Encara que Sergi Pàmies lideri la llista de llibres més venuts des que va publicar, a principis de setembre, A les dues seran les tres (Quaderns Crema) i que el nou recull de contes de Carlota Gurt, Biografia del foc (Proa/Asteroide), hagi aconseguit també una molt bona repercussió entre els lectors, són dues excepcions en el panorama narratiu, dominat des de fa anys per la novel·la. Les lletres catalanes tenen contistes insignes des de fa dècades, de Víctor Català a Mercè Rodoreda, Pere Calders, Quim Monzó i Empar Moliner, i el gènere s'ha renovat gràcies a veus com les de Borja Bagunyà, Yannick Garcia, Anna Gas, Víctor García Tur, David Gálvez, Jordi Masó i Clara Queraltó.

Lucia Berlin no era políticament correcta: escrivia sobre mares alcohòliques, marits que abandonaven les famílies, dones soles que netejaven cases, músics que es punxaven... Tampoc ho és Elizabeth Geoghegan, que va ser deixeble i amiga íntima de l'autora. Els personatges de Geoghegan, que va néixer a Nova York, va créixer a l'Oest Mitjà, i fa anys que viu i dona classes a Roma, no viuen tant als marges com els de Berlin però sí que els mou un desig obsessiu. L'escriptora acaba de publicar en castellà un llibre de contes, Bola ocho (Nordica Libros), amb traducció de Blanca Gago, on les protagonistes són sobretot dones. L’escriptora les arrenca de les seves zones de confort i les porta de viatge. Geoghegan parla de relacions, amb un sexe sovint cru, sense ser explícit, allunyat de qualsevol romanticisme. La ironia plana per moltes de les seves històries.