Les cadires aplegadisses i els balancins s’arremolinaven per grups de cap a cap de carrer. Les meves padrines, la tia Magdalena i madò Juanaina seien en el nostre redol. Més enllà hi havia madò Panerera i madò Verda, i a l’altre cantó romanien na Xisca de Can Feliu, na Bet i na Tonina de Can Sastre. Començaven a prendre la fresca abans de sopar, quan la calor afluixava i feia més bon cosir a fora que a dins les cases. Quan arribava l’hora de posar peu davall taula, les cadires eren a fora, soles, com si un cataclisme hagués fet desaparèixer la gent que fins llavors les ocupava. A mesura que el carrer s’omplia de fosca, els veïns tornaven a fer-se seu el carrer i reprenia el brunzit de les converses i les rialles. Els al·lots anàvem i veníem d’una banda a l’altra, de grup en grup; a estones jugàvem, en altres sèiem i escoltàvem coverbos per passar l’estona. Alguna vegada algú treia gelat que havia fet amb un preparat d’ametla. Preníem la fresca. El carrer era nostre.

La pesca de la llagosta és una de les activitats pesqueres artesanals més tradicionals i valuoses de les Illes Balears. Aquest crustaci viu en fons rocosos i es captura principalment amb nanses, un art de pesca selectiu que permet preservar-ne els exemplars joves i les femelles ovades. La seva explotació està sotmesa a una normativa molt estricta, amb períodes de veda, limitacions en el nombre de nanses i una talla mínima de captura, mesures que han contribuït a mantenir unes poblacions entre les més ben conservades de la Mediterrània. Tot i que les captures són limitades, el seu elevat valor comercial fa que sigui una de les pesqueres més rendibles per a la flota artesanal balear. Més enllà del seu interès econòmic, la llagosta ocupa un lloc destacat en el patrimoni gastronòmic de les Illes, especialment a Menorca.

Un dels bars més emblemàtics de la cuina tradicional mallorquina diu adeu. Can Biel Felip ha anunciat el tancament definitiu, en una publicació a les xarxes socials, després de més de trenta anys de trajectòria, una decisió que el mateix establiment admet que "mai no és fàcil". El local, reconegut enguany amb el premi al millor bar clàssic de les Balears, negocia ara un possible relleu perquè pugui continuar amb una nova etapa. Segons apunten, el motiu principal del tancament és la manca de relleu generacional.

Nascuda a Montuïri l'any 1944, Antònia Verger Jaume Sopeta és una d'aquestes figures anònimes però clau en la història local del Pla de Mallorca i de Montuïri en aquest cas. Antònia Verger fou molts d'anys la madona del Puig o de Cas Carboner, posteriorment. Sense adonar-se'n va ser una líder, una referent per a altres dones que en el darrer quart del segle passat massa sovint no escapaven de les feines de la casa. Verger va començar així, no debades quan li demanam pels seus estudis explica que arribà a examinar-se a l'Institut de Felanitx, però, "els nins seguiren els estudis i les nines, com era habitual en aquell temps, acabaren a les feines de la casa o de cosidores". Fou a principis dels anys setanta –i no sense traves, com veureu a l'entrevista– que es va embarcar, juntament amb el seu home, Biel Bennàssar Mayol Carboner, en l'aventura de gestionar el bar i restaurant del puig de Sant Miquel. En aquesta conversa, Verger repassa des dels inicis l'èxit de la seva cuina fins a les tensions i la transformació social que, sense saber-ho, va suposar per a les dones del poble.

Havien instal·lat la perxa dins la cuina. Les ànneres plomades s’hi engronsaven penjades des d’un clau ganxo. Una cortina macabra des d’on els animals acabaven d’escolar les darreres gotes de sang. La pell socarrada desprenia una olor metàl·lica i penetrant que es mesclava amb les plomes escaldades. Aquells animals poderosos que organitzaven el corral amb el seu anar i venir escandalós semblaven uns altres, desvestits i tristos fitant-te des d’aquell caparrí amb ulls entelats.

La combinació de carn, sucre i fruita va ser durant segles una de les característiques més distintives de la cuina medieval. Lluny d’entendre el dolç i el salat com dos mons separats, els cuiners cercaven l’harmonia entre els diferents sabors. La cuina andalusina havia desenvolupat un ampli repertori de plats on la carn es combinava amb fruites, fruits secs i espècies aromàtiques, una influència que deixà una profunda empremta en els territoris de la Corona d’Aragó. Al mateix temps, els grans receptaris medievals catalans, com el Llibre de Sent Soví (del segle XIV) i el Llibre del Coch, de Robert de Nola (1520), recullen nombroses preparacions en què l’ús del sucre i de la fruita és habitual, especialment en plats de caça, aviram i vedella.

El menjador del CEIP Pare Bartomeu Pou d’Algaida és, des del passat mes de juny i per sempre més, Can Moncho. És en reconeixement de José Ramon Gómez Lorenzo (Pedrayo, 1962) qui des del 1988 i fins enguany ha estat el cuiner del col·legi públic del municipi. En alguns moments i entre records nostàlgics, ens explica trucs i receptes molt vàlids i pràctics per a qualsevol família que intenta que els petits de la casa mengin de tot. Moncho no volia cap festa d’acomiadament, però després de gairebé 40 anys de servei, l’acte era del tot inevitable.

De petita era creativa, espavilada i molt autònoma. És la tercera de quatre germans que varen néixer i créixer a Palma, darrere el Born: “Tenia un món interior molt ric. Passava moltes hores jugant al pati que avui és el del Casal Solleric, imaginant històries i construint universos propis”. És lleugerament dispersa, però amb molta “capacitat de visió”. De fet, fa 25 anys va decidir fer un gir al restaurant familiar, fer-hi un hort propi i apostar pel producte local i de quilòmetre zero: “Semblava una extravagància en aquell moment, però quan tenia una idea al cap, la tirava endavant sense escoltar gaire el que deien els altres”. Així és com va impulsar Ca na Toneta, l’icònic restaurant familiar de Caimari. Maria Solivellas (1970) és la xef que el va revolucionar, però abans de posar-se un davantal va fer moltes altres coses, empesa per una curiositat infinita. Ens ho conta l’actriu Catalina Solivellas, la seva germana segona –la gran és Teresa, i el petit, Pep.

Preníem cafè una davant l’altra, assegudes a la taula de la cuina. Era el petit plaer després de dinar amb la padrina. Ella preparava la cafetera i jo treia les tasses i l’anís. Dins la vitrina on el guardava, s’hi entremesclaven les olors dels licors i de la fusta del moble. Algunes botelles no s’havien obert mai, el segell grogós sense trencar les delatava, altres estaven embolicades amb paper de cel·lofana; presents arribats de França que es degustaven en ocasions especials. M’abocava aquell líquid transparent com qui perfuma el cafè amb un polsim de canyella. Aquest era el nostre ritual: cafè, conversa i una culleradeta d’anís dolç mentre ella m’observava amb un somriure de nina trapassera.

Llavors el carreró es trobava flanquejat per solars. Els ametlers s’abocaven al nostre pas oferint uns ametlons tan verds que encara en podíem menjar la pell. Els obríem amb les dents i en trèiem el bessó que esclatava dins la boca com un petit glop d’aigua àcida. Ens n’omplíem les butxaques i partíem de quatres per por que ens delatàs algun veïnat. En el mes de setembre, quan era el temps de collir les ametles, sempre en menjava alguna de les que pellucàvem defora de les teles. La polpa es trencava cruixent dins la boca, lletosa i dolça, bravejant per tan meravellosa transformació, talment una crisàlide esperant el seu estat final.

Hi ha cuines que no només alimenten, sinó que expliquen qui som: les que es transmeten en silenci, de generació en generació, i que viuen en la memòria abans que als llibres de receptes. D’aquest fil invisible parteix Una cuina a cada casa, el llibre de Pau Gómez Calvo, que combina records, receptes i reflexió per reivindicar un llegat domèstic que, segons l’autor, es troba en plena transformació.

El sofrit pagès sofreix com mai. Sí: és un joc de paraules molt dolent. La situació de la gastronomia pitiüsa tampoc no és bona. El sofrit i altres especialitats eivissenques s’ofeguen entre l’allau de pizzes, tacos, sushi, pollastre tikka masala i rotllets de primavera. Sense comptar la competència dels restaurants amb estrella Michelin, els establiments de cuiners famosos i les franquícies de fast food. És un combat desigual. Una recerca ràpida a Google Maps revela la diferència de forces: només a la capital de la Pitiüsa major el cercador ofereix 23 restaurants de cuina japonesa, 16 de cuina xinesa, 24 restaurants classificats com a cuina italiana, 21 només de pizza i 23 de cuina mediterrània. No hi ha una pestanya específica per a la cuina local, però hem de suposar que deu estar inclosa en la categoria de ‘cuina mediterrània’. Sense haver d’anar a internet, qualsevol eivissenc sap que tindrà multitud d’opcions si vol menjar sushi o pizza i pràcticament cap si li ve de gust un sofrit pagès, el principal plat de carn de la cuina tradicional eivissenca.

El solstici d’estiu, el moment de l’any en què el dia és més llarg i la nit, més curta, s’ha celebrat des de fa milers d’anys per moltes de les cultures que han poblat la terra. Es tractava de festes paganes on es feien celebracions rituals i on se celebrava el triomf de la llum per damunt de la foscor. Aquest és el cas de les festivitats de la Grècia Clàssica dedicades al déu Apol·lo, déu del Sol, durant les quals s’encenien fogueres de caràcter purificador. Quan el cristianisme es va estendre, l’Església va adaptar moltes d’aquestes festivitats ja existents. Aquest és el cas de Sant Joan, dia en què se celebra el naixement del sant. Segons la tradició sant Joan va néixer a les 12 h de la nit, a la mateixa hora que va néixer Jesús i just mig any abans que ell.

El pa, aliment bàsic per a la humanitat, sembla que sorgí de la casualitat. Es conta que els primers pobladors recollien cereals silvestres i que llavors aprofitaven el gra matxucant-lo entre dues pedres per fer-ne farinetes. Es creu que, un dia, algú va oblidar una part d’aquestes farinetes prop del foc, o potser les va abocar expressament sobre una pedra calenta. El resultat va ser una pasta seca, plana i cruixent, el primer pa àzim (sense llevat) de la història. El pa tal com el coneixem avui, esponjós, amb molla i volum, va néixer a l’antic Egipte. L’atzar tornà a jugar a favor seu quan algun pastó oblidat captà algun dels fongs del llevat que viuen suspesos en l’aire. Aquella massa s’inflà i quan la trobaren varen decidir coure-la. El resultat va ser talment un miracle: un pa flonjo, saborós i molt més fàcil de digerir.

Una greixonera enorme presidia el centre. Ens asseguérem al seu voltant. Algú tallà pa amb un trinxet i menjà directament del recipient amb l’ajuda d’una llesca. Els altres repetírem el gest i agafàrem la part que ens tocava sense pressa. Llavors el conco contà que quan era petit tots s’afuaven com una fura quan el plat tocava la taula. Hi havia fam. Ell i els seus germans aprengueren a menjar amb pressa i des de llavors tenia com un instint, un sotrac que li regirava la gargamella i l’estómac quan arribava l’hora de dinar. Calia alimentar-se, calmar els gemecs que ressonaven dins la panxa. En la memòria vivien les olors dels aguiats de sa mare, el gust de plats que no tornaria a tastar mai més i que encara sentia. Cuina feta de no-res que configurava un món, una grapada, un pessic, un rajolí.

Les rosquilles constitueixen una de les tipologies de rebosteria tradicional més esteses dins l’àmbit peninsular. Aquesta pasta fregida, generalment en forma d’anella o de ferradura tancada, elaborada amb farina, greix, ous i alguns aromatitzants remet a un origen molt més antic, a les preparacions de masses fregides en oli, sovint endolcides amb mel o sucre, documentades ja en el món clàssic i que es desenvolupen després en la cuina medieval.

Els restaurants mexicans de les Balears guanyen pes dins l’alta gastronomia estatal. La Fundació Casa de Mèxic a Espanya i l’Acadèmia Mexicana de Gastronomia han reconegut 10 establiments de les Illes amb el distintiu Sello Copil, una acreditació que posa en valor els locals que preserven l’autenticitat de la cuina mexicana i la seva identitat culinària.

La xef mallorquina Macarena de Castro ha rebut aquest dimarts el premi Sobrassada d’Or – Excel·lència de Mallorca 2026, un guardó honorífic impulsat per la Indicació Geogràfica Protegida (IGP) Sobrassada de Mallorca i el departament de Promoció Econòmica i Desenvolupament Local del Consell de Mallorca.

La tinta fou una invenció decisiva en la història humana perquè ens permeté fixar i transmetre el coneixement amb facilitat, de manera permanent i senzilla. La paraula ‘tinta’ és un terme molt ampli que inclou qualsevol líquid o pasta pigmentada utilitzada per escriure, dibuixar o imprimir i que prové del llatí tincta, que significa ‘tenyida’.

La morera imponent regalava ombra i fruits a les gallines quan n’era el temps. Hi havia prou espai per trescar tot el dia, per pellucar petites herbetes que no tenien temps de créixer o per posar fi a algun insecte que havia tingut el mal cap d’entrar-hi. Al fons hi havia l’antiga soll on les aus anaven a pondre els ous i les antigues conilleres que ara servien per estotjar el gra. Un somier metàl·lic reconvertit en una porta que no es tancava mai convidava les gallines a entrar quan el sol es ponia. M’agradava anar a cercar els ous, descobrir aquella ofrena que els animalons ens deixaven dins un caixó recobert de palla. Em sorprenia que fossin tan despreses, absents de gelosia per aquella caixeta perfecta que havia sortit del seu cos.