<![CDATA[Ara Balears - Opinió]]> 10 <![CDATA[Darrer gest, nova vida]]> Des de la nebulosa del seu cansament es pregunta si algun dia tendrà nets a qui explicar aquest calvari.

]]> <![CDATA[El problema de l’habitatge fa caure el sistema educatiu]]> El problema de l’habitatge afecta un dels pilars fonamentals de l’estat del benestar: l’educació pública. Fa anys que veim com l’accés a l’habitatge queda limitat per la pujada de preus i afecta negativament el nostre sistema educatiu.

]]> <![CDATA[L’algoritme, l’insomni i les mascaretes coreanes]]> No puc dormir. Són les dues de la nit i l’insomni segresta un vespre més el meu descans. L’insomni i les potades de la nina que duc a la panxa. Tercer trimestre. Avui estic especialment neguitosa perquè pensava que estava de part i, quan he comprovat que de moment no, he sentit una necessitat vital per canviar l’article d’aquest mes en el darrer moment i per segona vegada.

]]> <![CDATA[Les illes embotides]]> Aquest mes d'agost Mallorca va batre el seu rècord de saturació (o de massificació o de pressió humana, com us estimeu més de dir-ne). En concret, els dies 11 i 12 d'agost, coincidint amb l'eclipsi de sol, hi va haver 2,1 milions de persones a l'illa, com podeu llegir a la notícia de l'ARA Balears que recull les dades de l'Índex de Pressió Humana publicat per l'Institut Balear d'Estadística, Ibestat.

]]> <![CDATA[No pensis en vot útil]]> Fa un temps que don voltes a un fenomen que he anomenat radicalització passiva: l’efecte pel qual aquelles persones que defensam certs valors que sempre hem considerat sensats i no sentim que hàgim canviat la nostra manera de pensar, ens veim titllats de radicals davant una societat que ha acceptat els discursos d’extrema dreta. Moltes persones ens trobam en aquesta situació: sentim que les nostres idees, abans enteses per un ampli consens social com a moderades, han esdevingut radicals.

]]> <![CDATA[Una Renaixença perpètua]]>

El passat 25 d’octubre, al seminari que cada any celebra el Grup Blanquerna, en Damià Pons va dir unes paraules que encara em reboten pel cap. Tot i que se suposava que participava en una taula sobre els quaranta anys de la Llei de normalització lingüística del 1986, ens va acabar parlant (ara no sé ben bé per què, però tenia tot el sentit del món) de les dificultats que històricament ha tengut el mallorquinisme polític per agafar volada. La nostra sort, va dir, va ser comptar amb la circumstància excepcional que, entre finals del segle XIX i les primeres dècades del XX, coincidissin en aquest nostre país algunes de les ments més clares que hem tengut mai: en Miquel dels Sants Oliver, en Joan Alcover, en Gabriel Alomar, n'Antoni Maria Alcover i en Costa i Llobera.

]]> <![CDATA[No són futurs lectors]]> Fa pocs dies que els lectors de les Illes hem rebut la que segurament serà una de les notícies culturals de l’any: Lleonard Muntaner, Editor, amb Maria Muntaner al capdavant i amb la direcció editorial de Xisca Mas, llançarà el proper mes de novembre un nou segell dedicat a la literatura infantil i juvenil, i tendrà un nom que no podria ser cap altre que La Lleonera. A això hi hem d’afegir la recent recuperació de Cort Edicions per part de Rata Cultura, que ara publicarà sobretot títols adreçats a primers lectors, i l’activitat gens menyspreable d’editorials com Saïm (quins llibres il·lustrats!) o bé Melicotó (quins llibres il·lustrats, per dos!). Feia temps que, des del tancament de la primera etapa de l’Editorial Moll, els infants i joves illencs estaven relativament orfes pel que fa a publicacions que els parlassin en termes propers del món més quotidià i de l’universal, i pareix que el sector editorial hi comença a posar remei.

]]> <![CDATA[La diversitat desconeguda]]> Allò que no es coneix no es comprèn, i allò que no s’entén no es pot gestionar. Es dona per fet que tothom coneix a grans trets la religió majoritària en la nostra societat, però no passa el mateix amb les religions minoritàries. La diversitat religiosa és un fet, però més enllà dels costums arrelats en la tradició catòlica, dels altres no en sabem res. No tenim ni idea de què creuen, com viuen i com expressen les seves creences els nostres veïns que —parafrasejant Joan Estruch— són de “les altres religions”.

]]> <![CDATA[Literatura i silici]]> Aquest estiu, a les festes de Can Picafort, durant el piromusical amb què es rematen les celebracions de la Mare de Déu d’Agost, van fer sonar una peça de música rock que estava composta per una IA. 

]]> <![CDATA[Medicina a mida]]> El 24 d’octubre, al congrés de la Societat Europea d’Oncologia Mèdica (ESMO) a Madrid, Merck i Moderna van presentar els resultats d’un assaig de fase 3 amb una vacuna terapèutica d’mRNA (recordeu la de la Covid?) feta a mida per a cada un dels pacients que la van rebre. L’assaig clínic, anomenat INTerpath-001, s’ha fet en persones operades d’un melanoma d’alt risc.

]]> <![CDATA[3.152]]> La nit del passat 30 de setembre, més de 400 persones sortírem als carrers, polígons i marges d’algunes carreteres arreu de les Illes Balears. No era per anar a fer una copa, sinó per comptar perquè tothom compti, com deia el lema del projecte de ciència ciutadana impulsat per la UIB i la Xarxa per la Inclusió-EAPN. Anàvem a comptar persones que dormien a la intempèrie, a tendes, dins vehicles, a barraques. El resultat d’aquella nit –el I Cens autonòmic de sensellarisme i exclusió residencial– és una xifra que hauria de sacsejar consciències i agendes polítiques: 3.152 persones sense un lloc digne on viure a les nostres Illes.

]]> <![CDATA[Joves que no volen ser fatxes]]> Va quedar en silenci. Darrere les ulleres de pasta negra, el cineasta mexicà Guillermo del Toro deixava caure les llàgrimes amb gest contingut. “Em fa molt de mal veure que una, dues o tres generacions han fallat completament a aquesta generació. És a dir, deixam a la generació que ve un món en ruïnes, amb el teixit moral, social i espiritual desintegrat”, en una afirmació que s’elevava com una disculpa generacional, com una súplica de perdó per no haver sabut, pogut, volgut fer de corretja de transmissió, com a generació, d’uns valors que han sostingut les civilitzacions occidentals dels darrers tres quarts de segle.

]]> <![CDATA[El judici de Le Senne]]>

L'Audiència Provincial ha fixat data per al judici contra Gabriel La Senne per delicte d'odi: tindrà lloc els dies 25, 26, 27 i 28 d'octubre, és a dir, d'aquí a un any rodó. Com és sabut, Gabriel Le Senne és un polític ultra que, contra tota lògica democràtica, ocupa la presidència del Parlament de les Illes Balears, una espècie de befa a la institució que es produeix només perquè així ho vol (perquè així li convé) al PP de la presidenta Marga Prohens. És obvi que la institució que representa, en democràcia, la sobirania de la ciutadania de les Balears no pot ser presidida per algú que aplaudeix l'aixecament militar i feixista del 36, i la Guerra Civil i la dictadura militar que se'n va derivar, amb un resultat de milers de persones assassinades, represaliades i/o perseguides només a les Balears.

]]> <![CDATA[Eixamplar el que és possible]]> Cada cop més ens costa imaginar futur. I encara més, diria que ens costa imaginar un futur diferent del present. Un present en el qual cada cop sentim que s’estreny més el cercle, cada cop sentim més pressió sobre les nostres vides, cada cop sentim més desànim en veure la deriva del món i cada cop sentim fins i tot por en veure aquest declivi que a vegades podríem fins i tot dir que sembla el declivi de la humanitat moderna, no només en la seva construcció, sinó també en els valors humans que l’han construïda o destruïda, més aviat. Així, el present sembla engolir els futurs possibles que serien desitjables i ens costa imaginar futurs que puguin anar a millor. La incertesa, la por, el desgast i la realitat mateixa, ens acosten més a imaginar les catàstrofes que estan per venir que pensar en sortides possibles i viables si la societat s’organitzàs sobre unes altres bases i sobretot, sobre unes altres relacions amb tot allò viu. Mark Fisher va anomenar “futur cancel·lat” aquesta incapacitat col·lectiva d'imaginar alternatives al capitalisme. Com si, malgrat totes les crisis que s'acumulen, no hi hagués cap altra manera possible de viure. Com si no tenguéssim escapatòria i la resiliència es convertís en sinònim de suportar l’insuportable.

]]> <![CDATA[L'Encruia]]> <![CDATA[Els poders de la literatura]]> Ja es pot dir sense dubtes: l’autor de la temporada 2025/2026 és Sebastià Alzamora, que amb els seus magnífics poemes Sala augusta i Llengua materna, publicats en un sol volum a Proa, ha merescut els premis de la Crítica, Cavall Verd, Serra d’Or, Lletra d’Or i Nacional. Però si han vingut tots de cop és perquè feia temps que se’ls mereixia: la seva és una obra poderosa i contundent. Per exemple, amb la magnífica novel·la Reis del món hauria hagut de rebre qualque reconeixement… Tanmateix, els caminois dels llibres són difícils de discernir, i, al meu entendre, Reis del món ha aconseguit un altre triomf alternatiu: haver instaurat una altra narratologia, arriscada, propera a l’assaig i al teatre, a la disquisició pensamental, una via que ara ha estat resseguida i ampliada amb l’admirable primera novel·la de Fausto Puerto Quetglas: Abans que vingui la fosca, a Angle Editorial. I dic “admirable” perquè ho és: increïble que aquest volum que tenim entre les mans sigui un debut, perquè és boníssim.

]]> <![CDATA[Les teixidores artesanes de Can Morató de Pollença]]> L’any 2022, quan encara la fàbrica de Can Morató estava en runes, en vaig publicar un treball sobre la fundació i especialment sobre les treballadores dins del llibre Dones, treball i moviment obrer. Europa, Espanya, Illes Balears (1868 - 1936), coordinat per David Ginard. I ara, que Can Morató està a punt d’acabar la seva restauració, he cregut adient oferir-ne una síntesi. La fàbrica fou una fita més d’aquella Mallorca industrial definitivament perduda. A Palma ja feia anys que existien algunes fàbriques d’estores com La Alfombrera, oberta el 1882 per la família Vidal i dedicada a les catifes industrials fetes amb telers moguts a vapor. El 1885 s’obria a Santa Catalina la fàbrica Mora, que era artesanal, de tapissos i catifes. Per tant, ja existia una demanda d’estores de consum intern i d’exportació molts d’anys abans que s’obrís la fàbrica de Pollença. La legislació laboral que prohibia el treball infantil a les fàbriques i que protegia la mare obrera no es complia. Aquesta era una xacra que afectava enclavaments tèxtils com Sóller, Esporles, Bunyola i Palma. A La Alfombrera de Palma, i a molts tallers, com es queixava La Vanguardia Balear del 7 d’abril del 1917, hi feien feina moltes nines de menys de deu anys. 

]]> <![CDATA[De l’espanyolització esquerrana a la reforma PP-Vox de l’Estatut]]> Que la política baleàrica cada vegada es fa més en clau nacional és un fet indubtable. La qual cosa explica els resultats electorals. No només els de les urnes generals, sinó també els de les regionals. Aquesta tendència —els pocs nacionalistes que queden en diuen “espanyolitzar”— va a tota, i en cada període de govern espanyol en mans del PSOE s’incrementa fort ferm. Això sempre ha estat així. Però mai tan intensament com ara. I fa tot l’aspecte de ser irreversible. Sobretot, perquè és diluviar damunt inundat.

]]> <![CDATA[L’adreçador]]> Arran d’una concepció inconvenientment hedonista de la lectura, les conegudes com a ‘lectures obligatòries’ a escoles i instituts van començar a tenir mala fama. Parafrasejant Borges, es deia que ‘lectura obligatòria’ era un oxímoron, perquè tota lectura implica plaer, i no hi ha res obligatori que doni gaudi de veres. Però als centres educatius tot és obligatori: ho són les taules de multiplicar, o la taula periòdica dels elements, o la gramàtica, fins i tot els horaris. Aprendre implica cedir i posar-se al servei d’uns coneixements, o d’uns sabers que s’han d’imposar com s’imposen sempre les veritats; aquestes se suposa que no obeeixen ningú, sinó que som nosaltres els que hi hem d’anar a darrere. La fi de les lectures obligatòries no va significar més que ja no eren obligatòries per llei i comunes a tot el país, sinó que es deixava als centres la tria de les obres. En el meu temps es compaginaven els clàssics de la literatura catalana i castellana amb llibres més actuals i accessibles, sovint fins i tot comercials, finalment d’una qualitat més que qüestionable, que feien brillar per contrast les obres importants o canòniques que, sovint a contrapel, ens havíem d’empassar.

]]> <![CDATA[L’aigua troba el seu camí i Leonardo ja ho sabia]]> Al Còdex Leicester, Leonardo da Vinci va dirigir el seu talent per entendre el món a estudiar l’aigua. N’observava els remolins, els corrents i la capacitat d’erosionar la terra per comprendre com una mateixa força podia crear la vida, modelar el paisatge i provocar catàstrofes. I aquí és on vull anar, a les catàstrofes. Perquè cinc segles després, davant la darrera dana que ha afectat les Balears i ha despertat torrents oblidats ens podem preguntar què estam fent per adaptar-nos a una situació climàtica que ja no és cap sorpresa. I vull dir què estam fent a més de netejar embornals, retirar fulles i arreglar torrents per prevenir inundacions. Per cert, de la diferència entre netejar torrents i deixar-los morts se'n podria escriure un altre Còdex. Però anem per parts.

]]>