Les eleccions més enrarides al Parlament de Catalunya, en plena pandèmia, han donat un resultat que canvia els lideratges tant en el bloc independentista com especialment en l’unionista. L’independentisme consolida i augmenta la seva majoria, supera la barrera simbòlica del 50% dels vots i situa ERC al davant de JxCat tant en vots com en escons, amb una CUP enfortida i un PDECat que no ha aconseguit l’objectiu d’entrar a l’hemicicle. A l’altre costat, la sacsejada és més espectacular: el literal enfonsament de Cs (perd 30 diputats; només en reté 6) el capitalitza un PSC que recupera el seu protagonisme històric i guanya les eleccions en vots (amb el 23% dels sufragis), mentre que empata en escons (33) amb els republicans. La debacle dels taronges també suposa l’entrada per primer cop al Parc de la Ciutadella de la ultradreta xenòfoba, que es converteix així, amb 11 escons, en la quarta força de l’hemicicle, a la qual caldrà evitar donar cap mena de protagonisme ni permetre que marqui l’agenda política. Finalment, el PP, el gran partit d’oposició a Espanya, s’empetiteix encara una mica més a Catalunya.

Hi ha unes quantes raons per no anar a votar o anar-hi amb la pinça al nas. De fet, hi ha potencialment tantes raons per estar desanimat com electors convocats a les urnes. Per a les generacions que hem viscut en democràcia, votar és una obvietat, una rutina que competeix amb les rutines d’un diumenge de pandèmia. Que si la por al contagi, que si la mandra, que si la pluja, que si l’aperitiu. Que si la desil·lusió i el cansament amb uns representants polítics desbordats per la realitat i amb un prestigi deslluït. De fet, no és nou, ho deia JFK, que les mares vulguin que els seus fills creixin per ser presidents, però no vulguin que en el procés es converteixin en polítics.