L'arqueòloga Raquel Barceló ha presentat aquest dissabte a Selva el nou joc Joc i Patrimoni - Ludoteca Arqueològica. Aquest projecte innovador d'oci educatiu té com a objectiu "engrescar" infants i joves en la recerca i el coneixement de la història de les Illes Balears "d'una manera divertida i interactiva".

L’essència del joc és el joc lliure. És a dir, poder decidir amb qui vols jugar, a què vols jugar i quan vols jugar. I perquè això sigui possible cal que les persones adultes donem valor al joc —que no només és una activitat vital per als nens i nenes, sinó també un dret que tenen reconegut per la Convenció dels Drets de l’Infant— i posem les condicions necessàries: el temps, l’espai adequat, companys i companyes de joc i autonomia per fer-ho. Jugar és font de benestar físic i mental, d’aprenentatges i té impactes positius en el desenvolupament dels infants. Però la qüestió és jugar per jugar. Jugar és una activitat plaent en què el procés és més important que els resultats. La vida productiva, les activitats de consum i altres tasques i responsabilitats que tenim les persones adultes sembla que es van estenent cap a la infància i que, de mica en mica, estem oblidant que fins als 17 anys encara són infants i tenen dret a poder jugar. De fet, ja per als infants de 10 i 11 anys de Barcelona, un dels àmbits que estan pitjor valorats de la seva vida des del 2017 és la quantitat de temps lliure: la meitat pensen que no en tenen prou.

Un nen que no ha corregut mai el risc d'esquinçar-se els pantalons amb la branca d’un arbre, ha tingut infància? 

Volem nenes lliures, adultes amb criteri, que es moguin pel món amb seguretat i sense por. Defensem la igualtat, firmem manifestos, ens escandalitzem amb les dades sobre la bretxa de gènere i la violència masclista. I, tanmateix, el joc, el primer espai en el qual infants i societat es troben, segueix ple d’estereotips.

Diuen que el joc és necessari per portar una vida humana, però crec, més aviat, que el joc és la vida humana. Òbviament, no estic pensant en divertiments lúdics, sinó en el joc seriós i esforçat. En un partit de futbol contra un rival potent en un camp enfangat, per exemple.

El 28 de maig és el Dia Internacional del Joc, un dret reconegut a l’article 31 de la Convenció dels Drets dels Infants, de tots ells, els que gaudeixen de salut i juguen a casa i també dels que pateixen una malaltia i estan hospitalitzats.

El saló de joc del barri no té grans rètols a l’exterior. Ni tan sols pot albirar-se des de fora què hi ha després de les portes de cristall tintades, però la façana negra ho fa diferent; una distorsió en el context de petits comerços i pisos de gent de classe treballadora. Si un hi entra de dia, ha d’acostumar la vista a la foscor. Hi ha una barra i diverses pantalles com en una versió moderna i estilitzada de les gegantesques i sorolloses escurabutxaques dels bars de tota la vida. Des d’un racó, s’accedeix a una sala més gran repleta de ruletes i altres dispositius de joc. La sensació és la d’estar endinsant-se en un club privat. Els llums de les màquines titil·len en una estada emmoquetada i igualment fosca, que reprodueix a petita escala el luxe aspiracional dels casinos de Las Vegas. No hi ha finestres ni rellotges. I les copes són més barates que en altres locals. Si ets un bon client, en alguns d’ells fins i tot “convida la casa”. És un no-lloc llest per atrapar el client. “Està tot pensat perquè hi perdis la noció del temps; perquè no sàpigues si és de dia o de nit. Els salons tenen fins i tot una fragància especial”, assegura Miquel (nom fictici), de 38 anys i actualment en tractament per la seva addicció al joc.

Recentment es van publicar els primers resultats d’un estudi realitzat per les arquitectes poloneses Ewelina Jaskulska i Honorata Grzesikowska, i avui, que venim d’uns dies de reivindicació femenina, trobem més que adient parlar d’aquest tema. Es tracta d'una investigació sobre la mobilitat espacial, la planificació de gènere i la democratització de l'esport #womeninsport.

No ens deixa de sorprendre que la majoria de consultes de joc que rebem són de mares i pares que volen consells per fer que els seus fills juguin a coses a què no juguen.

A tota la càrrega mental que suposa ser pares, des de fa uns anys s’hi ha afegit una exigència més: la suposada necessitat de fer de companys de joc de les criatures pels beneficis que, en teoria, aporta.

¿A les nenes se’ls permet jugar assumint els mateixos riscos que els nens?

Us presentem una sèrie de propostes infal·libles. Potser algunes coses ja les teniu, la gràcia serà com presentar-les i dosificar-les, i també trobar propostes que representin un repte prou interessant per deixar de banda les pantalles.

Aquest diumenge és el Dia Internacional del Joc i no se’ns acudeix res millor per fer honor a aquest dia que parlar d’un tipus de joc importantíssim a la vida dels infants i que sembla que està en perill d’extinció.

"És major d'edat i conscient que el joc pot crear addiccions?". Els usuaris de les màquines escurabutxaques hauran de respondre a aquesta pregunta, d'acord amb la darrera mesura aprovada per la Comissió del Joc de les Illes Balears aquest dimecres com a part del desplegament de la llei autonòmica. Així, les màquines recreatives de tipus B hauran d'incloure aquest missatge amb la intenció de no incitar els usuaris al joc, segons ha informat el Govern.

Jugar és una activitat que els infants fan de manera espontània. Des del punt de vista antropològic, jugar no implica només divertir-se i passar-ho bé. És la manera instintiva que tenen d’aprendre coses noves interactuant amb l’entorn, amb altres persones i amb ells mateixos, a partir de l’exploració i potenciació de les seves habilitats mentals, corporals i socials. Unes interaccions que es fan de manera relativament segura i controlada, per reduir al màxim el risc de prendre mal, sabent, però, que el risc zero no existeix. Per això els adults tenim tendència a regular el joc dels infants i a intervenir-hi.

A Catalunya, com en altres països d’Europa, s'estableix que la infància comprèn des del naixement fins als 12 anys. És una definició ajustada a la Convenció dels Drets dels Infants de les Nacions Unides.

Recomanem sempre a les famílies que deixin els nadons a terra perquè sabem, basant-nos en el treball de la doctora Emmi Pikler, que és des d’on conqueriran el moviment amb autonomia. I tot i que sembla que cada dia això està més integrat, arriba un punt que els fem abandonar el terra per seure en una cadira.

Hi ha moltes idees preconcebudes en detriment dels fills únics i el joc no n'és l’excepció, però, ben mirat, ells tenen una realitat que els impulsa a crear un joc més autònom.

Els que ara tenim fills petits de ben segur que quan anàvem a primària, a l’hora del pati, fèiem jocs de picar de mans. Ens posàvem en parella o en rotllana i cantàvem Milikituli, En la calle 24, Soy capitán, El horóscopo, Don Federico o El conejo de la suerte, entre d’altres. Ara molts d’aquests jocs de picar de mans continuen existint i n’apareix algun de nou, com Picachu, però la gran majoria són en castellà. Per què no es canten jocs de picar de mans en català? Aquesta és la pregunta que va sorgir a una escola pública de la Sagrera, a Barcelona, en veure que al pati es continuava jugant als mateixos jocs de picar de mans de sempre. Allà hi estudien les filles de Rikki Arjuna, membre del grup musical Xiula. La tutora d’una d’elles li ho va comentar i li va proposar de treballar-ho plegats amb el grup classe.

Fa 15 anys que ens dediquem al món del joc i la infància i som testimonis dels canvis i reptes que representa. Les famílies sovint afirmen despreocupades que el seu fill “ja no juga,” sense plantejar-se si són responsables de la causa de l’abandonament del joc. En la majoria de casos, els recursos que els ofereixen no són els que necessiten.