Hi ha esdeveniments que duren només uns minuts, però que es viuen durant mesos. L’espera també forma part de l’experiència. De vegades, fins i tot més que el moment mateix. Per això les grans celebracions no comencen el dia que arriben sinó molt abans. Es preparen, es comparteixen, s’alimenten d’expectatives. Les institucions ho saben prou bé, i per això cada Cap d’Any, per Sant Joan, a les festes patronals o en tantes altres dates assenyalades, organitzen activitats perquè la celebració es converteixi en una experiència col·lectiva.

Tret de sortida a la 65a edició del Festival de Pollença amb el Claustre de Sant Domingo ple de gom a gom i alguna cadira més. Els responsables d’aquesta situació venien amb nom i llinatges de contrastat prestigi, Daniel Harding dirigint la Mahler Chamber Orchestra i Daniil Trifonov al piano. Però per contrastos els que ens oferiren en la primera peça del programa, el Concert per a piano i orquestra núm. 1 en re menor op. 15. Un monumental i acurat combat musical entre el solista i la formació d’una subtilesa majúscula i una lectura pudorosa, com volent transmetre amb absoluta fidelitat tot el que passava pel cap i el cor del compositor. No va ser espectacular, per la senzilla raó que no era aquest el propòsit ni la intenció de l’autor –va estar cinc anys per acabar-la–, però hi va haver la continguda tensió per fer arribar tot un seguit de subtils sensacions que el piano de Trifonov va destil·lar amb tan profund i gegantesc Maestoso. Un primer moviment que inicia l’orquestra amb noranta enèrgics compassos, fins a la solemne entrada del solista. Comunió permanent, immarcescible, entre els protagonistes d’un concert més simfònic que una altra cosa, però que d’alguna manera beu de les fonts de la música cambrística i amb una durada que supera la de l’Emperador de Beethoven. Exemplar fou la concertació entre Trifonov i els Harding, que assolí el cim a l’emocionant i trasbalsador Adagio que tant va agradar a qui anava dirigit, Clara Schumann. Un introspectiu Trifonov va fer gala d’una sensibilitat majúscula, acurada, on cada pulsació, cada frase, cada silenci, obrien tot un ventall d’emocions i nombroses lectures. Tampoc el tercer moviment, Allegro non troppo, va augmentar la dosi de vehemència, i el Rondó va sonar amb un to més assossegat que de costum. És una elecció que d’alguna manera donava encara més solidesa al conjunt. Estrany el bis, luctuós, tètric, pot ser una mica massa per a una nit d’estiu. To Thee we sing, de Pàvel Txesnokov.

És possible que qualque participant a la manifestació de dia 26 de juliol a Palma cregui de bon de veres que és possible canviar el model econòmic i assolir el que els organitzadors reclamaven, el decreixement. Que perdi tota esperança. Almanco per ara no existeix la més mínima escletxa per fer-ho possible. En el futur qui sap, d’aquí a vint anys, trenta...

Ningú que assistís al concert que dia 23 de maig de 2019 oferí a l’Auditòrium de Ciutat l’Orquestra Simfònica Illes Balears oblidarà la veu de la soprano noruega que havia vingut a substituir la nord-americana Lise Lindstrom. El nom de Lise Davidsen començava a sonar de valent, en fulgurant ascensió, mentre anava bocabadant a tothom, sense excepció. Fins i tot als responsables de l’oracle wagnerià, on aquest mateix any, dos mesos després, debutà amb el paper d’Elisabeth de Tannhäuser amb un èxit fora mida. A partir d’aquí, la possibilitat d’un retorn no era ni tan sols remota. Un altre cop les prediccions que no pocs endevins havíem fet es varen esmicolar quan el Festival Cap Rocat va anunciar que tindríem la possibilitat de tornar a gaudir de l’incommensurable talent de Lise Davidsen, a més en el seu debut a Espanya com a Floria Tosca. Tan sols aquesta circumstància convertia la versió semiescenificada de l’òpera de Puccini en un esdeveniment del màxim de quirats possibles. 

En democràcia, els governs comencen a caure el dia que se'ls acut enviar la policia a pegar als ciutadans. No cauen aquell mateix dia, ni l'endemà, però quan cometen aquest error colossal, aquest error inacceptable, tenen mala ferida. Pegar als ciutadans quan es manifesten pacíficament i legítimament és una mostra d'autoritarisme, però també de feblesa. De no saber governar. Són unes pèssimes credencials per presentar-se després a unes urnes.

“Conta’m, Musa, les accions d’aquell home astut, que va anar errant durant molt de temps, després d’haver destruït la sagrada ciutadella de Troia”. El Cant I de l’Odissea comença així. Conta’m, Musa, un conte, el relat d’un viatge, un retorn? Una penitència? Per ventura, una vida sencera? Miquel Morey defensa que més important que els fets és com ens els contam, com ens construïm (o ens construeixen) el relat d’allò que ens passa.