<![CDATA[Ara Balears - Opinió]]> 10 <![CDATA[La salut mental també és una qüestió de territori]]> Quan parlam de salut mental, sovint pensam en psicòlegs, psiquiatres, hospitals i medicació. Tots aquests recursos són imprescindibles i necessaris. Però la realitat és que la salut mental comença molt abans que una persona necessiti una consulta o un tractament.

]]> <![CDATA[La Policia Local i el seu llenguatge. Reptes de futur]]> El mes passat parlàvem de la seguretat pública a l’article La gramàtica de la seguretat. Lògicament, també hi incloguérem la percepció, el vincle social, la fragilitat de les societats modernes i la necessitat humana de sentir-se protegits. Ara l’envit és trescar per altres camins del llenguatge de la seguretat, principalment parlar del paper i les funcions de les policies locals en el segle XXI.

]]> <![CDATA[Mallorca: entre ‘La Balanguera’ i el món]]>

Hi ha idees que neixen en un despatx. Altres, a una sobretaula. I després hi ha les idees que apareixen quan algú fa massa temps que pensa en una mateixa pregunta i decideix que, en lloc de continuar remugant tot sol, és millor reunir gent i posar-la a discutir en públic. La jornada La identitat mallorquina al segle XXI: continuïtats, fractures i relats pertany, sens dubte, a aquesta tercera categoria.

]]> <![CDATA[L’escenari del somni]]> A la pel·lícula Dream Scenario se’ns explicava què passava quan una persona normal, un professor que interpretava Nicolas Cage, es convertia en la persona més cèlebre del planeta. I no perquè hagués fet res d’especial: simplement començava a sortir en els somnis de tot Déu. Totes les persones del món afirmaven, realment o per no quedar al marge, que havien vist en somnis el professor Matthews, per als altres, un personatge gris i oblidable. La fama arribava d’una manera tan gratuïta com li està arribant ara mateix a Tim Payne, un jugador de futbol de Nova Zelanda que participa en el mundial en curs. Payne no ha fet res per ser famós; precisament és famós, ara, perquè no ho era. O perquè era el que tenia menys seguidors a les xarxes en una selecció no gaire prometedora amb vista al triomf (mai no ha guanyat cap partit d’una fase final). 

]]> <![CDATA[La crisi del juny]]> Quan feia feina a l’ESO sempre em passava el mateix per primavera: la feina se’m menjava d’una manera brutal, sentia que no arribava, que no era això el que volia fer, que la meva vida s’escolava en urgències que no estimava, en burocràcies i papereig que omplien els dies de gestions que no tenien res a veure amb el que importava.

]]> <![CDATA[El camí cap a una vida feliç segons Schopenhauer]]>

Els Aforismes de Schopenhauer són un tractat sobre la felicitat que recull tant les experiències personals com la saviesa i les reflexions de literats i filòsofs clàssics i moderns, com Sòcrates; Plató i Aristòtil; Diògenes de Sínope i el seu deixeble Crates; Epicur, el gran mestre de la felicitat; Menandre; Homer; Epicarm; Sòfocles; Juvenal; Estobeu; Horaci; Terenci; Lucreci; Cels; els historiadors Tàcit, Salusti i Plutarc; Sèneca i Ciceró; Diògenes Laerci; Petroni; Petrarca; Saadi; Shakespeare; els escriptors del segle d’Or espanyol Baltasar Gracián i Calderón de la Barca; Leandro Fernández de Moratín; Hobbes; Giordano Bruno; Silesius; la reina Cristina de Suècia i Descartes; Francis Bacon; Osorius, el ‘Ciceró portuguès’; Gellert; els il·lustrats Voltaire, D’Alambert, Diderot i Rousseau; els moralistes francesos La Rouchefoucauld, Chamfort i La Bruyère; Bernardin de Saint-Pierre; Leibniz; Goethe i Schiller, impulsors del classicisme de Weimar; l’alemany Lichtenberg, un dels grans mestres dels aforismes, i altres autors de màximes i refranys anònims.

]]> <![CDATA[Unitat familiar ‘de destino en lo universal’]]> El grup parlamentari de Vox va presentar fa uns dies una proposició no de llei perquè “el concebut no nascut” compti com a membre de la unitat familiar. La proposició va ser rebutjada amb els vots en contra dels partits d’esquerres i l’abstenció del PP, malgrat que en un principi el Govern s’havia mostrat “obert” a estudiar la idea. En concret, la consellera de Famílies, Benestar Social i Atenció a la Dependència, Sandra Fernández, estava “disposada” a considerar aquesta mesura, ara com ara impulsada pel govern de la comunitat de Madrid, per a la seva possible implantació en aquestes afortunades Illes.

]]> <![CDATA[D’això també vull parlar]]> M’alegra que els darrers temps estiguin essent benignes, fins i tot feliços amb guardons merescudíssims com el XXVI premi Jaume Fuster que atorga l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, per a Dolors Miquel, una autora imprescindible sense la qual no s’entenen els finals del segle XX i els inicis del segle XXI de la literatura en llengua catalana, i ara ens ho torna a demostrar amb un dels llibres més impressionants, sense cap mena de dubte, que sortiran enguany: El pit adormit, a Edicions 62, amb preciosa coberta de Miquel Barceló.

]]> <![CDATA[Crisi hídrica o crisi de governança?]]> Dissabte passat es va publicar la nova Llei 4/2026 de mesures urgents per accelerar projectes estratègics, on es rebaixen els controls de suficiència hídrica sobre el planejament urbanístic. És un pas més en la reducció de controls i afavorir més el creixement urbanístic iniciat amb els decrets de simplificació administrativa i d’actuacions urgents aprovats durant els últims dos anys. Aquestes normatives s’han aprovat quan patíem una de les sequeres més fortes que recordàvem i en què el desenvolupament urbanístic és el principal responsable de la sobreexplotació dels aqüífers, que arriben al 91% a Eivissa i al 94% a Formentera dels consums d’aigua totals, i fins al 70% a Mallorca i Menorca. L’illa d’Eivissa és un bon exemple d’aquesta tendència. L’any 1996 l’ús principal era l’agrícola (54%) i en menor percentatge, els usos urbans i residencials (45%). Trenta anys després, l’agricultura quasi ha desaparegut i els seus consums ja només suposen un 7% del total. En canvi, l’urbanisme no s’atura.

]]> <![CDATA[‘Rigoletto’. El geperut, la filla i la quarantena]]>

Quaranta edicions i a teatre ple des de fa molts anys és un bon motiu d’alegria i, per descomptat, rubricar la temporada amb un Rigoletto una de les millors maneres de fer justícia a l’esdeveniment. També té un cert risc. Per aconseguir un bon resultat es necessiten veus de gran nivell. Damiano Salerno com a Rigoletto i Génesis Moreno com a Gilda varen ser els encarregats de fer-ho i solemnitzar l’efemèride. Sens dubte, varen brillar molt per sobre de la resta d’un repartiment que tampoc no va estar gens malament. Però els moments cabdals de la funció es varen generar quan ells dos eren els grans protagonistes. Els seus duets foren antològics. Començaren el seu recital amb l’emotiu i delicat Figlia! Mio padre! Continuaren amb el descomunal Mio padre!…Tutte la feste al tempio. Encimbellaren la tragèdia amb el duet final, V’ho ingannato, colpevole fui i Lassú in cielo. Tan sols aquests tres moments serien suficients per satisfer una parròquia que va acomiadar els protagonistes dempeus rere el desesperat gemec de Rigoletto, ‘La maledizione’. Aquest era el títol que volia Giuseppe Verdi. Un detall sense importància per a una peça impecable i implacable. Estructuralment perfecta, la qual cosa obliga a tots dos protagonistes a una metamorfosi existencial detallada, minuciosa i, és clar, molt exigent. Tant Rigoletto com Gilda, el geperut i la filla, evolucionen, tant vocalment com dramàticament, a mesura que sorgeixen i varien les circumstàncies. Salerno i Moreno varen complir amb escreix i alguna cosa més la seva comesa. Génesis Moreno, fa dues temporades, ja havia mostrat al Teatre Principal no poques de les seves virtuts, interpretant la Julieta de Gounot. Per tant, la seva elecció per protagonitzar Gilda no podia ser més encertada. Si tota l’actuació va ser memorable, una tremenda i descomunal exhibició de calidesa, expressivitat, coloratura, fiato… va deixar qui més qui menys bocabadat amb un Caro nome inoblidable. Res a dir, sinó tot al contrari, amb les intervencions d’un Damiano Salerno, de veu rotunda i rodona, que amb una emotiva i poderosa Cortigiani, vil razza dannata, rica en matisos i farcida de dificultats, no ens va fer enyorar cap dels grans que han interpretat el personatge més alambinat i complex de la producció verdiana. En destaquen la projecció, el complicat aliatge de virulència i subtilesa i una dicció i vocalització sense màcula.

]]> <![CDATA[Papistes]]> Dubt molt que quedi ningú damunt la capa de la terra que encara no n’estigui al cas: aquests darrers dies, la visita del papa Lleó XIV a Madrid, Catalunya i les Canàries ha monopolitzat bona part de la dieta informativa dels mitjans, tant estatals com nacionals. Qualsevol tema ha estat bo per anar fent bullir l’olla: la proporció de català que faria servir durant les homilies, la llengua de la benedicció de la torre de Jesús, qui cantava i actuava als espectacles, qui s’hi reuniria, qui no…

]]> <![CDATA[Els drets dels altres]]> Ja sabem que, tret de comptadíssimes excepcions, Espanya no ha entès mai la seva pròpia plurinacionalitat. Però hi ha una altra incomprensió més nostrada de la qual no parlam tant, i en tot cas només ho feim des de les Illes Balears i el País Valencià: que Catalunya, i molt especialment Barcelona, tret d’excepcions també escasses, no ha entès la nostra nacionalitat comuna. 

]]> <![CDATA[Creure i practicar]]> Diuen els números del CIS que el tant per cent de persones que van a missa al conjunt d’Espanya no arriba ni al vint per cent del total de la població. A Catalunya, el percentatge cau a menys de la meitat. El nombre de creients és més elevat, ja ho sabem, dels que efectivament després practiquen. Si estem parlant del catolicisme romà, això deu obligar a fer alguna cosa, no deu bastar la simple manifestació retòrica de la fe. Gairebé la meitat de la població es defineix com a atea, agnòstica o indiferent. I potser el més destacable seria saber si al bé comú li interessa més que siguem cristians o no, o si col·lectivament ens anirien millor les coses si hi hagués un acord, d’arrel cristiana, entre tots nosaltres. 

]]> <![CDATA[La distància]]> Quatre cèl·lules amb infinita càrrega ètica i moral. Un embrió humà de pocs dies. 

]]> <![CDATA[El papa, les illes i les hipòcrites]]> Cert és que el papa Lleó XIV no ha visitat les Illes Balears, però no és menys cert que l’Arxipèlag ha estat present des del primer dia del seu periple per terres hispàniques, gràcies a la referència de la presidenta del Congrés al savi Ramon Llull: “La justícia procura la pau i la injustícia, la guerra” és una de les sentències memorables d’un dels personatges més importants de la nostra història i de tremendíssima vigència. Ben triada.

]]> <![CDATA[La llengua dels Nadal]]> Sí. Jo també he vist Rafa a Netflix. I m’ha agradat. És possible que als qui no em coneguin de prim compte els vengui de nou, que m’hagi empassolat en dues tongades aquest ‘reality manacorí’. Tant per èpica esportiva com per èpica xafardera, no me’l podia perdre. La minisèrie se centra en el darrer any de calvari físic del tennista manacorí, alhora que aprofita per fer un repàs per la mala salut de ferro del ja extennista, una mostra preclara de com l’esport d’elit du els cossos dels competidors al límit.

]]> <![CDATA[Si els 'Jordis Camps' de la vida duen els 'Baltis Picornells' davant la Justícia, qui serà el següent?]]>

Baltasar Picornell Lladó, més conegut com a Balti Picornell, va ser el segon president del Parlament de les Balears de la novena legislatura, després que Xelo Huertas hagués d'abandonar aquest càrrec després d'haver-hi protagonitzat un cafarnaüm de molta consideració. Tant Huertas com Picornell van ser presidents del Parlament per Podem, que en aquella legislatura (la primera amb Francina Armengol com a presidenta del Govern de les Balears) era soci de govern juntament amb el PSOE i MÉS. Podem va trobar adequat designar per a aquest càrrec persones que, segons ells, representessin el poble, en oposició als perfils més habituals de ‘la casta’ política (eren els temps que des de Podem parlaven molt sobre i contra ‘la casta’). Picornell era idoni: quan va arribar al càrrec, el febrer del 2017, encara no tenia quaranta anys, feia feina com a fuster metàl·lic i duia els cabells llargs fins per damunt l'esquena. Des del PP i els seus mitjans afins va ser rebut amb menyspreu i condescendència: el van caricaturitzar fins al cansament i li van dedicar tota casta d'epítets, amb aquell vigorós enginy insultador que sol exhibir la dreta. 

]]> <![CDATA[Teatre a l’hotel]]>

Els Orbitans continuen amb el seu alternatiu camí teatral. Si el seu cau habitual han estat i són les barres de bar de no pocs carrers de Ciutat, fa poc exploraren un altre territori per a un altre tipus de dramatúrgies i, sens dubte, per al seu públic, ja consolidat. La primera prova va tenir lloc a l’habitació d’un hotel, l’Ars Magna, amb el títol de Píccolo. Un èxit. Per això un segon assaig, al mateix indret i amb no poques garanties, que amb el títol Estranyes visites ha escrit i dirigeix Javier Gato Matesanz, protagonitzada per Mariona Hauf i Joan Manel Vadell. 

]]> <![CDATA[La crisi/les crisis]]> Les crisis internes dels moviments socials solen generar una fascinació estranya. Des de fora, se’n tendeix a fer lectures simplistes i tendencioses i fins i tot hi ha qui les interpreta –a conveniència– com la prova definitiva de la seva incoherència; des de dins, sovint es viuen com una disputa entre relats i formes incompatibles. Però les organitzacions transformadores rarament entren en crisi per una sola causa. I quan intentam explicar-les a partir de bons i dolents i bàndols oposats, gairebé sempre deixam de comprendre què està passant realment. Cal molta honestedat per voler abordar la qüestió en tota la seva diversitat, complexitat i profunditat.

]]> <![CDATA[Passions de risc]]> Els subterranis és una de les obres més febrils i emocionalment exposades de Jack Kerouac, una novel·la que converteix l’experiència amorosa en una vertiginosa exploració dels límits de la identitat, del desig i de l’autodestrucció. Lluny de la dimensió itinerant, psicogeogràfica i mítica d’A la carretera, Kerouac dirigeix aquí la mirada cap a un univers més íntim i vulnerable, inspirat en la seva complexa relació amb Alene Lee, aquí transformada en la figura magnètica i inabastable de Mardou Fox, una esbalaïdora afroamericana deu anys més jove. El resultat és un text escrit amb la intensitat d’una confessió urgent, en què cada frase sembla perseguir el ritme accelerat de la pensa i de la passió, i l’emblemàtic autor aconsegueix capturar la fragilitat dels vincles humans quan es veuen atrapats entre la fascinació, la dependència i la por de la pèrdua.

]]>