“Bach no envellirà mai. La construcció de les seves obres és aquelles figures geomètriques ideals on tot està al seu lloc i mai no hi ha una línia supèrflua”, deia Fryderyk Chopin. Sir András Schiff, un luxe de molts quirats, el protagonista del segon concert del Festival de Pollença començà la seva intervenció dient que Bach era el més gran compositor de tots els temps i el seu preferit. No és molt original, però ningú no té cap altra opció. Per tant, una bona raó per iniciar la seva actuació amb l’Ària de les Variacions Goldberg. Una lectura mesurada, delicada, com ingràvida, amb la qual deixava clar que, un altre cop, érem els afortunats espectadors d’una vetlada memorable, i que a més, no teníem ni la més remota idea del que vindria després. A Sir András no li agrada que els altres li escriguin els programes de mà, que ell ho explica molt millor amb l’afegitó del component enigmàtic. El cert és que dos dies abans havia fet un concert a Torroella de Montgrí i més o menys va repetir els compositors, però crec que tan sols va repetir una de les peces de la nostra fornada, un Intermezzo de Brahms i el bis de Bach. Quedi clar, per tant, que no és difícil preveure el que sentirem, és senzillament impossible.

“No sé què venim a fer a un teatre d’òpera per escoltar una missa de difunts”, deia el veí de darrere meu abans de començar la funció al Liceu. Ell mateix va sentenciar al final, “pobre cor”. Per una altra banda, una senyora del seu costat va exclamar, tot just abaixat el teló, “espectacular”. Divisió d’opinions, com a les corregudes de toros. Amb un toro, Romeo Castellucci, ja va crear polèmica al Teatro Real, quan a sobre de l’escenari hi va col·locar un semental xarolés de mil cinc-cents quilos en el muntatge de Moses und Aron. Per una altra banda, no ha acabat la tetralogia wagneriana que produïen el teatre de la Monnaie i el Liceu, pel qual tan sols podrem veure, o no, L’or del Rin i La valquiria. Coses que passen.

Escrivia el pensador polonès Władysław Tatarkiewicz que l’obra artística és una activitat humana conscient, capaç de reproduir coses, construir formes o expressar una experiència, amb resultats que poden delectar, emocionar o produir un xoc. Queda fora de dubte que tota escenificació és un acte artístic que reinterpreta i visualitza una realitat precedent, sigui literària, musical, visual o una barreja de les tres. En aquest cas, el sempre controvertit director italià Romeo Castellucci ha fet una interpretació de la mort i de la vida com a cicles circulars a partir del Rèquiem i d’altres obres de Mozart vinculades més o menys amb una mort que, per al músic i d’acord amb una cèlebre carta enviada al seu pare, era “la millor i veritable amiga de l’home”.

A priori, tot fa pensar que serà un dels espectacles de l’any: una obra mestra musical, el Rèquiem de Mozart; un director musical extraordinari, l’italià Giovanni Antonini, fundador d'Il Giardino Armonico; i un reputadíssim creador escènic, el també italià Romeo Castellucci, que s'estrena al Liceu. Tot plegat amb l’Orquestra i el Cor del Gran Teatre del Liceu, on es faran set funcions, del 18 al 26 de febrer (el dia 17 hi haurà una funció en versió concert per a menors de 35 anys a la Sagrada Família, que serà enregistrada pel canal Arte).

¿És legítim acabar obres que un artista ha deixat incompletes, no per l’adveniment de la mort sinó perquè les circumstàncies professionals o d’inspiració així ho han disposat? ¿Caldria acabar les últimes escultures de Miquel Àngel? Aquestes són algunes de les preguntes que es plantejava qui signa aquestes ratlles dijous a la tarda de camí cap a L’Auditori. El cicle El So Original acollia una nova vetllada amb Jordi Savall, aquest cop davant d’una partitura de perfectes inacabats com és la Missa en do menor de Mozart, escrita per donar gràcies pel seu casament amb la seva esposa Constanze. Inacabada per raons desconegudes o amb parts escrites i que s’han perdut, la missa és, juntament amb el Rèquiem i amb el conegut com a Kyrie de Múnic, l’obra més gran del repertori mozartià en matèria sacra: el contrapunt d’herència bachiana comparteix espai amb àries d’inspiració italiana com el Kyrie inicial, el Laudamus te o, sobretot, l’Et incarnatus est.

Dues peces de Mozart, sòlides, majúscules i altres dues de Xostakòvitx, que l’anunci del concert qualifica de breus caricatures, tot i que són dues versions per a orquestra de corda que el mateix compositor va fer, una de l’ària de Lady Macbeth de Mtsensk i l’altra d’un fragment del seu primer ballet, L’edat d’or, varen ser les que Bernat Quetglas, director i fundador de l’Orquestra de Cambra de Mallorca, va seleccionar per ser les interpretades en el segon concert de la temporada que té lloc al teatre Principal d’Inca. Ho va fer a teatre ple i amb dos solistes de garantia per interpretar la Simfonia concertant en mi bemoll per a violí i viola K. 364. Una composició tan peculiar com suggeridora, tan innovadora com especialment bella, que Wolfgang Amadeus Mozart va compondre quan estava a les ordres de l’arquebisbe Colloredo a Salzburg. En aquest moment és quan comença la famosa pel·lícula de Milos Forman, amb què els espectadors creàrem una imatge del personatge no gaire favorable i de la qual difícilment ens podrem desempallegar, però aquesta és una altra història. La que ens ocupa és la interpretació que oferiren Joaquín Riquelme, violista de la Filharmònica de Berlín i el violinista José Manuel Álvarez Losada. Una interpretació molt sòlida i subtil per a una composició excepcional. Ho és per moltes raons, com per exemple el fet que dona idèntica importància a ambdós instruments solistes, convertits en gairebé dos personatges d’una història que van cantant i contant, des del dolor de la mort de l’Andante del segon moviment fins a l’alegria de viure amb el rondo final del Presto del tercer i darrer. I si els dos solistes elaboraren tot un versàtil decàleg de sensacions i emocions, l’orquestra, sota la batuta d’un Quetglas molt sobri, es va convertir en el context idoni per tot un seguit de versatilitats amb el qual crearen una atmosfera idíl·lica que Richard Wagner, en el seu dia, va qualificar de 'melodia infinita'.

Estrenada el 29 de gener de 1781, dos dies després que Mozart hagués celebrat el seu vint-i-cinquè aniversari, Idomeneo, re di Creta ha reaparegut al Liceu exactament 244 anys més tard de la primera funció a Múnic.

La història del forte-piano, l’estri musical que presidia l’escenari del claustre de Sant Domingo en el cinquè concert d'aquesta edició, és, com a mínim, molt interessant. “Instrument majestuós com el clavicèmbal i expressiu com el clavicordi”, instruments amb els quals, indistintament i juntament amb el primerenc i esquemàtic piano, Mozart encisava el públic que omplia de gom a gom els seus concerts en una lluita constant amb, aleshores, el seu intèrpret rival del nou instrument, Ignaz von Beecke. Però aquesta és una altra història, de les moltes que omplen la curta vida del geni de Salzburg. La que ens ocupa comença amb el ple absolut que registrava el claustre pollencí per escoltar la Freiburger Barockorchester, liderada pel concertmaster Gottfried Von der Goltz, acompanyant Kristian Bezuidenhout com a solista a l’instrument de referència. Com no podia ser d’altra manera, per les circumstàncies ressenyades, Mozart havia de ser el kàiser de la vetlada, amb una petita concessió a Johann Christian Bach, onzè fill dels vint de J.C., compositor i clavicembalista, de qui Mozart va beure alguna de les seves essències en el famós viatge del nin prodigi a Londres, amb tota la seva família, quan tan sols tenia nou anys i ja convertit en un autèntic espectacle. Però aquesta, també, és una altra història.

Es pot escenificar un oratori? Responguem a aquesta pregunta amb una altra qüestió: ¿és legítim escenificar teatralment una novel·la fins i tot inacabada com Els Watson (per posar un exemple de rabiosa actualitat)? O encara més: ¿és lícit adaptar una novel·la o un text escrit per al teatre a la gran o petita pantalla? Si s’ha respost afirmativament a les dues últimes qüestions, també es pot respondre a la primera amb un sí rotund.

Hi ha obres que, de tant programar-les, poden acabar generant rebuig, per la banalitat que suposa una reiterada presència als nostres escenaris. Entre elles, una peça mestra i inqüestionable com el Rèquiem de Mozart (i Süssmayr), que el Palau de la Música ha escollit com a concert inaugural de la temporada. Tanmateix, i tot i el que hem dit suara, si la interpretació té alguna cosa nova a dir-nos del molt que podem saber de l’obra en qüestió, es pot obrar el miracle. I així va ser en el cas de la missa de difunts mozartiana a les mans de l’Ensemble Pygmalion (cor i orquestra) dirigit per Raphaël Pichon.

La música de Mozart pot alleujar el dolor en els nounats sotmesos a la prova del taló. La conclusió arriba després d'una investigació feta amb 100 nadons que ha publicat la revista Pediatric Research, que ha comparat les reaccions de bebès d'una edat mitjana de dos dies i una edat gestacional mitjana de 39 setmanes. La meitat dels nadons va escoltar una cançó de bressol de Mozart durant tres fases: vint minuts abans de la prova del taló, mentre els practicaven el procediment i cinc minuts després, mentre que l'altra no va escoltar la música en cap moment. Com a part del procediment estàndard, tots van rebre una petita dosi de solució de sucre (0,5 mil·lilitres) dos minuts abans de la punxada al taló.

Fa molts i molts anys, quan l’OBC encara ocupava l’escenari del Palau de la Música Catalana, es van celebrar els primers Festivals Mozart. D’ençà de la primera edició (1997), la cosa ha conegut diversos alts i baixos, fins a arribar a un petit cicle que ara du per títol Festival Mozart Nits d’Estiu. La proposta és interessant, tot i que posar el nom del compositor salzburguès a concerts com el de dijous potser resulta exagerat: tan sols l’obertura i fragments del ballet conclusiu per a l’òpera Idomeneo van ser exclusius de Mozart. La resta, un aiguabarreig sense gaire sentit pel que fa al disseny del programa, tot i l’excel·lent tasca de Nicolas Altstaedt en el Concert per a violoncel en do major de Haydn, amb un fraseig envejable i domini de les dinàmiques.

Orquestra Filharmònica de Berlín

Palau de la Música Catalana. 2 maig del 2023

L’endemà del concert a la Sagrada Família, l’Orquestra Filharmònica de Berlín i el director titular Kirill Petrenko van fer estada al Palau de la Música, un espai escaient i natural per a una formació com l’alemanya, i als antípodes de la impossible sonoritat del temple de Gaudí. Amb una primera part idèntica a la del concert de dilluns i una segona amb la quarta simfonia de Robert Schumann, els senyors filharmònics van demostrar un cop més que són uns mestres en el rigor sonor, en la seguretat en els atacs i en l’entesa entre seccions. I Kirill Petrenko contribueix a l’excel·lència del rendiment global.

]]>

El feminisme ha significat l’inici d’un tractament just envers les dones, en tots els sentits, però l’ultrafeminisme està portant, almenys pel que fa a la cultura, alguns inconvenients. 

]]>

Cada diumenge, a les 12 del migdia, hi ha concert de música clàssica al Teatro Real de Madrid. Els Domingos de Cámara comencen amb tres peces de Mozart per a violí i violoncel i segueixen amb composicions de Richard Strauss i de Dmitri Xostakóvitx. Els dissabtes són una altra història, i més quan els caps de cartell tenen més aviat poc a veure amb la música. Unes hores abans que el públic gaudís amb el Se vuol ballare de l’òpera Les noces de Fígaro, al Teatro Real va triomfar-hi el Cumpleaños feliz. 70 anys ha fet José María Aznar, i va voler convertir la nit de dissabte en una celebració especial amb amics i nombrosos càrrecs polítics.

]]>

L'Auditori de Manacor es va omplir de gom a gom, tal com havia succeït el dia abans a l'Auditòrium del passeig Marítim de Palma i com ja és habitual quan la Coral Universitat de les Illes Balears fa acte de presència. Es va omplir per escoltar una peça de Mozart que, tot i ser monumental, no és de les més habituals, la Gran Missa KV 427 en do menor, en la versió reconstruïda per Helmut Eder. Va ser interpretada per la formació que dirigeix Joan Company i l'Orquestra Simfònica Illes Balears, ambdues formacions dirigides per a l'ocasió per un habitual de la casa, Leopold Hager. Hi va haver un preludi a la Missa, que tampoc no era poca cosa, ni més ni menys que la Simfonia núm. 40 KV550, també del geni salzburguès. Sens dubte la més coneguda i, com a anècdota reparadora, cal dir que, sembla ser, va ser dirigida per primer cop per Antonio Salieri, una altra víctima innocent de la pel·lícula de Milos Forman, en la qual el protagonista tampoc no va quedar indemne. Hi ha seriosos dubtes de si el compositor la va sentir interpretada o no. Si ens atenim als papers, no n'hi ha constància, però la partitura conté tota una sèrie de rectificacions que són poc possibles sense haver-la escoltada. En qualsevol cas, Leopold Hager i la Simfònica en varen fer una lectura i una interpretació primmirades, suaus, gens accelerades, però sense descuidar-ne la delicadesa, com per assaborir-la sense pressa, paladejant els quatre moviments, que no per coneguts deixen de tenir interès, gràcies a la seva versatilitat i a la gran quantitat d'ingredients que la configuren.

]]>

Les comarques tarragonines només acullen el 5% dels festivals de música clàssica que es fan a Catalunya. Els compositors catalans només són presents en el 15% de les programacions. La presència de les compositores tot just arriba al 8,6% i la de les compositores catalanes al 0,5%. Aquestes són algunes de les dades, referents al 2021, de l'informe sobre la situació de la música clàssica a Catalunya elaborat pel grup de recerca Rescue, de la Universitat de Barcelona, a petició de l'Associació Catalana d'Intèrprets de Música Clàssica (ACIMC). L'estudi, dirigit per Magda Polo i Arlinda Garcia, neix amb voluntat de "continuïtat anual", tal com ha explicat aquest dimecres Lluís Rodríguez Salvà, president de l'ACIMC.

]]>

El de Don Giovanni és un dels rols més complets, complexos i cobejats per a cantants amb registre greu (barítons, baixos-barítons o baixos). Assumir-lo i sortir-ne airós implica directament una consagració. I aquest ha sigut el cas de Carles Pachón, que ja havia interpretat el rol titular de l’òpera de Mozart en una edició de l’Escola d’Òpera de Sabadell i que ara ho fa en un primer cast, dins de la 40a temporada d’Amics de l’Òpera de Sabadell i de la 35a del cicle Òpera a Catalunya.

]]>

Temps era temps, l’OBC muntava uns festivals Mozart a inici de curs per greixar la maquinària de l’orquestra amb bones, il·lustres i especialitzades batutes i amb solistes instrumentals de primer nivell. Festivals que es van fer entre el Palau de la Música i un Auditori aleshores recentment inaugurat. Ara aquest mateix esdeveniment té lloc en ple estiu i amb pretensions molt més modestes. Potser no és aquest el millor moment per endegar propostes mozartianes, perquè escauen molt més a inicis de temporada. I és que Mozart exigeix molt i a les acaballes del curs, amb la plantilla orquestral cansada i després de tant i variat repertori, els resultats tenen èxit a mitges. El mateix passa amb els espectadors, que amb prou feines omplen mig Auditori. Si a això hi sumem directors d’escàs relleu, ja es pot veure que la predisposició no és la millor a l’hora d’abordar l’immarcescible repertori de l’àngel de Salzburg.

]]>

Mozart no s'acaba mai. A vegades se'n fa un ús sorprenent, per no dir maldestre, com en els anuncis del departament d'Educació, que fan servir l'apocalíptic Dies irae del Rèquiem del geni de Salzburg per celebrar el retorn a l'escola. Altres vegades, però, Mozart és un reclam justificadíssim, com passa en la segona edició del Festival Mozart Nits d'Estiu que organitza L'Auditori de Barcelona del 30 de juny al 16 de juliol. Tal com defensa el director de L'Auditori, Robert Brufau, es tracta de "posar en valor" l’obra del compositor austríac i alhora explorar "la connexió amb els seus contemporanis i amb els autors que s’han inspirat en la seva música". I els instruments per explicar-ho seran l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), tres batutes i tres solistes molt interessants.

]]>