Reed Brody (Brooklyn, 1953) s'ha passat tota la vida defensant els drets humans a tot el planeta i perseguint dictadors per tot l'Àfrica i el centre i el sud d'Amèrica, però també denunciant els líders dèspotes d'Occident gràcies a la seva feina a Human Rights Watcth i a les Nacions Unides. Va col·laborar amb les víctimes del dictador xilè Augusto Pinochet i a Atrapar a un dictador (Debate) explica el periple per condemnar el president del Txad, Hissène Habré, a cadena perpètua. Brody passa bona part de l'any a Barcelona amb la seva parella, la cineasta catalana Isabel Coixet.

La primera victòria de Trump –un candidat aleshores improbable– va ser per un marge estret. La segona –després que se sabés què volia fer– va ser incontestable. Ara la guerra aranzelària i altres mesures de l'administració Trump ens poden sorprendre, però no és creïble que els votants americans siguin persones “primàries” que no entenen les conseqüències de les seves accions.

"Quan creiem que escrivim les nostres lectures, en realitat estem escrivint la nostra vida", llegim a Canon de cámara oscura (Seix Barral), la nova novel·la d'Enrique Vila-Matas (Barcelona, 1948). El llibre, explicat per algú que podria ser un androide –el primer que s'incorpora a la literatura vilamatiana–, ens endinsa en 48 hores d'escriptura obsessiva, motivada pel record d'un escriptor mort i la confecció d'un cànon literari confegit a partir de fragments escollits a l'atzar d'autors com Robert Walser, Franz Kafka, Joseph Roth i Carlo Emilio Gadda.

La implicació frenètica d’Obama a la campanya de Kamala Harris és un senyal que Trump pot guanyar. I el to de decència desesperada amb què Obama està intervenint revela que la tuneladora argumental demòcrata ha topat amb una roca molt sòlida que no la deixa avançar: la del masclisme i la de les mentides.

Han passat 16 anys des que Barack Obama va sacsejar la manera de fer campanyes als Estats Units. A la històrica convenció demòcrata del 2008 a Denver (Colorado) es va viure l’inici d’una confrontació electoral entre dos models que duria la societat nord-americana a una nova era política. Aquella campanya, en la qual vaig participar fent tasques de suport en comunicació política, va ser un moment molt potent que, quatre mandats després, Kamala Harris vol repetir. Aquest agost a Chicago (Illinois) la candidata demòcrata ha recuperat el missatge de canvi i esperança en una cursa cap a la Casa Blanca que recorda enormement la d’aquell any. Evidentment, amb matisos.

Fa tot just una setmana, aquesta columna comentava la fascinació que produeixen els canvis en l’opinió pública, a compte del que s’havia registrat en la figura de Donald Trump. D’ogre a quasi vencedor in pectore de les eleccions, per mèrits propis. Però això era fa una setmana, i en política, una setmana pot ser un sospir o una eternitat. Fa vuit dies comentàvem que aquests canvis en l’opinió pública acostumen a ser graduals, però de vegades passen de manera més abrupta.

L'expresident dels Estats Units Barack Obama ha avalat aquest divendres la campanya de Kamala Harris per a la nominació presidencial demòcrata. El de l'expresident és el suport més important que faltava fins ara a la vicepresidenta, ja que havia aconseguit tenir al seu costat els líders més influents del Partit Demòcrata. En un comunicat en el seu nom i en el de l'ex primera dama Michelle Obama diuen que faran tot el que puguin "perquè Kamala Harris sigui elegida com a nova presidenta dels Estats Units". Harris ha agraït el suport en una trucada telefònica que la seva campanya ha difós en un vídeo.

La història té els ulls posats en nosaltres. La decisió del president Biden de posar fi a la seva campanya ha sigut l’acte de patriotisme més pur que he vist en la meva vida. També hauria de ser una crida a l’acció perquè la resta de nosaltres continuem la seva lluita a favor de l’essència del nostre país. Les pròximes quinze setmanes no seran comparables a res del que aquest país ha viscut políticament, però no ho dubteu: aquesta és una carrera que els demòcrates poden guanyar i han de guanyar.

La imatge d'un Trump invicte després del tiroteig ha debilitat els demòcrates. Però mentre tothom parlava de Trump, ningú es fixava en Biden, i semblava que el president havia aprofitat la situació per tornar a agafar impuls. Ara s'ha acabat la treva i es reactiven les pressions dins del partit perquè deixi pas. I ara Obama s'ha apuntat a la pressió. Biden estaria pensant fer un pas al costat aquest cap de setmana, segons avança Axios aquest dijous, tot i que l'equip del president ja ha sortit a negar-ho. El drama polític que envolta la candidatura de Biden va acumulant capítols i Trump ha de fer el seu primer discurs com a candidat republicà aquesta matinada a la convenció de Milwaukee, mentre el seu rival està en aïllament per haver donat positiu de covid. La quarantena que està passant a la seva casa de la platja, a Rehoboth, escenifica l'aïllament que pateix dins del seu partit, una imatge que contrasta amb la d'un Trump sent abraçat per les masses republicanes al Firsev Forum.

No ens enganyem: ens agrada pensar que som persones comprensives, atentes i empàtiques, però a l’hora de la veritat admirem qui persegueix el seu objectiu sense escoltar, qui pren decisions dures sense tremolar, qui dona un cop de puny sobre la taula “quan fa falta”. Així, la força de les tradicions s’imposa als desitjos de millora i la distància entre ambdós es fa cada cop més profunda i irresoluble.

El que ens sembla llunyà sovint és també al nostre costat sense ser-ne conscients. L’autoritarisme està creixent al món, i és prou evident per a tothom, però també augmenta a les organitzacions del nostre entorn, i sovint no ens n'adonem. Amb models autoritaris, globals o locals, no podem esperar democràcia, i sense democràcia no hi haurà benestar ni igualtat.

1. Als Estats Units, Bruce Springsteen és gairebé un sant laic, i no només per als votants del Partit Demòcrata. Al llarg de la seva vida professional i personal no ha comès cap errada remarcable. És un bon músic i, pel que sembla, també un bon home. Se li poden fer ben pocs retrets. Les seves cançons parlen de la dignitat de la gent normal i corrent (parlo pel que he llegit: no en conec ni una, tret d'aquella de Born in the USA). Tot just aterrar a Barcelona, va ploure generosament: els sants laics, ja ho veuen, també fan miracles. Si la sequera persisteix, se l'hauria de retenir al territori fins que els pantans catalans estiguin com a mínim al 70% de la seva capacitat, al·legant força major o alguna altra excusa administrativa per l'estil.

Bruce Springsteen no va conquerir Barcelona ahir, perquè ja ho va fer el 1981, al Palau d’Esports. Ahir, a l’Estadi Olímpic, Springsteen es va limitar –i no és poca cosa– a refermar el seu regnat com l’artista internacional amb una connexió més intensa i viva amb el públic barceloní. El concert va ser un nou capítol d’una història d’amor de més de quatre dècades que ha viscut moments històrics com el retrobament amb la E Street Band del 1999 al Sant Jordi, íntims com els dos concerts al Tívoli o emocionants com el d’ahir, enèsima demostració de poder i carisma.

L'expectació mediàtica es respira aquest divendres als carrers de Barcelona, on fotògrafs i periodistes s'han llançat a la caça dels matrimonis Obama i Spielberg. L'expresident dels EUA, el director de Hollywood i les seves parelles, Michelle Obama i Kate Capshaw, estan dedicant el dia a una visita cultural de la ciutat mentre esperen que es faci fosc per assistir a la veritable cita que els ha reunit a la capital catalana: el primer dels dos concerts de Bruce Springsteen a l'Estadi Lluís Companys, amb els quals donarà el tret de sortida a la seva gira europea.

La visita a Barcelona de Bruce Springsteen per fer-hi dos concerts aquest cap de setmana i la corresponent invitació als seus amics Barack Obama i Steven Spielberg han revolucionat Barcelona. Dijous a la nit, poca estona després que l'expresident nord-americà i el director de cinema arribessin directes dels EUA al Gran Hotel La Florida de Barcelona, van decidir sortir a sopar. Reunits ja amb Springsteen –que també s'allotja al luxós hotel barceloní del Tibidabo– van fer acte d'aparició al restaurant Amar, l'espai gastronòmic més emblemàtic de l'Hotel El Palace de Barcelona, l'antic Ritz.

El doble concert de Bruce Springsteen aquest cap de setmana a Barcelona ha portat fins a la ciutat un bon nombre de celebrities nord-americanes de primer nivell. Entre aquests destaca el matrimoni Obama, que venen plegats a la capital catalana per primer cop a la seva vida. Fins ara, només l'expresident nord-americà havia passat per aquí. Però això va ser fa 35 anys, quan encara era un complet desconegut que va visitar la ciutat amb una motxilla a l'esquena i amb una aproximació molt low cost, tal com ell va explicar a les seves primeres memòries, Dreams from my father (1995). Ara, amb el seu retorn, fa efectiu el desig que temps enrere –quan encara no era president dels EUA, però sí senador– va expressar davant dels periodistes quan va reconèixer que sempre havia volgut tornar a la ciutat per on va passar "de motxiller" acompanyat de la seva dona, Michelle.

"Barcelona és la millor, sempre", ha dit Bruce Springsteen a Barcelona, en unes imatges recollides pel programa Planta Baixa de TV3 a l'entrada de l'hotel La Florida, al Tibidabo. Springsteen ha saludat i ha signat autògrafs a les prop de deu persones que l’esperaven a la sortida de l’hotel des de feia hores. Al llarg de la tarda, el grup ha anat creixent, fins que ha arribat a superar la vintena de persones. “Fa dues hores que espero aquí i aniré als dos concerts a Barcelona”, ha assegurat a Efe un dels fans que no es perdrà les actuacions a l’Estadi Olímpic de divendres i diumenge amb què comença la gira europea de Springsteen.