Segurament Molière és tan gran com Shakespeare. Una mica molt menys prolífic, però les seves històries i personatges són sempre extrapolables a qualsevol època i condició. O potser és la condició humana la que fa que tot sigui com sempre i no hi hagi cap diferència entre un hipocondríac d’avui dia o de 1673. De la mateixa manera no hi ha gaire divergències entre Armand de Mauvillain i Josep Pàmies. Pàmies sabem tots qui és, per la seva dèria per curar-nos bevent un glop de lleixiu. Armand de Mauvillain era el metge de Molière, qui patia una malaltia pulmonar crònica i, a més, segurament fou qui li proporcionà bona part de l’argot mèdic, tot i que també és molt probable que el dramaturg en replegàs més d’un dels Aforismes d’Hipòcrates. A tot això, el tal Mauvillain era partidari d’algunes tesis tan innovadores que el varen expulsar dos cops de l’Acadèmia de Medicina. Fos o no fos bon metge, a la quarta representació d’El malalt imaginari, en la qual l’autor també exercia d’actor, un 17 de febrer de 1673, acabada la representació, a les deu del vespre i a ca seva, va morir a causa de la ruptura d’un aneurisma.

Teatre Principal.- Escriure una crítica o un comentari d’una obra que no t’ha agradat, molt o poc, sempre és difícil. Cercar eufemismes que deixin llegir entre línies sempre fa que l’afany de no ferir susceptibilitats mai sigui amb un mínim de fidelitat el que volies comentar. Per això sempre es diu que el més fàcil és escriure sobre alguna peça quan t’ha agradat, perquè mai no quedes curt en la carretada d’adjectius que vas amollant a cada frase, a cada secció que més o menys intentes conceptuar. És més, no cal abraçar-les totes. El més important és mostrar entusiasme i intentar encomanar-lo. Almanco és el que sempre havia pensat i així m’havia succeït fins ara. La novetat, després de quaranta anys omplint papers, és sortir d’un espectacle, començar a pensar i a cada adjectiu decidir que era poca cosa i que no s’arregla amb un adverbi, que res del que se m’acudia no era suficient, que no reflectia prou bé allò que pretenia explicar. Per una altra banda, quan del que es tracta és d’esbrinar els diferents components de la funció, passa dos reials del mateix. El text, majúscul; la posada en escena i la seva connivència amb la història, impecable; el dibuix dels personatges i la seva interpretació... no tinc suficients superlatius.

L'òpera 'La Bohème', de Giacomo Puccini, substituirà l'orquestra pel piano per facilitar-ne la representació a diversos escenaris de Mallorca aquest setembre. En la versió de l'obra de Puccini que recorrerà l'illa, "el piano fa la funció de l'orquestra, fet que ajudarà que les veus dels cantants de l'òpera se sentin millor", ha explicat aquest dimarts el seu pianista, Francesc Blano, en la roda de premsa de presentació.