Un ciutadà nord-americà de 34 anys ha demanat asil polític a Mallorca per por de les polítiques de Donald Trump. L'home es va presentar aquest dimecres a la caserna de la Guàrdia Civil de Felanitx, va exposar el seu cas i va demanar que es tramitàs una sol·licitud d'asil al·legant el temor que pateix pel fet de no compartir les polítiques que desplega al seu país el president Donald Trump.

Ens han anuncia tantes vegades la Tercera Guerra Mundial que, quan arribi, no ens ho creurem. Com tampoc no ens hauríem imaginat que podria existir un polític com Donald Trump, un egòlatra que ha dinamitat el rol d’un dirigent en un estat democràtic, la decència i el sentit del ridícul. Convertit en una caricatura i un mirall per als populistes d’extrema dreta, amenaça l’ordre mundial mogut per la seva megalomania. Si agites vespers a Ucraïna, Veneçuela, Gaza, Groenlàndia i l’Iran, tard o d’hora algun ens picarà a tots.

Atribueixen a Groucho Marx aquella frase que mai no voldria formar part d’un club que l’admetés com a membre. Jo sovint he d’insistir als meus amics, quan parlam de política i despleg el meu pensament, sovint obertament cafre, que han d’estar tranquils, que en el fons mai no voldria viure en un país governat per algú que pensés com jo mateix. 

És una realitat que els règims autoritaris es mantenen o cauen segons la lleialtat que els professen les forces de seguretat i, en aquest sentit, el president nord-americà, Donald Trump, ha deixat poc marge a l'atzar des que ha tornat a la Casa Blanca. El seu secretari de Defensa, Pete Hegseth, va purgar immediatament mitja dotzena de generals d'alt rang, inclòs el president de la Junta de Caps de l'Estat Major, i a principis de maig va ordenar una reducció del 20% de generals de quatre estrelles i una retallada del 10% de generals de rang inferior.

Ja no és notícia que Donald Trump es complagui en la burla a les persones i estigui produint una presidència que ofèn els sentiments humans. Ja sabem que Trump gaudeix atemorint i escandalitzant. Però com que les accions d’un president dels Estats Units tenen ressò, imitadors i, probablement, hereus, no podem considerar com una anècdota més de la seva presidència la construcció d'Alligator Alcatraz i els comentaris obscens amb què l’ha presentat. 

Paramount, grup propietari de la cadena CBS News, ha arribat a un acord econòmic de 16 milions de dòlars amb Donald Trump per evitar anar a judici per la demanda que el president dels Estats Units va interposar a causa d'una entrevista del programa 60 minutes a Kamala Harris. La companyia va anunciar dimarts al vespre que el controvertit acord "no inclou una disculpa o un penediment".

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha visitat aquest dimarts un centre de detenció d'immigrants que la seva administració ha instal·lat –en un temps rècord– en una zona remota als Everglades de Florida. El centre, batejat com a Alligator Alcatraz, es troba a uns 60 km de Miami, en un vast aiguamoll subtropical ple de caimans, cocodrils i pitons. Una demostració de la línia dura de la Casa Blanca contra la immigració.

La batalla entre Elon Musk i Donald Trump continua. I puja de to. Musk ha intensificat els seus retrets i ha arribat a suggerir que podria fundar un nou partit per enfrontar-se a Trump i el president li ha respost amenaçant-lo amb aplicar-li tota la força de les retallades públiques, una amenaça velada a les seves empreses que reben diners de l'administració, com SpaceX.

La possibilitat que Donald Trump tingui a sobre la taula el seu projecte de llei fiscal per firmar-lo el 4 de juliol –el Dia de la Independència– va agafant força. Després d'una maratoniana votació al Senat que ha durat tota la nit i el matí d’aquest dimarts, els republicans han aconseguit els 50 vots mínims per fer avançar el text cap a l'aprovació definitiva, amb el vot de desempat del vicepresident J.D. Vance. Ara el text que, segons l’Oficina de Pressupost del Congrés (CBO), augmentarà el deute públic en 3,3 bilions de dòlars i deixarà sense cobertura mèdica més d’11 milions d'estatunidencs, passarà a la Cambra de Representants per rebre l’aprovació definitiva.

Santos Cerdán afirma que és víctima d'una cacera política. Apuntem com a curiositat que la intel·ligència artificial ha ampliat el catàleg d'excuses dels (presumptes, sempre presumptes) polítics corruptes: ara poden adduir que no reconeixen la seva veu quan l'escolten en una gravació, perquè pot haver estat simulada, o recreada, per una IA. A la vegada, la defensa de qui va ser secretari d'organització del PSOE i mà dreta de Pedro Sánchez també posa en dubte la credibilitat dels informes de l'UCO, la Unitat Central Operativa de la Guàrdia Civil, línia que fa gràcia perquè no deixa de tenir una certa aroma indepe i esquerranosa, que remet a l'advocat Benet Salellas. En efecte, hem vist alts comandaments i desenes d'agents de la Benemèrita prestant fals testimoni al judici del Procés, i també sabem de l'existència i les actuacions de la policia patriòtica durant anys i panys, amb nombrosos informes falsos que cercaven incriminar persones i organitzacions concretes. També coneixíem jutges que dicten presó sense fiança a velocitat supersònica segons qui sigui o en quines files polítiques militi l'investigat, com li ha passat ara a Santos Cerdán. L'existència de les clavegueres de l'estat està fora de dubte, el que és més dubtós és que serveixin per exculpar Santos Cerdán de la seva pròpia (i presumpta, sempre presumpta) claveguera. Sabem de fa temps que un mateix argument, en mans degudament hàbils, pot servir per defensar una cosa i la contrària.

Els immigrants dels Estats Units han començat a viure amb por. Les batudes organitzades per Donald Trump, que va prometre deportar els onze milions d'indocumentats que es calcula que hi ha al país, han accentuat un clima d'incertesa que s'ha traduït en diferents manifestacions i enfrontaments. Los Angeles és un dels epicentres d'aquest terratrèmol social. Un dels seus equips professionals, l'Angel City FC, ha aixecat la veu per donar suport a les comunitats d'immigrants de Califòrnia. Les seves futbolistes han donat visibilitat a l'Immigrant City Football Club, una provocadora iniciativa que vol remoure consciències.

Diumenge passat al matí, i d’acord amb les ordres del president Trump, l’exèrcit nord-americà va atacar tres plantes nuclears iranianes. Poca gent estava informada d’aquests atacs amb antelació. En contra del que exigeix la llei, Trump no va demanar l’aprovació prèvia del Congrés ni la del Consell de Seguretat de l’ONU. Aquests atacs il·legals han posat de manifest la perillosa absència d’uns límits jurídics eficaços –tant en l’àmbit nacional com en l’internacional– aplicables a la decisió del president nord-americà de fer servir la força armada a qualsevol lloc del món.

“Espanya no hi destinarà ni més ni menys que un 2,1% del seu producte interior brut [...] No té sentit comprometre'ns a aquest 5%, seria malbaratar milers de milions d'euros que no ens farien estar més segurs” Pedro Sánchez

El perfil de Vladímir Putin d’ençà del seu impuls expansionista –a partir de l’annexió de Crimea i del Donbàs el 2014– va ser presentat com el d’un autòcrata calculador, retorçat i impredictible, que mai dona pistes dels seus plans i, si en dona, són falses. És inevitable copsar analogies amb el perfil de Donald Trump: també calculador, alhora improvisador i impredictible i, també, si dona pistes són falses i és capaç de canviar-les d’un dia per l’altre. El dictador nord-americà –dictador, sí, comencen a assenyalar-lo alguns mitjans– ha demostrat com fa servir la confusió i les falsedats en l’atac a l’Iran. Dies enrere, quan li preguntaven si entraria en el conflicte, deixava anar allò de “Potser sí, potser no”, fins a arribar al punt de dir que s'agafava un parell de setmanes per pensar-s'ho. Però van ser només un parell de dies, amb nocturnitat i tots els components de l'efecte sorpresa. Veient i sentint el que ha passat, estic temptat de plantejar: ¿fins a quin punt el càlcul improvisat de l’autòcrata negociant americà supera la rigidesa sistemàtica de càlcul del vell kagebista rus?

El tòpic diu que és en les circumstàncies excepcionals que es coneix un home (la dita, que és clarament d’un altre temps, no sembla que s’apliqui a les dones). Algú, no recordo qui, capgirava l’afirmació, i sostenia que és justament en les circumstàncies normals, quotidianes, que es coneix com és un home (o una dona). N’acabem de tenir la confirmació sentint el trio Ábalos-Koldo-Cerdán quan parlaven de com es repartien els diners obtinguts amb les comissions i (en el cas dels dos primers) escollint les prostitutes en què se’ls gastaven. Les converses entre tots tres, que no hauríem d’haver sentit mai, ens donen la mesura bastant exacta de la (manca de) categoria personal d’aquests individus: no ha calgut que s’enfrontessin a cap circumstància heroica per saber de quina estofa estan fets.   

Pedro Sánchez em recorda el monòleg El nàufrag, de Joan Capri, on sortia aquell fabricant de teixits que era l’únic que nedava tan tranquil enmig del naufragi perquè “ui, aquest, que en fa de temps que està amb l’aigua al coll”. La justícia, que no li perdona ni els indults ni l’amnistia, li investiga la família i va darrere del ministre Bolaños (“el que pugui fer, que faci”), i l’autogol escandalós del cas d’Ábalos, Cerdán i Koldo, l’han deixat penjant d’un fil.

El secretari general de l'OTAN, Mark Rutte, ha demanat que els estats membres de l’aliança gastin el 5% anual del seu PIB en defensa a partir del 2035: un 3,5% en inversió militar i un 1,5% en infraestructures de tota mena a les quals es pugui donar un ús de defensa. La idea és del president Trump, que vol reduir la contribució dels EUA al pressupost atlàntic, que ara suporten en prop d'un 58%. Trump ve a dir que si els europeus es volen defensar, que s’ho paguin ells. I que Espanya hi contribueix poc i hi ha de contribuir més.

El primer quart del segle XXI, sobretot d'ençà de la crisi del 2008, ha dut una involució del capitalisme, i de la manera com ens hi relacionem. La competitivitat i el culte als diners es troben a l'alça tant en la política com en l'oci, els espectacles i els esports de masses, i molts joves –no tots, ni de bon tros: això és de justícia aclarir-ho sempre– mesuren els mèrits dels seus referents, esportistes principalment, per les quantitats exorbitants que val la seva fitxa, els cotxes d'alta gamma que acumulen, les mansions que habiten i les dones amb qui s'enlliten o de qui abusen amb més o menys impunitat (la possessió dels cossos, sobretot de les dones, va associada a la possessió de diners). Els diners fàcils, oferits a un clic o a un SMS de distància, causen una forta fascinació, i s'han tornat a posar a l'ordre del dia els lideratges que es diuen forts, que comporten un altre culte tòxic, el culte a la personalitat. Criptomonedes, triomfadors que presumeixen en públic de la seva incultura, patriotes de mida mega o ultra o tera, col·leccionistes de rècords, ballar damunt les cendres dels cossos calcinats en zones de guerra. Expressions d'això que alguns anomenen (o anomenaven; tot passa molt de pressa) turbocapitalisme.

Fa temps que la retòrica europea s’ha desconnectat de la realitat de la seva (in)acció. Com més apuja el to del seu discurs menys poder real té. L’autoanomenada Europa geopolítica és, en veritat, una Europa irrellevant en política exterior, humiliada pel seu aliat tradicional i necessitada de reconnectar amb un Sud Global amb una visió pròpia del món i de les amenaces que desafien l’estabilitat dels Vint-i-set. Res explica millor aquest camí cap a la inoperància que la reacció dels europeus a l’escalada bèl·lica a l’Iran.