“La majoria té com a mínim dos comptes a Instagram i a Tiktok”, diu la Selma, de 17 anys. Al seu costat, la Victoria, de la mateixa edat, explica que en té tres a Instagram i tres a TikTok. S’ha acabat això de tenir només un perfil a les xarxes socials. De fet, el 2021, un estudi d’Unicef sobre l’impacte de la tecnologia en l’adolescència ja revelava que el 61,5% dels joves tenen diversos comptes o perfils en una mateixa xarxa social, mentre que el 83,5% tenen presència en tres o més plataformes. Però per què volen tants perfils i com els utilitzen?

El guionista i dramaturg britànic Jack Thorne ha escrit diversos drames televisius amb què esperava suscitar un debat polític. Però fins fa poques setmanes mai no ho havia acabat d'aconseguir. Se n'ha sortit amb la seva nova sèrie, Adolescència, que es pot veure a Netflix.

Austràlia ha imposat la prohibició de les xarxes socials als menors de setze anys, en una de les mesures més exhaustives del món destinades a protegir els joves dels possibles perills que hi ha a internet. No obstant això, molts detalls encara no estan clars, com la forma en què s'aplicarà i quines plataformes es tindran en compte.

Cal agrair que Austràlia hagi fet un pas important en termes legislatius amb la prohibició de l’ús de xarxes socials entre menors. Però la clau ni és la restricció per se ni la frontera dels 16 anys. La gratitud, en canvi, neix pels debats que permet obrir vers les plataformes digitals: prou de comerciar amb dades de menors i fins aquí l’explotació de vulnerabilitats. La pregunta de fons seria si ens volem limitar a protegir prohibint o si apostem per marcar quins entorns digitals volem potenciar. Dit d’una altra manera: seguirem intentant posar portes al camp o bé ens atrevirem a qüestionar la forma de llaurar la terra?

No exposar els nadons de 0 a 3 anys a les pantalles; reduir al màxim l'ús dels dispositius digitals fins als 6 anys i, si cal, que s'utilitzin sempre en presència d'un adult; limitar l'accés a internet fins als 12 anys; instal·lar mesures de protecció almenys fins als 16 anys, i endarrerir tot el que es pugui l'arribada del primer mòbil amb accés a internet. Aquestes són les principals recomanacions de l'informe elaborat pel comitè de 50 experts (nomenats pel govern espanyol el gener passat) per minimitzar l'impacte nociu de les tecnologies entre els menors d'edat. Un document que el govern espanyol avala: el consell de ministres, a proposta del ministeri de Joventut i Infància, ha validat aquest dimarts aquest paquet de recomanacions amb l'objectiu de dissenyar un pla que promogui un entorn segur per als infants i adolescents.

Fer que pari el soroll. Aquesta utopia, o una derivada similar, encapçala l’èxode de X (abans Twitter) que s’ha precipitat després de la recent victòria de Donald Trump. Milions d’usuaris, que ja estaven descontents amb la plataforma des que la va adquirir Elon Musk, s’han llançat a explorar noves terres virtuals. Bluesky és l’alternativa preferida. És comprensible: allunyar-se de la crispació, llepar-se les ferides, intercanviar opinions des de la calma. Però també: no renunciar a la visibilitat virtual, ni a  l’estímul immediat dels likes, al bàlsam superficial per a la soledat… I si fóssim més ambiciosos?

Només ell i un altre company, a qui segurament ja li compraran aquest Nadal, no tenen mòbil a la seva classe de primer d’ESO. Ell en voldria un, però la seva mare ho està endarrerint, sobretot per evitar que accedeixi a les xarxes socials. La mare, la Carme, considera que amb dotze anys el cervell del seu fill encara no és prou madur per "tenir un ordinador a la butxaca". Admet que és dur i dubta si val la pena resistir-s'hi. "Tots els altres tenen mòbil menys jo, sé que ho fas per mi, però et preocupes massa, no soc estúpid, no em passarà tot això que expliquen en els documentals", li diu el seu fill.

Alumnes de 5è i 6è de primària i de primer a quart d'ESO de deu centres educatius de Girona han participat en el concurs de relats i dibuixos sobre l'ús del mòbil i de les pantalles convocat per l'ARA i Unicef amb la col·laboració de l’Ajuntament de Girona, la Diputació de Girona, Plataforma Educativa i ARA Llibres. Aquests són els relats i els dibuixos guanyadors i finalistes que han participat en el concurs. En total, s'han presentat més de 150 treballs.

¿Com aprendre a viure en un món entre pantalles? ¿És possible aconseguir que els nens i adolescents en puguin fer un ús saludable? De totes aquestes qüestions en parla el nou llibre Viure entre pantalles. Entendre i acompanyar els joves en el món digital (Rosa dels Vents, 2024), escrit pels psicòlegs experts en joves i addiccions Josep Matalí i Jordi Bernabeu. És amb aquest últim que em trobo per treure una mica de llum a aquesta qüestió que fa anar de corcoll a pares i mestres.

Primer ens va explicar com funciona el cervell dels infants, després ens va instruir en això d'educar amb disciplina positiva, sense crits ni càstigs, i ara s'atreveix amb la temuda adolescència. El neuropsicòleg Álvaro Bilbao, pare de tres fills, un dels quals entrant en l'adolescència, acaba de publicar Prepárate para la vida. 7 claves para orientar a jóvenes y adolescentes (Plataforma Editorial), en què dona eines als joves i els seus pares per transitar aquesta etapa de canvis.

La paraula alienació prové del llatí alius, que significa altre. Una persona alienada està fora de si, extraviada de qui és realment (quan d’això en tenim alguna noció). Aquest allunyament de la pròpia forma de ser pot ser un trastorn que arriba de cop i volta, sobtadament. Llavors, en ser considerada una patologia i pels seus símptomes, cal demanar ajuda mèdica o psicològica. En aquest cas, estar alienat és una mena de malaltia que es pot tractar. Per exemple, fa un parell de segles, les persones alienades anaven a ingressar en un asil psiquiàtric. Avui, en canvi, prenen psicofàrmacs. 

Cal alguna cosa més que la informació sobre els danys que poden causar les pantalles en els més menuts per deixar-les de banda: Cal estar-ne convençut per mantenir els mòbils desats, i cal tenir preparades alternatives a les pantalles.

Una de les situacions més tòpiques que tots esmentem quan volem exemplificar que la infància està massa empantallada és la de les taules dels restaurants on els adults mengen i parlen només entre si mentre les criatures estan immòbils davant de pantalles. Menjar al restaurant pot ser esporàdic, però el que és trist és que hi ha moltes criatures que a partir dels 6 mesos, quan ja seuen i poden menjar farinetes o rosegar el que sigui, sistemàticament tenen la tauleta, el mòbil o la tele com un "ajut indispensable per a l'adult" que facilita que l'infant ingereixi i s'acabi tots els aliments que li han preparat.

A partir del curs que ve, els centres educatius catalans “seran espais lliures de mòbils”, llegim a l’ARA. “A les escoles cap infant podrà fer servir el mòbil i als instituts només es podrà utilitzar en casos excepcionals o per a un ús educatiu específic autoritzat".

Z es palpa la butxaca del darrere, busca a la motxilla. Ha perdut el mòbil. Li pot haver caigut a l’autobús, potser al bar on ha fet aquell tallat. No el té. En el primer que pensa no és en el desastre que és: missatges de feina no rebuts, l’aplicació del banc... En el primer que pensa és en la reacció que tindrà X, la seva parella. S’enfadarà, trobarà que Z no vigila, que sempre li passa això, que sembla mentida. Z se sentirà com una criatura. Haurà d’escoltar l’esbroncada, els retrets. Si X perdés el mòbil, no cal dir-ho, Z li diria: “No t’amoïnis, només és un mòbil”.

Actualment ja hi ha indicadors que permeten als especialistes i a les famílies d’adolescents afirmar que els seus nois o noies estan massa “enganxats” a les pantalles. Però és possible fer-ho amb infants petits? Sí! Alguns comportaments d’una criatura de 2 o 3 anys poden indicar que s’ha passat massa estones davant de pantalles:

És innegable que tots estem enganxats al mòbil. Les converses discontínues perquè estàs parlant i mirant el mòbil són més freqüents del que ens pensem. Ho tenim tan interioritzat que no ens n’adonem i ens diem a nosaltres mateixos que “no, a casa, el mòbil el miro poc”. Però si ens gravessin, quedaríem parats de fins a quin punt el mirem sense adonar-nos-en, com un acte reflex.

Mentre el Consell Escolar de Catalunya debat amb la comunitat educativa aquests mesos de novembre i desembre sobre la regulació del mòbil, un debat que s'ha accelerat, en part, arran de la pressió dels grups primer de WhatsApp i després de Telegram que han fet milers de famílies per endarrerir l'ús del primer dispositiu fins als 16 anys, ja hi ha països que han optat per moure fitxa: Holanda i Itàlia se sumen ara a diverses prohibicions per llei, en una ciutat d'Irlanda les famílies s'han posat d'acord per no comprar un mòbil als seus fills abans que vagin a l’escola secundària i a la Xina fixen unes hores de consum en funció de l'edat. Aquesta és la radiografia d'alguns dels principals països d'arreu del món.

Que milers de famílies s’hagin organitzat per demanar que els seus fills no tinguin mòbil abans dels setze anys ha obert, per fi, un debat que era molt necessari. Com a pare estic fart dels mòbils, i com a professor encara més. Als pares ens han fet creure que la revolució digital era bona perquè la recomanaven experts d’aquells que no trepitgen aules i de seguida ho va aplaudir el govern de torn, que va pensar que això de la tecnologia maquillaria el problema de fons que tenim com a societat. Per a mi, tot va anar a pitjor quan es va decidir acabar la primària a sisè, i no a vuitè.

Va ser pionera a qüestionar l'ús de la tecnologia a les aules, ja en parlava als seus dos bestsellers, Educar en la realidad i Educar en el asombro (Plataforma Editorial). Doctora en educació i psicologia, Catherine L'Ecuyer és un referent en el món de l'educació, és canadenca però viu a Barcelona des del 2012, i és mare de quatre fills. Recentment ha publicat Conversaciones con mi maestra (Espasa) sobre l'origen dels diferents corrents educatius. Parlem amb ella sobre tecnologia, educació i innovació ara que les famílies s'estan unint per endarrerir l'accés al primer mòbil fins, almenys, els 16 anys.