d'aquella mobilització anava "contra els partits polítics i les institucions i no contra l'estat espanyol". Ara, en canvi, està convençut que va dirigida "a pressionar el govern espanyol en ocasió de la investidura". El cert és que el manifest amb què l'ANC va presentar la manifestació ara fa un parell de mesos no apunta a un canvi gaire rellevant respecte a què pensa l'entitat: "Els dos anys de negociació amb Espanya han fracassat i ara és moment de passar de les paraules buides a l'acció i a la confrontació".

La paràlisi i la desjudicialització del Procés han desmobilitzat les bases independentistes tant a les urnes com al carrer. A les darreres eleccions espanyoles, uns 300.000 votants sobiranistes es van abstenir seguint la tendència a la baixa de les municipals. Al carrer, les mobilitzacions també han reculat. En aquest escenari de desafecció, una de les incògnites de la manifestació de la Diada és saber quina serà la resposta de la ciutadania. ¿El moviment tornarà a respondre o es quedarà a casa aquest 11 de setembre?

La Diada és, des de fa una dècada, un termòmetre del Procés. També esdevé, però, una oportunitat per analitzar el rumb del país. Cap a on va Catalunya? Quines són les seves mancances? ¿I els seus actius per entomar els reptes de futur? Un dels punts forts és el seu ampli teixit social, econòmic i cultural. Persones d’orígens i perfils diversos amb projectes, idees i opinions més enllà del debat partidista. A l’ARA hem parlat amb cinc veus d’àmbits diferents que reflexionen sobre els problemes i potencialitats de la Catalunya actual.