El 2007 algú ben relacionat amb els mitjans de comunicació, però amb poca vista i escassa sensibilitat per saber què quallarà i què no entre els espectadors, li va augurar al programa del Mic només quatre dies dins de la graella infantil de TV3. Error de càlcul: el 21 de juny d’aquell any havia nascut un personatge destinat a durar diverses temporades i a perdurar a la memòria d’un grapat de generacions de criatures. Quedem amb l’equip d’aquest fenomen televisiu, que ara es jubila de la televisió, per celebrar no només tants anys de triomf del carismàtic titella, sinó també el seu imminent salt al teatre, amb l’espectacle MAC MEC MIC, de la companyia La Perla 29 i l'SX3 a partir del 5 de desembre. “El Mic és un personatge, sobretot, vital, i amb una edat molt pròxima a l’edat dels nens i nenes a qui va dirigit. I té ganes de descobrir el món i el seu entorn de la manera més viva, bonica i interessant”, explica Laia Gimó, directora de l’espai.

Els llibres il·lustrats de Raymond Briggs són una veritable tradició nadalenca al Regne Unit des de fa tres generacions. Per a molts britànics, no arriba Nadal de veritat fins que no tornen a rellegir els seus àlbums il·lustrats o bé tornen a veure a la televisió les seves adaptacions animades, que es programen cada any. Aquesta adherència a unes històries concretes entre les moltes que s’han explicat al voltant d’aquesta festivitat només s’entén per la capacitat que va tenir Raymond Briggs per transmetre les emocions que sentim aquests dies d’una manera que captura la màgia amb què els nens viuen el Nadal i al mateix temps les emocions que pertanyen al món dels adults, i les barreja totes dues.

Torna Rick y Morty. La cinquena temporada d'una de les sèries d'animació per a adults més seguides d'avui s'estrena als Estats Units aquest diumenge. Les aventures de Rick Sánchez i Morty Smith –creats a imatge i paròdia dels personatges de Doc Brown i Marty McFly de Retorn al futur– completaran una nova ronda de deu episodis que prometen seguir el rastre que els ha portat a jugar a la lliga dels grans títols, com Padre de familia, Futurama, Bojack Horseman o les eternes South Park i The Simpsons. La seva fórmula és la de l'humor ferotge, els universos paral·lels, l'amor a la cultura pop, l'esperit fantàstic i una mala llet que sembla no tenir límit. Aquestes són les raons que la fan tan especial.

Scooby-Doo és el gos poruc que totes les societats porten a dins. Això es veu als dibuixos animats i també a la política. En aquesta por, que sempre resulta ridícula perquè es tracta d'un temor de la realitat (al final de tots els episodis de Scooby-Doo, treuen la careta al fantasma i resulta que era una persona de carn i ossos), en aquest espant davant de tot allò que no és seu, s'assemblen l'Scooby i els polítics. El gos d'aquesta colla d'adolescents una mica beatniks (Shaggy, Velma, Fred i Daphne) veu fantasmes on no n'hi ha i la seva covardia es contagia als amics (principalment a Shaggy). El seu caràcter pusil·lànime afecta tot el grup i els porta per camins extravagants.