<![CDATA[Ara Balears - Opinió]]> 10 <![CDATA[Obrir-se amb el Taipí d’Herman Melville]]> Quid Pro Quo ja havia recuperat Les Encantades, d’Herman Melville, en magnífica traducció de Pep Julià, un volum sublim que l’admirat escriptor J. L. Badal m’havia recomanat amb èmfasi i amb raó. Ara l’estimada editorial pollencina insisteix en aquesta feliç operació de recuperació amb un Melville que convé llegir més enllà de Moby Dick, una meravella més que merescudament cèlebre que ha assolit fortuna universal. Tanmateix, Melville és molt més que Moby Dick: es tracta d’un dels grans bastions de la literatura nord-americana moderna, un autor capaç de trasmudar l’aventura, el viatge, la mar, la natura, la violència i el xoc entre cultures en matèria literària suprema. Taipí, el seu primer llibre publicat, escrit a partir d’experiències viscudes durant els anys de navegació pels mars del Sud, convida a retrobar la potència d’un geni que ja des dels inicis posseïa una capacitat literària sobradament ambiciosa.

]]> <![CDATA[El pitjor estiu de les nostres vides]]> Estiu del 2026. Qualsevol vespre de les nostres vides. Qualsevol matí, qualsevol migdia. Un denominador: calor. La temperatura europea, sigui de dia o de nit, ja podem dir que aquest estiu ha estat d’una mitjana de 22,5 graus. De mitjana. Des de la meitat dels anys noranta, a Europa la temperatura augmenta uns 0,56 graus. El ritme més ràpid de tots els continents. I el nostre Mediterrani, aquest estiu, a més de 29 graus. Una bomba de rellotgeria en forma de potencials tempestes.

]]> <![CDATA[El negoci rodó dels residus eivissencs]]> Els actuals responsables polítics ens vengueren que importar residus d'Eivissa era un negoci rodó: la taxa de residus baixaria un 10%, tots hi guanyaríem i Tirme ho gestionaria sense cap molèstia per als milers de veïns i veïnes que pateixen la seva proximitat a Son Reus i a les instal·lacions que gestiona Tirme. Ens digueren que no ens havíem de preocupar: que no interferirien en el trànsit, que no incrementarien el renou ni provocarien llargs períodes de males olors. Però, un any després, la realitat és tot el contrari. 

]]> <![CDATA[Guanyarem la batalla]]> D’un quant temps ençà sembla que la nostra societat s’està militaritzant. Una manifestació òbvia d’això és l’ambient prebèl·lic en què vivim, amb la possibilitat que països com Rússia cometin algun acte hostil que ens obligui a fer ús de la força. Fins a quin punt aquesta possibilitat és real o és una excusa per augmentar la despesa pública en defensa, no és bo d’aclarir. Però quan parlo de militarització no em refereixo a això, o no només a això. 

]]> <![CDATA[Avaluar, contra-intuir. Els propòsits de les subvencions]]> És sabut que a les Illes tenim la mobilitat força subsidiada. És aquest el camí per compensar, suposadament, els costos d’insularitat? No estic segur que ho sigui. Ajuda el fet que el bus interurbà sigui gratis per als usuaris que les mercaderies siguin més barates? Més aviat diria que no, en la mesura que infla la demanda. Potser el transport no ha de cobrir costos al complet amb les seves tarifes, però és bo que tots sapiguem el cost de les coses i quin és l’objectiu de la reducció. I, com hem après amb l’eliminació dels peatges, el cost zero no existeix: algú altre ho està pagant. Tampoc veig gens clara l’actual operativa dels descomptes al transport de vaixell i avió per als residents illencs, quan hauríem de focalitzar si de cas els nòlits. Certament els descomptes de transport són a l’esquena de tots els espanyols, de la mateixa manera que són en part al nostre càrrec també els dèficits d’uns trens peninsulars que els illencs no tenim. Però aquesta justificació segona no fa bona la primera. Tampoc no té sentit que donades les bonificacions, el taxi del trasllat de l’aeroport acabi essent més car que el bitllet d’avió. 

]]> <![CDATA[Llegir per viure bé]]> No sé si m’entristeixen més els resultats del darrer informe PISA o el fet que hàgim deixat definitivament enrere la cèlebre denominació amb què una vegada el va batiar Joana Maria Camps, consellera d’Educació en temps de José Ramón Bauzá. Sigui com sigui, i bromes de banda, pareix que els nostres infants i joves estan ben ‘trepitjats’, si comparam els resultats de casa nostra amb la mitjana europea en àmbits com la lectura, les matemàtiques i les ciències.

]]> <![CDATA[Dolçor i bondat no han de fer vergonya]]> Si admirem les darreres imatges que la NASA ha publicat en un article sobre la forma de la Terra, ens sorprendrem que no és una esfera perfecta i llisa; i, si llegim la informació de la investigació, ens assabentarem que tampoc no és un tubercle bonyegut i grillat. Quan te’n retires una mica, veus que aquesta casa és un geoide deforme amb tot de rugositats, en comptes de la bala perfectament polida i amb iridescències clarament blaves, verdes, blanques i marrons. Des de l’espai, no s’assembla gens a cap geometria pura, sinó més aviat a una fruita silvestre –una imperfecta delícia.

]]> <![CDATA[IA i por]]> I ara, tot de sobte, la IA ens matarà tots. Encara no fa ni quatre anys que va arribar aquest estri a les nostres vides, i ja hi ha tot de veus dins de la mateixa indústria que li dona corda, que ens adverteix que els seus responsables estan espantats, i que davant del poder del que estan posant en marxa no saben si parar o bé demanar que els parin amb la llei a la mà. Aquesta IA era ben diferent del que teníem abans: aquesta redacta, resumeix, tradueix, argumenta i fins i tot programa, llevant la feina, pel que es veu, al tipus de professionals que li van donar corda en primera instància. Però si un s’informa o fa una mica de recerca veu que la IA ara mateix ja està salvant vides: en la radiologia i detecció de càncer, per exemple, o en oftalmologia, on la IA examina fotos de retines i detecta tot d’una retinopaties a l’atenció primària sense haver d’anar a l’especialista. Hi ha tot de sistemes que troben també arrítmies, imatges cardíaques ara tractades amb IA, dades que el sistema pot processar d’una manera més accelerada i eficient que la intel·ligència del metge, i fa més complicat que fins i tot les anomalies més petites passin desapercebudes. Només aquests darrers anys, des que la IA ha començat a fer de metge, per dir-ho així, s’estima que s’han salvat gairebé 50.000 vides addicionals anualment arreu del planeta. Però ara resulta que aquesta tecnologia ens ha de matar…: hi ha gent que s’està prenent pastilles desenvolupades gràcies a molècules que la IA ha estructurat i alhora tem que, d’alguna manera, la IA també sigui responsable d’alguna mena d’apocalipsi. 

]]> <![CDATA[Un diagnòstic controvertit]]> La comparativa entre el País Basc i Catalunya és una referència que Miquel Puig utilitza per justificar que Catalunya va pitjor per a la seva major especialització turística respecte del País Basc. (La Vanguardia, 29-8-2026). Altres economistes que acompanyen Puig en aquesta reflexió també fan referència al fet que les Balears també van pitjor per culpa de la seva excessiva especialització turística respecte de la resta de CA, fet que li provoca una pèrdua relativa de renda per càpita motivada per la baixa productivitat que aquestes activitats de serveis generen respecte de la indústria. Com defensem a continuació no creiem que es pugui traslladar a les Balears l’anàlisi que Puig fa per a Catalunya, entre altres coses perquè més aviat les Balears actua com un contraexemple al que ells defensen per a Catalunya.

]]> <![CDATA[Ceuta, el racisme i nosaltres]]>

Fa unes setmanes vaig sentir, per casualitat, una conversa d'estiu entre infants mallorquins de Primària, d'uns deu anys. Parlaven del curs passat i un d'ells va deixar anar, amb la naturalitat amb què es diuen les coses que un ha sentit a casa, que "el millor dia del curs era el dia de la festa del me". Els altres reien i hi estaven d'acord. No feia falta explicar-ho: és un dia que la majoria dels companys magribins no van a classe. Aquests infants no s'han inventat res. Reprodueixen, com fan sempre els infants, allò que han sentit a dir als adults. I això és, precisament, el que hauria d'inquietar-nos.

]]> <![CDATA[Podria parlar en català? “No, tanmateix, la meitat no ens entendrà”]]>

—Samuel, amb sinceritat, tu als teus fills els parlaràs en català?

]]> <![CDATA[En quin cap cap el que cap dins aquest cap]]>

“No em cap al cap que un mallorquí no es pugui comprar una segona residència en un altre municipi”, va exclamar el portaveu del grup parlamentari del Partit Popular, Sebastià Sagreras, en una frase que ha rebut merescuda crítica pertot arreu. La frase traspua un desconeixement de la realitat, un menyspreu envers la majoria dels ciutadans (de Mallorca i de les Balears) i un classisme encara pitjor, perquè ni tan sols saben que ho són. Certament, el cap d’en Peixet no té cabuda per a gaires coses, si hem de fer cas de la qualitat de les seves expansions públiques. Però això no el converteix en cap excepció dins l’actual Govern balear, més aviat el reafirma com un arquetip plausible de la mitjana dels nostres actuals dirigents.

]]> <![CDATA[La religió dels records]]> Vincles, de Feliu Formosa, a la prestigiosa col·lecció Jardins de Samarcanda de Cafè Central, és un llibre meravellosament lúcid i emocionant, una obra en què el poeta sembla voler recosir els fils cabdals de l’existència. Els trenta-dos poemes que componen el volum, escrits en hexasíl·labs, recuperen una mètrica que l’autor ja havia explorat al Llibre de les meditacions i que aquí adquireix una nova respiració més continguda i, tanmateix, d’elevada intensitat. El llibre es llegeix sota la claror de Cançoner, una de les seves obres mestres, i tal importància queda explícitament subratllada en la nota que tanca el volum. No és, per tant, un exercici retrospectiu convencional, sinó més aviat una operació purament poètica: tornar a la pròpia vida per descobrir què persisteix i quins mots poden encara donar forma a allò viscut.

]]> <![CDATA[Cant d’alabança als donats de Mallorca]]> És just i necessari alabar la figura dels donats de santuaris i esglésies, siguin edificacions petites o grans, medievals o modernes. Aquestes persones entregades al servei de les parròquies de Mallorca, i que amb el seu treball silenciós i constant han protegit el patrimoni de tots, mantenint-lo obert i cuidat cada dia per poder-lo contemplar i gaudir els mallorquins i els visitants del món.

]]> <![CDATA[La geopolítica del silenci]]> Hi ha veïns amb qui procuram no discutir mai. No perquè tenguin sempre raó, ni perquè siguin més forts, sinó perquè sabem que una baralla ens pot sortir massa cara. Entre Espanya i el Marroc passa una mica això. Només que aquí no parlam d’una paret mitgera ni d’un tros de jardí, sinó de fronteres, migració, comerç, seguretat, Ceuta, Melilla i el Sàhara Occidental.

]]> <![CDATA[Qui ajuda els invisibles?]]>

L’altre dia tornava per l’ombra i em vaig trobar un jove barbut i despentinat estirat a terra, just davall el meu portal. No sabia si respirava, i no reaccionava a les meves paraules i estímuls.

]]> <![CDATA[Les conseqüències]]> Una de les observacions més gracioses que m’han fet com a escriptor és que per a mi devia ser senzill escriure, fins i tot “escriure bé”, perquè jo soc “de Mallorca”. Com si ser “de Mallorca” ja ho donés tot fet; ja sabem que sa Pobla és com Bagdad, i que tothom que hi viu o hi passa està carregat d’històries o romanços sempre meravellosos i interessants, i que l’únic que hem de fer els escriptors és parar l’orella i posar fil a l’agulla. He pensat en aquesta anècdota llegint ‘Les conseqüències’, de Pere Antoni Pons, que acaba de veure la llum a l’editorial Proa. 

]]> <![CDATA[Coses que he après navegant]]>

Cada vegada que agaf la barca pens: “Ai padrí, si em veiessis”.

]]> <![CDATA[L’ecovenjadora ‘topless’]]>

M’encantaria dir-vos que en soc una, d’aquelles persones assertives que diuen el que pensen i fan escoltar la seva veu. No ho soc. Soc d’aquelles que davant un conflicte o una lleu amenaça es fa petita. Això sí, unes hores més tard guany totes les discussions dialectals a la dutxa. M’hauríeu de veure: soc ràpida, amb arguments esmolats i faig valer el meu parer. Fins i tot em puc permetre el luxe d’emprar la ironia, tot elevant la meva posició vers l’adversari. A la dutxa. Sola. Molt trist, tot plegat. Per tant, quan m’encar amb algú, teniu ben segur que ha hagut de ser alguna cosa greu. I això és, precisament, el que m’ha passat aquest estiu.

]]> <![CDATA[Carabasses i cançons]]> Els resultats de les proves PISA han estat un descomunal gerro d’aigua gelada que tothom, naturalment, està més que disposat a oblidar tan aviat com sigui possible. La realitat, però, és que les Balears hi apareixen enfonsades a baix de tot: si l’estat espanyol té uns resultats en Lectura i Matemàtiques per davall de la mitjana de l’OCDE i de la Unió Europea, les Balears són la comunitat amb els pitjors resultats de l’estat espanyol. És a dir, a la coa de la coa. Per explicar-ho amb exemples concrets, els resultats obtinguts per les Balears a PISA impliquen que molts alumnes no tenen les competències mínimes per –citem l’informe– “interpretar i reconèixer, sense instruccions directes, com es pot representar matemàticament una situació senzilla; per exemple, comparar la distància total entre dues rutes alternatives o convertir preus a una altra moneda”. Pel que fa a la Lectura, tampoc estan en condicions –tornem a citar l’informe– “d’identificar la idea principal d’un text d’extensió moderada, trobar informació a partir de criteris explícits, encara que de vegades complexos, o reflexionar sobre la finalitat dels textos quan se’ls indica explícitament que ho facin”. Per a qualsevol país, una situació com aquesta és simplement devastadora. Una societat basada en uns nivells educatius tan baixos està destinada a patir abusos i enganys de xarlatans, explotadors, desaprensius, demagogs i autoritaris.

]]>