El Correllengua Agermanat va ser un èxit incontestable, una nova demostració de l'estima del poble de les Balears per la seva llengua i cultura, i de la defensa –enèrgica, festiva, innegociable– que en fa la societat mallorquina, especialment (i això és més que important, és decisiu) els joves. La plaça d’Espanya de Palma es va omplir de gom a gom, com fa dos anys la plaça Major, amb milers de persones que van cridar un ‘Sí a la llengua’ cívic, inclusiu, esperançat i, sobretot, massiu.

El govern de Bauzá va incloure en la pàgina web del TIB una secció anomenada ‘Turisme en el transport públic’. Promocionava 39 rutes turístiques en sis idiomes i amb un vídeo. Els visitants havien de saber que podien desplaçar-se fàcil i barat per tot Mallorca i conèixer platges, patrimoni i senderisme i naturalesa.

Tocar de peus a terra és aterridor. Espanta, perquè la realitat és un present amb més de quaranta conflictes bèl·lics, en un planeta en què un 1% dels humans acumulen gairebé la meitat de la riquesa econòmica, i en un país en què només un 1% i busques de la població llegeix poesia. Tanmateix, la gravetat ens empeny a fer-ho. Saltironejant de puntetes o a peu coix, amb una cama enlaire, i fent com si tot plegat fos un atzar o voluntat de déus en els quals no creiem, podem aconseguir la il·lusió del vol. És en contacte amb l’escorça de la Terra, allà amb el 40% d’espècies d’insectes que ja estan en perill d’extinció, on trobarem una mena de recompensa immaterial i intangible: aterrats i enxarxats, ens sentirem part d’alguna cosa que hi ha la possibilitat de moure.

Milton Friedman sovint apareix en el debat públic com una etiqueta. Per a alguns, és el símbol del neoliberalisme. Per a d’altres, una referència incòmoda. Però aquesta manera de llegir-lo és poc útil. No ens ajuda a entendre els problemes que tenim avui.

Hi hagué un temps que no eren els al·lots ni les famílies, els que triaven escola. Era l'escola, que els triava a ells. Parlam d'una Mallorca que no existeix, però que encara glateix dins les memòries dels que la visqueren i en els maresos molinats de les cases d'aquell temps que gosen romandre dretes enmig del desordre i el desfici d'avui.

S’organitza aquests dies al moll Vell de Palma (o s'ha organitzat, depèn de quan llegiu això) una fira d'embarcacions d'espai que du, com no, un títol ben pompós en anglès: International Boat Show, com correspon a un d'aquests esdeveniments –o, en el bon mallorquí dels nostres governants, eventos– pensats per complaure la nombrosa població de milionaris estrangers que viuen o fan vacances a Mallorca, i atreure'n més, si és possible. En aquesta fira, com van explicar al Téntol d'IB3 Ràdio, es podia adquirir un iot de 45 metres d'eslora pel preu de 21 milions d'euros. No és un fet excepcional, sinó una de les abundants propostes que es poden trobar a Mallorca en el mercat del gran luxe.

La pregunta que una jove es va fer després de veure com la casa de la seva padrina, a Son Espanyolet, era esbucada per fer una nova construcció en mans alienes és, en realitat, una pregunta col·lectiva, de país. “Per què no he pogut salvar la casa de la padrina?”, es demanava. El seu lament podria ser el de milers de persones d’altres barriades i de molts pobles i ciutats de les Illes. Per què de cada vegada més famílies no poden conservar les cases que han format part de la seva història?

Agafar els clàssics i a partir d’aquí contar el que vols contar ha estat la mangarrufa argumental amb la qual Miquel Mas Fiol ha muntat aquesta Trilogia de la Condició 'Millennial'. L’autor i director no s’hi ha posat per poc. La primera víctima va ser Voltaire; la segona, Goethe, i la tercera, Victor Hugo. Càndid o l’optimisme, Les penes del jove Werther i aquesta darrera, Els miserables, han estat el MacGuffin per a l’autor llançar el seu discurs, basat a passar-ho bé sense deixar ni un cap sobre les espatles de ningú. Ni una canya dreta, sense excepcions. La primera, la seva, des d’abans de començar la funció, amb dos dels protagonistes llançant invectives contra l’autor. des d’abusador fins a explotador… mentre la gent entrava al recinte. Aquesta és la seva llicència, el salconduit que li permet bastonejar sense pietat, a tort i a dret, fora línies vermelles.