La crueltat, el ressentiment i l’odi conviuen amb nosaltres, però són difícils d’explicar. Per no haver d’acceptar la maldat, el masclisme, la cobdícia o l’enveja, imaginem que al darrere hi ha alguna malaltia mental. Així consolem el nostre dolor i adormim la consciència, però aprofundim en una greu injustícia en confirmar l’estigma del trastorn mental.

Lola Álvarez Romano porta mitja vida tractant nens i adolescents amb depressió, atacs d'ansietat, que s'autolesionen, que arrosseguen traumes pel mal divorci dels seus pares, amb tendències suïcides... Però també té clar que tot i que són episodis durs, amb una bona feina se superen. Llicenciada en pedagogia per la UB, acaba de publicar el seu segon llibre, ¿Qué me he perdido? (Editorial Planeta). El seu propòsit? "Donar eines als pares que els ajudin a comprendre el comportament dels seus fills adolescents i a intervenir de manera eficaç quan creguin que alguna cosa no va bé".

“Fa cinc anys que tinc una depressió major recurrent i en fa poc més de dos que vaig arribar al meu punt més baix. Vaig estar dos mesos al llit i a la meva filla això la va afectar molt. Tornava de l’escola i em veia al llit. Sempre que preguntava per mi, jo era al llit. Va ser quan em vaig adonar que li havia d’explicar què em passava i fer-li veure com una cosa natural”, exposa l’Ana Belén Martínez. Juntament amb la seva parella, van decidir aclarir-li que estava malalta. “Li vam dir que hi hauria dies en què estaria millor, i d'altres, pitjor. Que potser faríem plans per anar a algun lloc i jo no podria anar-hi perquè el meu cos no ho acceptaria”. Reconeix que fer-la partícip de la situació va ser la millor decisió que van prendre, perquè la seva filla, que ara té vuit anys, tot i ser conscient de la depressió que pateix, és una nena feliç que fa una vida normal.

La germana de la canadenca Miriam Toews (Steinbach, 1964) es va suïcidar el 2010, després d'intentar-ho nombroses vegades. Fins al 2012, Toews no va ser capaç de posar paraules al procés que havia viscut. Les tristes recances (Les Hores / Sexto Piso) és una novel·la bonica i colpidora que s'aproxima al dilema de la Yolandi quan la seva germana, l'Elf, li suplica que la porti a Suïssa per poder morir. Publicada en català amb traducció de Carme Geronès i en castellà amb traducció de Julia Osuna, Les tristes recances traça una mirada punyent sobre les malalties mentals i la incapacitat de l'entorn per ajudar els malalts a conviure-hi.

Al periodista i escriptor nord-americà Robert Kolker li interessen les famílies, “sobretot les que estiguin en un moment de crisi”. Com els Galvin, una família assolada per la malaltia mental: 6 dels 12 fills (10 nois i 2 noies) van patir esquizofrènia. Mentre el Don i la Mimi intenten mantenir la imatge de família modèlica de portes enfora, dins de casa es viuen episodis de violència, vexacions o abusos sexuals. A estones, la lectura d’Els nois de Hidden Valley Road (Periscopi) incomoda, però al final és impossible no sentir empatia per una família que va trigar tants anys a trobar ajuda. El Don i la Mimi, encarnació del Somni Americà de l’època, van veure caure malalts, un rere l’altre, els seus fills, i van viure la malaltia amb culpa i amb vergonya fins al punt d’amagar-la, amb conseqüències nefastes, al seu entorn. Kolker ha dedicat tres anys a l’elaboració del llibre, que es completa amb el relat científic de l’esquizofrènia, igual de sorprenent que la història de la família.

A finals de febrer de l’any passat la Fàtima (el nom que ha triat per ser presentada) va signar un contracte de treball que va quedar aturat en sec amb la declaració del primer estat d’alarma, el 14 de març. El restaurant on havia de treballar va tancar portes i es va quedar al carrer, va exhaurir l’atur i ara busca una altra feina. Té 45 anys, un fill d’11 a càrrec seu i pateix ansietat aguda, una malaltia mental que amb la incertesa de la situació s’agreuja. “Estic passant molta ansietat però no puc parar de fer coses i a casa sempre estic netejant”, explica.