Dimarts, Telecinco emetia el seu concurs de l’estiu Me resbala. Un títol que fa honor al poc cas que li està fent l’audiència. La presentadora és Lara Álvarez, amb una llarga trajectòria a la televisió i molt coneguda, sobretot, per la seva feina des de les platges de Supervivientes. Si hi ha una imatge representativa del reality és la de la presentadora vestida amb biquini. Lara Álvarez ha lluït davant de les càmeres centenars de vestits de bany diferents: ètnics, exòtics, bondage i amb connotacions sado, futuristes, bèl·lics, romàntics... Al llarg de l’emissió canviava de model. No era el mateix vestit de bany el que s’utilitzava per supervisar una prova física diürna que el de l’hora de les nominacions, en una ambientació nocturna al costat de les flames de les torxes. En la fase final del programa, l’elegància i sensualitat del seu biquini era clau per comunicar visualment la transcendència de l’última etapa del concurs.

Parlar de biquinis és parlar de qüestions més profundes que una simple peça de bany femenina. Parlar de biquinis és parlar de llibertats, del paper de la dona a la societat, de posar límits o no a la vivència sexual o de decidir la moralitat d’un país. També és parlar de model econòmic i de política exterior. Perquè qui segueixi pensant que la moda és un tema superflu és que encara no s’ha assabentat de què va tot això. A través de la moda estem configurant com és el món que ens envolta i com ens hi relacionem. Per això, Franco va comprendre el que s’hi jugava amb aquesta peça de roba i, en conseqüència, el cos de la dona i el biquini van esdevenir un tema central.

Agradi o no, aquest estiu podran conviure a les piscines municipals topless, tangues i burquinis. Abordem-ho lingüísticament de menys a més. El tanga –ja normatiu– és d’origen portuguès i prové de les tribus amazòniques. Pot ser o no la part de baix d’un biquini. És a dir, no implica fer topless però sí el que a l’Argentina o Xile anomenen colaless (allà cola vol dir cul): ensenyar les natges. Mentre que el tanga és una (escassa) peça de vestir, el topless és una manera de vestir per la qual la dona mostra els pits sense anar del tot nua. La versió tèxtil del topless de vegades s’ha anomenat monoquini, si bé cap dels dos mots són al DIEC. L’origen de monoquini és la falsa segmentació de biquini en bi i quini; falsa perquè biquini prové de l’atol Bikini, escenari d’una prova nuclear dels EUA l’impacte de la qual es va comparar amb l’aparició d’aquest vestit de bany. Donant a bi- caràcter de prefix (dues, al·ludint a dues peces), va sorgir la falsa arrel -kini, que almenys en anglès ha tingut família: monokini, trikini, tankini... Així com hem adaptat gràficament bikini, passant la k a qu, no hem convertit, com fa el castellà, topless en toples. Probablement, perquè aquesta grafia induiria a una catalanització fonètica que, en el parlar central, allunya massa la forma oral de la ja integrada.

Va néixer en una piscina de París, amb les albors del primer estiu després de la Segona Guerra Mundial. Era un dia xafogós de la canícula del 46 i el món assistia, expectant, a la follia de les proves nuclears. Feia quatre dies els ianquis havien fet detonar la quarta bomba atòmica al mig del Pacífic. Ningú no s’esperava, però, que un nou artefacte estigués a punt d’esclatar. Potser menys aterridor, però tant o més explosiu. El seu creador visionari el batejaria amb el mateix nom que aquell atol perdut de les illes Marshall. Setanta estius més tard, el biquini continua petant-ho.

Fins aleshores havia anat despullada, però aquell matí li va agafar vergonya, i com que estaven atracats un parell de dies a Bonifacio, com cada estiu, la seva mare li va comprar un biquini un pèl gran, perquè durés anys, de color blau texà. Li encantava. El petit veler era també de color blau, però marí. El seu pare traginava a tota hora, la mare llegia i el germà petit era un rotllo. Ella s’avorria. Per sort li agradava el mar, bussejar, tirar-se de bomba o, ara que ja en sabia, de cap... encara que se li abaixaven fins als peus les calces, dues talles més grans.