Desideri Erasme, més conegut com Erasme de Rotterdam, té una especial estima pels proverbis, com demostra el fet que es va entretenir recopilant i desxifrant el significat de 4.151 dites cultes i populars, els famosos Adagis (1500-1515) provinents de sentències i màximes grecollatines. La selecció està precedida dels Prolegòmens, un tractat sobre els proverbis en què ofereix la seva pròpia definició. També tracta sobre el seu origen i procedència, les propietats i característiques, la relació amb altres gèneres, els seus valors i la utilitat educativa i sapiencial. El Tractat té un darrer apartat on fa algunes recomanacions sobre el seu bon ús textual.

A vegades, durant els mesos d’estiu, les hores venen grises, i m’emboiren els capvespres, m’aboquen a un desfici que va de jo al món, del món a jo. Del genocidi a Gaza, amb les imatges de la crueltat, de la fam, de la massacre, al neguit per la pròpia vida, a la pregunta incòmoda “quina és la manera ètica de viure quan ets coetània d’un extermini?”, però també a les preguntes petites, quasi inaudibles que posen en joc la meva singularitat, les insatisfaccions, el desconcert de qui va pel bosc a les palpentes, sense la brúixola promesa. Enmig d’aquesta boira, hi trob la mà estesa dels llibres. He obert la primera pàgina de La fragilitat del món, de Joan-Carles Mèlich, i he llegit en silenci que el món no ens pertany, que hem d’aprendre a viure en la provisionalitat i en la incertesa.

El filòsof i orador Marc Tul·li Ciceró, figura clau del republicanisme romà, exposa la seva concepció de l’univers i la immortalitat de l’ànima en el Llibre VI de La República a través d’un somni revelador, el somni d’Escipió, el protagonista del diàleg filosòfic. El nom sencer d’Escipió és Publi Corneli Escipió Emilià, l’Africà Menor, i va ser un destacat polític i militar romà del segle II aC.

En un món dominat per la immediatesa i la superficialitat en què la desinformació és el pa de cada dia i les xarxes socials ens empenyen a estar connectats a totes hores, pensar es converteix gairebé en un acte reivindicatiu. Trobar un espai de crítica i reflexió és més necessari que mai, o almenys això assegura el filòsof danès Svend Brinkmann, autor del llibre Think (Pensar, Koan, 2025), que arriba un any després del seu èxit The joy of missing out (La alegría de perderse cosas, Koan, 2024) en el qual reflexionava sobre el FOMO i la por de perdre’s sempre plans suposadament millors que els teus.

Encetam el mes dels amors sense casa, els que s’han de legitimar en etern retorn. Amors silenciats, perquè no han trobat el llenguatge, ni l’espai per expressar-se. Amors que han florit en secret, per evitar la vergonya de qui juga més enllà de les normes. També és el mes del desig desemparat, el que no sabem ben bé com viure perquè l’hem de construir sempre a la contra. Per juny, aquelles dues ‘amigues’, ‘molt amigues’, per ventura s’animen a treure el seu amor de la fosca. Encetam el mes de l’orgull que, de tanta complicitat eufòrica, sembla una festa, però sempre ha estat una revolta difícil. El mes de les identitats dissidents, de posar els focus apuntant a l’extraradi.

El perdó és la resposta esperada a una ofensa causada per una mala acció; és un acte individual de bona voluntat, un exercici de llibertat i responsabilitat i, per tant, d’humanitat, que cerca deixar enrere la ràbia i l’orgull. Que quedi clar que sense ofensa no existiria el perdó. Així que perdonar és demanar perdó i disculpar-se per alguna ofensa comesa.

Plou sobre mullat, quan creus que ja s’acaba torna a començar, la història interminable –primer com a tragèdia, després com a farsa– i sant tornem-hi al cap del carrer. O dit d’una altra forma: Sísif a la carrera rere la pedra que puja i baixa i mai no para de rodolar, però en aquest cas només cap avall i mai amunt. Ho dic perquè Catalunya és el país amb menys pes de la filosofia en el currículum educatiu des de fa molt de temps, urpada rere urpada. I si fa tant que som aquí significa que fa anys que som en un lloc pitjor. Des de l’escola de la llibertat, sempre urgeix pensar –contra qui només ens vol súbdits, consumidors, espectadors i usuaris– i repensar-ho tot. Perquè si avui, posem per cas, és 25 d’abril –d’arrel valenciana, ànima portuguesa i esperit italià partisà– caldrà atendre per què tenim com tenim el País Valencià, què se n’ha fet de la revolució democràtica dels clavells cinquanta anys després i com carai hem arribat a la sinestèsica paradoxa de commemorar la italiana Diada de l’Alliberament amb Meloni governant Itàlia. Fa pensar –oi tant–. Perquè també fa massa que ens conviden, inciten i modulen barroerament a deixar de fer-ho.

A prop d’un estany, asseguts sota un salt d’aigua, Foucault i els seus acompanyants inicien una nova conversa. Aquesta vegada amb un to més íntim, durant la qual el filòsof diu que se sent feliç amb la vida, però no amb si mateix, perquè no se sent responsable del que li ha passat, talment va denunciar Nietzsche que li passava a l’individu en l’àmbit moral a l’hora d’heretar els valors que no havia creat. També reconeix que té un amant brasiler i que el que li agrada del Brasil és que els homes allà són accessibles, i ho són per la pobresa. No li sembla que el “viatge al·lucinogen” hagi estat perillós, per això tampoc no considera haver seguit el convit nietzscheà a viure perillosament. La seva interpretació és que el “viatge” li ha servit com a mitjà per experimentar la veritat.

Fa deu anys Carles Capdevila va entrevistar el filòsof i sociòleg alemany Axel Honneth (Essen, 1949) a la sèrie que feia a l’ARA Diumenge sobre el món que ve. Deixeble d’Habermas, Honneth llavors dirigia l’Escola de Frankfurt i situava les tres emergències del moment en el capitalisme descontrolat, la globalització i les revoltes vinculades a la religió en contra d’Occident. Una dècada després, en un món amb noves emergències, Honneth ha visitat aquesta setmana per primera vegada Girona convidat per la Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani, on ha impartit quatre lliçons a la sala de graus de la UdG sota el títol Escapar-se de l’opressió. Diferents variants de resistència social. Viu actualment entre Frankfurt, on és professor de filosofia social a la Goethe Universität, i Nova York, on des del 2011 també imparteix classes al Departament de Filosofia de la Universitat de Colúmbia.

Una nit de juny de 1975 sota els estels del desert de Califòrnia, Michel Foucault va experimentar amb les drogues, concretament amb la substància psicotròpica coneguda com a LSD. Aquesta experiència a la vall de la Mort va ser organitzada pel seu amfitrió i gran admirador, Simeon Wade i el seu “company de vida”, Michael Stoneman, pianista professional. Foucault tenia quaranta-nou anys i és la primera vegada que prova l’àcid.

Acab la sèrie d’articles dedicats a valorar la presència del català en les edicions de filosofia i assaig amb unes reflexions finals. D’entrada, és obligatori vincular la destinació de les publicacions de filosofia en català als professors i alumnes de filosofia. Fa falta que els principals destinataris d’aquestes obres les adquireixin, llegeixin i divulguin, i si és possible, també hi contribueixin amb els seus escrits. Quants de llibres esmentats als capítols anteriors formen part de les biblioteques universitàries i particulars? Els professors de Filosofia hauríem d’adquirir els títols més representatius de les col·leccions i edicions publicades per posar-los a disposició dels alumnes i departaments i donar-los una segona i tercera vida. S’haurien d’implementar també premis d’assaig en la modalitat de filosofia i donar entrada així en el mercat editorial a obres d’autors joves i novells.

Al bell mig del barri del Mercadal de Girona hi ha l’entrada a la lògia maçònica més gran de la ciutat: el taller Canigó. Qui esperi trobar-hi un espai d’opulència, emmirallant-se en les pel·lícules nord-americanes, ja els avanço que s'emportarà una desil·lusió. El que podria semblar l’entrada d'un magatzem fosc que dona a un pati d’illa és des de fa gairebé tres dècades el local on es reuneixen una vintena de germans maçons, cada quinze dies, per celebrar les seves tingudes. Són els rituals que comparteixen dins el temple, un espai tancat –sense finestres– ple de simbologia que a primer cop d’ull pot sorprendre.

Pere Lluís Font (Pujalt, 1934), historiador de la filosofia, a tocar dels 91 anys manté una envejable lucidesa i vitalitat intel·lectual. Mestre d’unes quantes generacions de filòsofs, acaba de publicar la traducció al català dels Poemes essencials (Fragmenta) de sant Joan de la Creu, que tenen una lectura mística i una d’eròtica. I ultima l’assaig La filosofia al natural (UB), "un text gens emfàtic, sense maquillatge ni retòrica", com tres dels grans autors que sempre l’han acompanyat: Montaigne, Descartes i Pascal. De fet, la seva darrera gran aportació (2021) ha estat la monumental traducció al català dels Pensaments de Pascal, Premio Nacional de traducció i premi PEN Club català.

La tasca editorial de la Universitat de Barcelona (UB) és exemplar, especialment des que ha donat un nou impuls a les publicacions de filosofia en llengua catalana a través de la col·lecció ‘Filosofia UB’, sota la direcció de Josep Monserrat, catedràtic de la Facultat de Filosofia de la UB i expresident de la Societat Catalana de Filosofia, que ha prestat especial atenció al pensament contemporani i a la recuperació d’obres rellevants de la història del pensament. El darrer llibre publicat fins ara són escrits en homenatge de Salvi Turró. Els dos llibres precedents estan dedicats a la filosofia política i a filòsofes contemporànies. El primer es titula Filosofia política. Una introducció (2024) i és un manual coral escrit com una introducció a aquesta disciplina; el segon, Filòsofes de la contemporaneïtat (2023), és un estudi molt documentat de Núria Sara Miras sobre les aportacions a la història de les idees de sis pensadores compromeses dels segles XX i XXI. Ambdós llibres ho han tingut molt bona acollida, com demostra el fet que ja van per la segona i tercera edició, respectivament. El de Núria Sara, a més, ha rebut el premi de la Xarxa Vives a la millor edició universitària en Arts i Humanitats.

La paraula ‘amor’ és immensa, un univers que habitam des del cinema, la literatura, la música, l’art. L’habitam també des de la vida quotidiana, creixem amb la promesa de l’amor, però sense saber com estimar ni com estimar-nos. El present ens empeny a viure’l de manera narcisista, amb el desfici de qui no s’avé amb la imperfecció dels altres i és incapaç de gestionar la pròpia. De fet sembla que, enmig de l’escenari que ens ha tocat, ens és més fàcil habitar l’univers de l’odi que el de l’amor.

Dins l’àmbit illenc s’ha de mencionar i reconèixer la ingent i meritòria tasca editorial de Lleonard Muntaner, un projecte independent fundat l’any 1994 que inicialment estava centrat en l’edició de llibres de temàtica històrica i especialment d’història local i jueva, i que progressivament s’ha obert a altres temàtiques i branques de coneixement. Amb l’entrada de Maria Muntaner s’ha reforçat la línia de traduccions al català d’autors d’arreu del món i ampliat el catàleg amb nous gèneres i temàtiques, sense descuidar els assaigs filosòfics en català i posant a l’abast Desobediència civil (2022) i Participar del món (2020), d’Arendt; L’experiència de la malaltia (2019) i El goig de creure (2022), de Gabriel Amengual, i Estimar i cuidar (2023), de Marc Mercadé. També ha editat literatura filosòfica: Cartes a un amic alemany (2019) i El revers i l’anvers (2021), de Camus, i Infància a Berlín cap al 1900 (2013), de Benjamin. Dins la col·lecció ‘Trafalempa’ es troben Contra el fet de menjar carn (2010), de Plutarc, Escrits berlinesos sobre religió (2011), de Hegel i L’ànima romàntica (2009), de Mateu Cabot. La col·lecció ‘Traus’ també recull obres de filòsofes, com les Converses amb Hannah Arendt (2006), amb una introducció al seu pensament a cura de Xavier Antich, i Carrer Ordener, carrer Labat (2005), de Sarah Kofman; Tres assaigs sobre Sartre i una conferència de més (2008), de Mercè Rius; La llengua m’és l’únic refugi (2009), d’Hélène Cixous, i De la Ilíada (2012), de Raquel Bespaloff. L’editorial ha recuperat la figura de Joan Estelrich, assagista i director de la Fundació Bernat Metge entre 1923 i 1958 i traductor d’alguns volums de la col·lecció dels clàssics, a través de l’estudi La mirada internacional de Joan Estelrich (2024), d’Ivan Lo Giudice. L’editorial també acull l’exercici reivindicatiu i integrador d’autors marginals que han cultivat la literatura i la filosofia dins la globalitat de la cultura catalana fet per Adrià Chavarria a La segona tradició. Estudis de literatura i filosofia (2013). Qui us escriu ha comptat amb el suport i la confiança d’aquesta editorial mallorquina per publicar les seves obres L’alteritat en el diàleg (2018) i A l’ombra de la filosofia (2023).

Ensiola, un petit segell editorial resistent al corrent de concentració en grans grups editorials, ha traduït les Memòries (2005), de Voltaire, i ha publicat una selecció de més de 700 cites, el Diccionari Montaigne (2021), a cura d’Ignasi Aragay. Té en catàleg dos llibres de Ramon Llull: Contes i exemples (2015) i Vida coetània (2004), i dos assaigs del filòsof transcendentalista nord-americà R.W. Emerson: La confiança en un mateix. El poeta (2019), i les Màximes (2008), de la Rochefoucauld.

El món està agafant una deriva ideològica que ens aboca al pessimisme: torna la dinàmica de la guerra, els extremismes estan en auge, la por a la diferència domina l’àgora pública, la democràcia liberal està en crisi i estem perdent la batalla contra la crisi climàtica. ¿Hi ha alguna esperança per sortir d’aquest estat de desànim, d’aquesta percepció de declivi? La temptació del fatalisme pessimista és gran. D’aquí la necessitat d’una esperança activa, que rimi amb determinació. La reacció individual i col·lectiva es fa més peremptòria que mai. Com escriu el filòsof sud-coreà Byung-Chul Han a L'esperit de l'esperança (Herder), "l'esperança és l'única que ens posa en camí, que ens ofereix sentit i orientació, mentre que la por impossibilita la marxa". Per tal d’assajar sortides, hem parlat amb creadors i pensadors diversos perquè ens ajudin a reaccionar, a trobar vies d’esperança.

Una de les iniciatives més singulars amb gran empenta i una quantitat molt significativa de novetats filosòfiques anuals (denou, el 2024) és Edicions Enoanda, un projecte editorial personal únic especialitzat en filosofia en català dirigit apassionadament pel misser Harold Roig, que a més signa una gran part de les traduccions de les obres que publica. L’editorial va començar publicant manuals de filosofia grega antiga i progressivament ha anat ampliant la temàtica fins a abastar autors de filosofia moderna i contemporània. El catàleg d’Enoanda està integrat per quatre col·leccions. La col·lecció ‘Episteme’, formada per traduccions d’estudis clàssics sobre filosofia antiga de John Burnet, Enrico Berti o Giovanni Cesca; ‘Philosophoumena’ dona veu a autors actuals catalans i estrangers, com Júlia Torres, Margarita Boladeras, Carme Porta, Lluís Montull, Ramon Alcoberro, Joan Cuscó, Oriol Farrés, Salvador López Arnal, Francesc Morató i Luca Grecchi, Arianna Fermani i Mark Alizart, entre d’altres; ‘Phronesis’, llibres sobre filosofia grega assequibles per a un públic profà, amb estudis introductoris sobre els filòsofs antics, els presocràtics, els cínics, Plató, Plotí o la visió sobre la vida i l’envelliment dels filòsofs grecs; i finalment, ‘Cogito’ ofereix monografies sobre filòsofs moderns, de Leibniz a Schopenhauer. L’editorial disposa d’assessoraments puntuals, però no disposa encara d’un consell editorial que estableixi unes directrius que determinin un ordre d’edició. Actualment, la línia editorial consisteix a publicar obres lliures de drets d’autor i fer tirades curtes que es puguin ampliar en funció de la demanda. El passat mes de novembre l’editorial i les seves novetats es varen presentar en societat a la llibreria Drac Màgic de Palma en un acte organitzat per l’Associació filosòfica de les Illes Balears.

Els somnis són un fenomen psíquic universal que s’escapa al nostre control, en què assistim com a espectadors a una desconnexió involuntària, però necessària, amb l’entorn. Mentre somiam se suspenen els pensaments, els judicis i les reflexions, es produeix una mena d’epokhé o buit existencial que s’omple periòdicament de continguts mentals, records, preocupacions, desitjos, anhels, i fets mesclats que desafien la lògica i el sentit comú i són el resultat de l’acció espontània de la imaginació.