L'altre dia vaig renyar la meva filla per primera vegada. Ella es va posar a plorar i se'm va acostar perquè la consolés. A mi, que era la persona que havia causat el seu plor, em veia també com la persona que l'ajudaria a alleugerir-lo. Em vaig sentir la persona més horrible del món i, alhora, em vaig adonar que estava experimentant la innocència en la seva expressió màxima.

“La disciplina té una mala fama injusta, fins i tot sembla que faci por parlar-ne”, diu Alba Castellví, educadora, sociòloga i mediadora. Assegura que aquesta mala fama és deguda al record d'un passat educatiu en què l'educació de la disciplina es feia de manera “disciplinària”, molt estricta i fins i tot agressiva. Considera que, malgrat la mala fama, és imprescindible ensenyar-ne, “perquè sense disciplina no es pot fer realitat cap projecte que requereixi esforç i persistència, ni la facultat de posposar la gratificació”. Acaba de publicar Els hàbits que els faran feliços, on no parla d'educar amb disciplina, sinó d'educar la disciplina. És a dir, d'ensenyar als que creixen la capacitat de fer les coses amb constància i rigor per sortir-se'n de manera més eficient. Per a Castellví, la disciplina és la capacitat de mantenir els propòsits malgrat que no tinguin recompenses immediates, de treballar ordenadament i amb rigor i de controlar els impulsos que ens aparten dels objectius. Al llibre proposa trenta maneres d’ensenyar la disciplina i afirma que es pot fer d'una manera alegre i positiva.

El primer cop que realment vaig obligar un fill, mínimament conscient del seu jo, a fer una cosa que no volia fer va ser amb les farinetes de fruites. Va anar una mica igual amb tots tres: el Benet, el Jaume i el Feliu. Es volien quedar amb la dolçor dels cereals. Nyam! Per què canviar? Amb diferents graus, la gesta va tenir un punt de batalla campal: ells capaços d’escopir tot el que jo els entaforés a la boca, jo impassible davant tanta rebequeria. Ens estimàvem mútuament com bojos, però en aquest tràngol jo adoptava el paper de domador i ells feien de poltres salvatges. L’espectacle sempre era fenomenal el primer dia. Podia allargar-se una setmana. No més. Tots tres han estat sempre ganuts. Si no menjaven la de fruites, no hi havia res més. Van claudicar. Avui un és xef professional i els altres dos són uns grans aficionats a cuinar. A casa es menja bé i de tot.

Amb la parella, quan els fills discuteixen per qui s’emporta l’última croqueta o un tros de pastís, els diem que l’un talli i que l’altre triï. Aquest exemple reflecteix la manera com mirem d’encarar els conflictes: amb sentit comú. Convidem els nostres fills a utilitzar-lo, a posar-se d’acord, a trobar solucions que, més o menys, ens faci estar contents i feliços, perquè, de fet, d’això va viure en família: de compartir i passar-ho bé.

Que no li agradaria haver d’educar un fill quan hi va haver el canvi de segle i els meus fills eren petits, va dir-me la meva mare un dia. Es referia als canvis culturals que es colaven a la vida dels seus nets en diverses formes que a ella li semblaven desordres: paraulotes a la televisió, amics de la classe amb pares separats, vacances a Disneyland o haver-los d’anar a buscar de matinada a la discoteca. Severament adoctrinada per la dictadura civicoreligiosa i l’austeritat material de la postguerra, a la meva mare li semblava més difícil educar si tot era relatiu, excessiu, i l’educació dels fills passava de ser una exclusiva dels pares a una activitat que es repartien diversos tenidors. (Després admetia que, més que educació, a la seva joventut es va repartir repressió, hipocresia i hòsties polisèmiques, però és una altra història.)

De vegades els pares perdem la paciència amb els fills. Ens enfadem per coses que, ben mirat, hem d’acabar reconeixent (almenys en privat) que no eren gaire importants. Els escridassem, els insultem i denigrem (“però ets ximple, o què?”; “sembles un nen petit!”; “mira com tens l’habitació, no et fa vergonya?”). Llancem amenaces ridículament apocalíptiques (“no tornaràs a jugar amb la teva cosina fins que no demanis perdó”; “ja no t’estimo”; “els Reis et portaran carbó”; “et prendré totes les joguines i les llençaré”). Castiguem (incloent-hi això tan modern de la “cadira de pensar”, que ens permet fer veure que creiem que no és un càstig “de veritat”, encara que ningú s’ho cregui). Fins i tot “se’ns en va la mà” (però, esclar, una “bufetada a temps” és molt educativa). I després potser encara tenim temps per culpabilitzar la víctima (“mira el que m’has obligat a fer!”; “és que t’ho estaves buscant!”).

Fes cada dia, com a mínim, cinc coses que no t’agrada fer.

La majoria d'iniciatives públiques o privades d'abast col·lectiu solen tenir una finalitat concreta i verbalitzable. Hom pot estar d'acord o en desacord a fer un túnel que, segons alguns, estalviarà als conductors uns quilòmetres perillosos, mentre que segons uns altres només incrementarà la pressió sobre el medi ambient. Sempre que no surti de mare en termes argumentals, una discussió d'aquest tipus sembla si més no raonable, sigui quin sigui el desenllaç final: tots sabem que estem parlant de fer o de deixar de fer un túnel, no de ballar un foxtrot. De vegades, però, una acció política amb una repercussió social potencialment molt gran pot donar lloc a debats encesos encara que l'objectiu de la iniciativa no estigui gens clar. Tots donen per fet, com passava amb el cas del túnel, que la finalitat és concreta i definida, però a l'hora de la veritat potser pensen en coses diferents. Imaginem, continuant amb l'exemple, que uns han entès que aquesta obra pública servia per donar feina, uns altres per boicotejar el poble per on abans passava la carretera, i els de més enllà per preservar un paisatge. El debat està llavors condemnat al fracàs. Crec que això és el que està passant ara mateix amb les polèmiques sobre l'ensenyament secundari, on enguany s'han produït importants episodis de tensió. 

Ja estem immersos en l’estiu, i si ens és possible podrem gaudir de temps de descans i d’oci familiar. Us proposo cinc lectures imprescindibles per enriquir-nos mentre ens connectem amb el plaer de llegir i aprendre.

En un article publicat l’abril de l’any 1933 al butlletí de l’Institut-Escola del Parc de la Ciutadella, el director Josep Estalella diu així: “Aquesta lluita amb l’antiga educació, aquesta feina de deseducar abans que tot, resta un temps malaguanyat a la tasca d’educació progressiva i rebaixa l’eficiència de la nostra acció”. En el context de l’època, la reflexió d’Estalella ens mostra la intensitat amb què els mestres de la renovació pedagògica catalana hagueren de confrontar maneres de fer barroeres i mentalitats rònegues mancades de perspectiva. Per això fa servir la paraula deseducar. Es tractava de qüestionar una pràctica escolar que convertia l’estudiant en un objecte de mortificació a mans del mestre, que feia servir les matèries com a instrument de pressió. En temps de lluites socials aferrissades, s’havia de revertir l’impacte d’un sistema escolar autoritari. Però la lluita constant -deia Estalella- ens fa perdre energies per les coses essencials que ens han d’ocupar.

Si entreu a una classe de primària i de secundària i pregunteu a l’alumnat què és el canvi climàtic, us en donaran informacions acurades. Segurament us explicaran que les estacions de l’any han canviat. La primavera ja no és primavera, sinó un hivern llarg. Us relataran també que el canvi climàtic implica el desglaç dels pols a l’Àrtic i a l’Antàrtida. I també us parlaran de les emissions de gasos d’efecte hivernacle. Ara bé, si els dieu què poden fer ells o què fan per revertir-lo, llavors es quedaran sense respostes. Ho explica Anna Jolonch, directora del Centre de Lideratge Educatiu LID Barcelona, que assenyala que el repte de l’escola és que l’estudiant lideri el seu procés d’aprenentatge, perquè és la manera de fer-lo participar en la societat, i millorar-la.

La Unesco acaba de publicar l’informe Reimaginem junts els nostres futurs fruit del treball de la seva Comissió Internacional, creada el 2019, per identificar el poder transformador del coneixement i l’aprenentatge en relació amb la humanitat i el planeta. Aquest document s’ha elaborat amb la voluntat d’impulsar un debat mundial sobre el paper que ha de tenir l’educació en un món cada vegada més complex, incert i fràgil. En la mateixa línia, a Manresa —en el marc del projecte Manresa 2022, que commemora els 500 anys de l’estada d’Ignasi de Loiola a la capital del Bages— la iniciativa Àgora Educació 2022 promou diferents espais de reflexió i acció adreçats a transformar l’escola per, posteriorment, transformar també les persones i l’entorn. Les dues iniciatives comparteixen uns mateixos principis: el compromís amb una educació de qualitat al llarg de la vida i la voluntat d’enfortir l’educació com a projecte públic i bé comú.

El 1994 naixia el cantant de pop canadenc Justin Bieber. També naixia el primer navegador web, Netscape. I començaven a néixer els joves que ara s’agrupen com a Generació Z. Els marquen fets històrics com els atemptats terroristes de l’11-S a Nova York o la crisi econòmica del 2008, però realment és la tecnologia allò que modela el seu tarannà. Són nadius digitals, és a dir, han crescut amb les tecnologies i ja no entenen el món sense. Tant és així que viuen amb una prolongació del seu cos: el telèfon mòbil. És la seva eina per informar-se, per socialitzar, per retratar-se, per comunicar-se... i fins i tot se senten més còmodes darrere la pantalla que amb el contacte directe.

La bona docència necessita la pedagogia, la branca de les ciències socials nodrida per totes les branques del coneixement. Sense la pedagogia, potser la intel·ligència de l’alumnat encara s’estaria estudiant amb l’IQ (quocient intel·lectual). “La pedagoga Maria Montessori va tenir la convicció que els infants són diferents entre ells, que calen aproximacions a l’aprenentatge que els donin resposta a tots”, i va ser així perquè la pedagogia va apuntar que “tots els alumnes tenen potencialitats úniques, que poden ser complementàries”, afirma el doctor en ciències socials Eduard Vallory, que acaba de publicar el llibre Aprendre (Columna Edicions).

El director fundador de l’ARA, l’enyorat Carles Capdevila, ho reivindicava sovint, tant en articles periodístics com en monòlegs. Volia posar en valor “les persones que cuiden els altres”: monitors d'esplai, mestres, educadors socials, infermeres... Per a ell eren “els col·lectius que aguanten la societat i ningú no en parla, no els reconeixem", assegurava. Agafant aquesta estela, des del Criatures hem fet un paral·lelisme dins del món escolar per retre un petit homenatge al col·lectiu que ajuda l’escola a rutllar cada dia, com un engranatge perfecte, més enllà dels docents i l’equip directiu. Parlem dels monitors (de menjador, d’extraescolars), els entrenadors esportius, els cuiners, l’equip de neteja, el personal administratiu i el de l’infermeria. Són els altres educadors. 

Elena Barberà, professora i investigadora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC, ha dirigit la tesi Incomplint el distanciament social dels alumnes a través de les xarxes socials durant la pandèmia de la COVID-19, on s’apunta que l'ús adequat de xarxes socials com blogs, wikis, Facebook o Twitter facilita la socialització dels estudiants i en millora el rendiment acadèmic en l'educació semipresencial. La recerca, que s’adreçava a estudiants en formació de mestres, evidencia que l’educació pot ser efectiva quan les eines d’aprenentatge virtual i les xarxes socials s’utilitzen correctament. “Es tracta de proveir els estudiants d’un entorn on puguin socialitzar i intercanviar coneixements i actituds. Amb les xarxes socials emergeix un nou paradigma, el d’un conjunt d'alumnes i els seus docents que estan connectats i interactuen amb la finalitat de fer efectiu l'aprenentatge, incrementar i fer progressar el coneixement humà”, puntualitza Barberà. 

Aquest món de pandèmies, guerres i inputs constants que ens plouen de totes bandes fa que la mera possibilitat d’una criança tranquil·la (amb tranquil·litat i en tranquil·litat) soni inversemblant, però l’esforç per pujar criatures en un entorn calmat i amb la calma per bandera dona fruits i val la pena.

En l’actualitat la psicologia està a l’abast de tothom. Qui més qui menys ha pogut llegir algun llibre d’autoajuda, ha anat a algun taller de autoconeixement o de millora personal, ha escoltat un podcast o ha vist un directe d’Instagram sobre la temàtica. Però no sempre el que ens proposen serà el més efectiu (ni el més adequat). De fet, el treball terapèutic és molt seriós i depèn únicament de professionals de la salut mental experimentats, que dominen la patologia i que poden abordar amb seguretat problemàtiques que podrien empitjorar sense una intervenció adequada. 

“Ens mireu però no ens veieu”. Aquesta frase tan taxativa la va recollir l’educadora emocional Cristina Gutiérrez, directora de La Granja, un centre de formació en habilitats i granja-escola, a Santa Maria de Palautordera, al Parc Natural del Montseny. Mare i formadora, habituada a treballar amb nens i nenes de totes les edats, va adonar-se un dia –amb sorpresa– de com un grup d’infants d’onze i dotze anys percebien les preguntes habituals de pares i mares: “Només ens fan preguntes cutres!”. Divertida i disposada a estirar el fil, va anar indagant sobre això: “Si et pregunten «Què has fet avui a l’escola?», doncs, què vols que hagi fet? El de tots els dimecres, mates, anglès i educació física”. Sembla que equivalents com «Què tal el dia?» tenen el mateix efecte: “És com complir un protocol, per anar de pressa”.