El fum contamina, però aquí hem estat, inhalant fort. The show must go on, que diuen alguns; la litúrgia, que diuen uns altres. El que és clar és que l’espectacle ha estat unànimement masculí. És ben bé que als homes els interessa tot el que fan els homes i que la revolució de l’Església catòlica és sempre no fer la revolució. Però se me n’ha anat el sant al cel. Mai més ben dit. Pel cel, no pel sant, que a mi el que em fascina no és un líder espiritual, i menys un papa, sinó la sonda que va llançar la Unió Soviètica el 1972 i que s’espera que caigui a la Terra abans no acabi la setmana. Segons l’Agència Espacial Europea, serà dissabte a les 8.18 del matí nostres, amb un marge de 18 hores amunt o avall. No és poc marge. Si mai aquests de l'ESA perden la feina sempre poden anar a treballar a Rodalies.

El 1889, abans que es creés l’aviació, es va acabar la construcció de la Torre Eiffel amb un mirador a 300 metres d’altura. Va ser l’edifici més alt del món fins a l’aparició, quaranta-un anys després, del Chrysler Building de Nova York. La inauguració oficial de la dama de ferro es va fer el 15 de maig, quan Gustave Eiffel i un grup de personalitats van hissar una bandera francesa des del capdamunt de la torre. Era la primera vegada que els parisencs descobrien com era la seva ciutat des del cel. I tal com comenta Jon Tugores, molts d’aquells visitants es van marejar. “A mi m’hauria passat el mateix. Veure el lloc on vius d’una altra manera sempre és colpidor”, assegura el comandant, acostumat a observar el món des d’un Airbus A320.