<![CDATA[Ara Balears - 14-F]]> 10 <![CDATA[Qui vol repetir eleccions?]]>

El rellotge per elegir nou president s’ha activat. Com era sabut, a la investidura no s’hi presenta qui vol sinó qui pot i, per això, la presidenta del Parlament ha proposat el candidat d’ERC, Pere Aragonès, que és qui ha rebut més suports i que aquest divendres farà el seu primer discurs d’investidura. La insistència del candidat socialista, Salvador Illa, per presentar-s’hi, malgrat no tenir més suport que el dels diputats del seu propi grup, finalment ha topat amb la realitat i, com ja li va passar a Inés Arrimadas, la victòria només li servirà per convertir-se en cap de l’oposició. 

]]> <![CDATA[Negacionisme polític]]>

A la manera del seu antecessor José Luis Rodríguez Zapatero, Pedro Sánchez és una barreja de funambulista, prestidigitador i tafur, amb l’afegit de tenir una flor al cul. Algú hàbil a l’hora de detectar i explotar tant les contradiccions com les necessitats dels adversaris, expert a fer volar coloms i a mantenir –deu ser quelcom característic de la política actual– una relació ambigua, flexible amb la veritat. Igual com la gran virtut de Zapatero era no ser Aznar, el gran mèrit de Sánchez consisteix a no tenir més alternativa que el tercet de Colón; i, esclar, davant la perspectiva d’un govern PP-Vox-Ciutadans, fins i tot el crític més ferotge de Pedro Sánchez comença a trobar-li remarcables virtuts.

]]> <![CDATA[D'esquerres, o per l'estil]]> Joan Tardà, membre de l'Institut Sobiranies, opinava aquest dimecres a El matí de Catalunya Ràdio que és hora que les esquerres catalanes “facin un pas endavant” i es formi un govern entre ERC, En Comú Podem i la CUP, que hauria de comptar “amb la presència inevitable” de Junts per Catalunya. Dit d'aquesta manera sembla com si JxCat hagués de ser una espècie de convidat estel·lar, o de pedra, o un cameo dins aquest executiu, però el cert és que el pes en escons de la formació postconvergent és de gairebé el doble d'En Comú Podem i la CUP sumats. Sigui com vulgui, en cas que es formés aquest govern estaríem parlant de dues forces de centreesquerra socialdemòcrata clàssiques (ERC i En Comú Podem), un partit burgès o petitburgès (la CUP) i un altre partit, JxCat, que predica que la divisió entre dretes i esquerres és antiquada, cosa que significa que és de dretes però els seus dirigents no ho volen admetre. Val a dir que, a les Balears, on sempre s'han donat precedents de qualsevol cosa, n'hi ha també d'un govern d'aquestes característiques. Va ser a la legislatura 2007-2011, quan el socialista Francesc Antich va repetir com a president del Govern Balear, en coalició del PSOE amb el Bloc per Mallorca (que aglutinava PSM-Esquerra Nacionalista, Esquerra Unida-Verds i ERC) i amb la dretana Unió Mallorquina (UM). D'aleshores ençà, les esquerres illenques han anat desfent i refent el seu mapa de sigles (ara tenim MÉS per Mallorca, MÉS per Menorca, Gent per Formentera i una marca madrilenya, Unides Podem), mentre que UM es va haver de dissoldre a causa de les seves tribulacions judicials per corrupció, que van dur la líder Maria Antònia Munar, i diversos dirigents, a la presó. A Catalunya, Unió Democràtica també va desaparèixer pel mateix motiu, com ho va fer Convergència i la coalició que formaven aquestes dues forces, CiU. Alguns pensem que seria raonable que succeís el mateix amb el PP. En definitiva, i tornant al que comentàvem, la combinació de formacions d'esquerres més una de dreta ma non tanto no es pot dir que funcionés d'allò més bé. (Sento les recriminacions que he sentit en d'altres ocasions: “¿És que per ventura compares una autonomia de tercera com les Balears amb una nació com Catalunya?” Mai de la vida).

]]> <![CDATA[Un Govern per millorar les coses]]>

Article del Grup Pròleg*

]]> <![CDATA[Ara que ja hem votat]]> Ara que ja hem votat, i hem votat tan obstinadament com sempre o encara més, i resulta que l’independentisme ha fet rècord d’escons i ha aconseguit més del cinquanta per cent dels vots, la Fiscalia ja ha afinat, de nou, i ha decidit que els líders de l’1 d’Octubre que són a la presó es queden sense tercer grau. Alguns columnistes madrilenys es queixen, amargament, que “podem perdre Catalunya”. Veuen que, malgrat tot, no deixem d’existir i ens multipliquem com els pans i els peixos, que primer eren una tapa i després, via miracle, es van convertir en un bufet lliure.

]]> <![CDATA[Illa guanyador, Aragonès president]]> Després de més de 70 anys, Esquerra Republicana tornarà a presidir la Generalitat. Amb aquesta idea força, Oriol Junqueras donava pas al discurs del candidat del partit durant la nit electoral. Aquest no va ser un míting més: en les paraules calculades de Pere Aragonès es visibilitzava el to d’un dirigent que es presenta a governar el país. Responsabilitat, estratègia i emotivitat a parts iguals. Les eleccions del 14-F les guanyava Salvador Illa per un diferencial de vots de gairebé 50.000 paperetes (el 1999 la distància entre el PSC i CiU va ser només d’una desena part) però les opcions de pacte dels socialistes s’han reduït i amb els resultats sobre la taula no hi ha sumes políticament transitables. La victòria d’Arrimadas va deixar clar que una cosa és quedar primer en la cursa electoral i l’altra aconseguir la presidència en un escenari altament fragmentat. Així doncs, fins i tot a la Moncloa reconeixen que Illa serà el cap de l’oposició.

]]> <![CDATA[La vida no continua igual]]> Els resultats ofereixen un miratge de falsa continuïtat: la forta majoria independentista creix en escons i en percentatge de vot. Després dels vetos creuats de la campanya, sembla que l’única opció per a la governabilitat és un acord renovat entre ERC i Junts, que mantenen el seu etern empat, amb el suport de la CUP (i potser dels comuns) en algunes votacions decisives. Tot això es manté igual que el 2017. Però res no és el mateix. No pot ser-ho.

]]> <![CDATA[La triple victòria de Sánchez a Catalunya]]> Les incògnites sobre la formació de govern a Catalunya es mantenen però és indubtable la victòria tant del PSOE/PSC com d’ERC. La del PSOE és triple. La primera, perquè és el partit més votat. Encara que li sigui difícil formar govern -en política institucional mai hi ha res impossible, sobretot amb pactes-. El fantasma del tripartit encara plana sobre el Parlament. El més important d’aquesta victòria és que si l’aposta per la candidatura de l’exministre de Sanitat ha estat un test sobre la percepció dels ciutadans de la gestió de la pandèmia, diguem que aprova amb nota. Illa gairebé duplica els resultats d’Iceta. Sánchez respira alleujat.

]]> <![CDATA[La triple victòria de Sánchez a Catalunya]]> Les incògnites sobre la formació de govern a Catalunya es mantenen però és indubtable la victòria tant del PSOE/PSC com d’ERC. La del PSOE és triple. La primera, perquè és el partit més votat. Encara que li sigui difícil formar govern -en política institucional mai hi ha res impossible, sobretot amb pactes-. El fantasma del tripartit encara plana sobre el Parlament català. El més important d’aquesta victòria és que si l’aposta per la candidatura de l’exministre de Sanitat ha estat un test sobre la percepció dels ciutadans de la gestió de la pandèmia, diguem que aprova amb nota. Illa gairebé duplica els resultats d’Iceta. Sánchez respira alleujat.

]]> <![CDATA[15/2: Una sola majoria]]> AL PARLAMENT que van triar ahir els catalans només hi ha una majoria políticament possible. Però que sigui l’única possible no vol dir que sigui segura. La majoria independentista no té alternativa raonable, i no tan sols perquè una hipotètica majoria d’esquerres exigiria trencar promeses fermes, sinó sobretot perquè de fet només interessa als comuns: per al PSC, hereu dels vots de Ciutadans, seria una opció massa arriscada, i per a Esquerra, obertament suïcida, sobretot quedant el PSC al davant. L’independentisme surt fort de les eleccions després de superar una legislatura dolenta, de repressió duríssima i d’enfrontaments interns abrasius. I de constatar que de les seves dues cares majoritàries cap aconsegueix imposar-se per golejada a l’altra. Té la majoria sobre el paper. Però cal posar-se a negociar perquè l’única majoria possible sigui efectiva. Totes les peces són imprescindibles. Per tant, tot s’ha de poder negociar. Tenint presents diverses coses. 1) Que no és el mateix una majoria d’investidura que una coalició de govern. 2) Que negociar vol dir sempre cedir alguna cosa. Tothom. 3) Que si aquesta majoria no qualla i hem de tornar a fer eleccions, qui en tingui la culpa (o sembli que la té) pagarà un preu molt alt.

]]> <![CDATA[Pressa per fer govern]]> EL PSC HA ARRIBAT primer a la meta del 14-F, impulsat per les presses de l’operació urnes de l’Estat i per la més que descomptada ensorrada d’un Ciutadans a qui ha substituït en el vot espanyolista útil. Victòria de la suma independentista malgrat la repressió, la desunió estratègica, el govern disfuncional i la pandèmia, i de tot això se n’ha beneficiat la CUP. La ultradreta ocuparà escons d’una institució que voldria tancar, tot i que ja havia entrat al Parlament parcialment incrustada en les diverses marques de la dreta nacionalista espanyola. Un govern independentista és possible, un govern d’esquerres, també, i el diàleg amb l’Estat és obligatori (un diàleg sense televisions ni faristols, no una funció per a tertulians) perquè el missatge a Espanya i al món sobre la persistència de l’independentisme català torna a ser inequívoc.

]]> <![CDATA[Passar pàgina]]>

La campanya electoral que el Sr. Salvador Illa va desenvolupar fins divendres es va basar en el plantejament de “passar pàgina”, és a dir, oblidar el passat i pensar en el futur.

]]> <![CDATA[De tupinades i sobreactuacions]]> El fet que Ciutadans introduís una sobreactuació exagerada dins la política (primer, la catalana i, després, l’espanyola) no va provocar que els altres partits giressin l’esquena a la seva manera de fer, sinó que tots es van posar a sobreactuar per no quedar enrere. Ciutadans pot haver quedat capolat en aquestes eleccions (quan escric això encara no se’n coneixen els resultats), però la seva contribució haurà estat aquesta. També ho seran els assenyalaments, les acusacions falses d’odi i d’etnicisme, les persecucions inventades contra persones i idiomes i, en general, el desenvolupament del relat d’una societat fracturada que es dessagna en enfrontaments interns: bàsicament, entre els catalans diguem-ne ancestrals (que representen el nacionalisme reaccionari, el racisme i l’anhel de puresa ètnica) i els catalans espanyolistes que giren l’esquena a tot el que soni català (i que representen el progressisme, la democràcia, les bona gent castigada per la sevícia catalanista i independentista, la majoria silenciada que per fi es decideix a prendre la paraula, etc.).

]]> <![CDATA[Va, reflexionem]]> Va, reflexionem, reflexionem, que avui és el dia, un més. Avui no es poden publicar enquestes, cosa que deu voler dir, esclar, que les enquestes ens condicionen el vot. Però com? I a quants? Més que les falses notícies? Igual? Com si juguéssim al parxís, suposo. Si diuen que guanya en tal, potser votes en Pasqual, perquè tu el que vols és que empatin. Si diuen que, en canvi, els del bloc d’en Romaguera i en Romagosa no faran res, potser penses que et pots quedar a casa, perquè en tal i en Pasqual segur que guanyen. I si et diuen que en Gatius no entra, potser t’estalvies votar-lo, perquè no vols llençar el vot, però si et diuen que està a punt d’entrar, potser voldràs ajudar-lo. Però, esclar, com que tot això pot passar ja calcules que els cuiners de les enquestes també les esferifiquen. I també calcules que tu, sempre que t’han fet una enquesta, has mentit. Mentre reflexionem, a internet hi ha tuits i retuits. I ara surt una notícia falsa d’en Garolera i una altra de na Puigdendoles, i semblen notícies falses fabricades pels seus, per enaltir-los, per distreure’ns d’altres coses, però potser no. Potser el que volem els votants és que no hi hagi odi, tírria, ganes de fer desaparèixer l’altre, sinó rivalitat, convenciment, preparació, equips. Sé que, com en el flirteig, alguns electors volen mentides pietoses, hipèrboles i metàfores, filtres d’Instagram a les fotos, perquè la veritat no és del tot bonica. Sé que, com en les comunitats de veïns o a les classes o a les feines, es viu confortablement tenint un cap d’esquila, algú a qui envejar, criticar, odiar una mica.

]]> <![CDATA[Un agraïment per demà]]> Posats a reflexionar, comencem per allò més immediat: moltes gràcies a les més de 80.000 persones que en qualitat de presidents, vocals i suplents tenen diumenge una cita amb les urnes de bon matí, a les 9.117 meses electorals que s’han de constituir perquè puguem votar. Dins la vella litúrgia electoral, la composició de les meses per sorteig entre gent com vostè o jo és un recordatori obstinat que la democràcia és el govern del poble i que aquest sistema democràtic només s’aguanta amb un compromís col·lectiu que inclou deures per a tothom. Complir amb el deure enmig d’una pandèmia no ve de gust i d’aquí l’agraïment. I com que les meses s’hauran constituït perquè hi dipositem el vot, esperem poder agrair als nostres electes que estiguin a l’altura del seu deure i des de diumenge a la nit es posin a treballar perquè tots plegats no caiguem més avall.

]]> <![CDATA[13/2: Passar pàgina]]> En aquesta campanya ha aparegut sovint l’expressió passar pàgina. És atractiva, perquè la situació política catalana –i espanyola per efectes de la catalana– és de bloqueig, un llarg empat en què cap part té prou força per aconseguir els seus objectius: l’unionisme no aconsegueix dissoldre la pedra a la sabata de la reivindicació catalana i l’independentisme no aconsegueix sortir de la sabata. Per tant, aniria bé començar un cicle nou. Llàstima que la idea de passar pàgina se l’ha apropiat el candidat Illa, que ha estat membre d’un govern encallat en la pàgina de la repressió i l’immobilisme. En teoria narrativa, passar pàgina vol dir avançar cap al desenllaç, és a dir, cap a la solució del problema inicial. Deixar-ho tot com està és encallar-se en la mateixa pàgina. Negar el problema de fons de les relacions Catalunya-Espanya és fer-lo més gros: passar pàgina, però cap enrere. Podem discutir quina és la millor solució, perquè n’hi ha de contraposades. Però ens cal convenir que hi ha un problema i avançar (passar pàgina endavant) per entrar en el capítol de les solucions. I, al meu parer, no hi ha solució sense diàleg, bon govern i democràcia. I tampoc sense amnistia i sense respecte al dret dels catalans a decidir el seu futur.

]]> <![CDATA[Aquesta legislatura, sí]]> Al debat electoral de TV3 vam entendre que ja deu estar resolt el conflicte de Catalunya amb Espanya i el model d'estat que es vol d'ara endavant, perquè la discussió sobre aquest assumpte en particular va ser nul·la. Amb prou feines es va fer referència als presos polítics, als exiliats i al 155: els candidats dels dos partits que han format govern durant la darrera legislatura, Laura Borràs i Pere Aragonès, van preferir criticar-se entre ells, o criticar Salvador Illa del PSC, per la gestió de la pandèmia i de la crisi. La CUP també ja ha deixat clar que situa la convocatòria d'un referèndum d'aquí deu anys, o quan vagi bé, de manera que la candidata Dolors Sabater es va dedicar a intentar ubicar-se, sense èxit, enmig del xafarranxo. Per als indepes que tenen pressa, tot indica que aquesta sí que serà la legislatura que culminarà el mandat de l'1-O.

]]> <![CDATA[11/2: No debat]]> L’interès d’un debat electoral és inversament proporcional al nombre de candidats que hi participen. Un debat a nou no és un debat, és una altra cosa. I no per culpa del moderador ni el mitjà, sigui qui sigui. Amb nou participants, no hi ha camí del mig entre el caos i l’encarcarament. No hi ha espai per al diàleg ni per a la discussió, que demana rèpliques vives i ràpides. Per tant el que es produeix són monòlegs successius que van repartint estopa per aspersió entre tots els altres. Però també hi ha raons de concepte. Per debatre cal tenir un mínim territori comú, compartir un mínim de coses. I entre els nou participants als debats electorals catalans no hi ha cap territori comú. Cap ni un. Els debats interessants serien a dos. O a tres o quatre a tot estirar. Tots els debats profunds que es plantegen en aquestes eleccions són bilaterals. No n’hi ha cap de multilateral. El debat de tots contra tots premia els qui reciten, impermeables, els arguments que portaven estudiats des de casa, perquè no permet mantenir un fil sobre el qual discutir. No estan destinats a convèncer, sinó a reforçar. En aquestes eleccions catalanes hi hauria debats a dos apassionants. Molts. I amb molts protagonistes diferents. Però aquests no els deixen fer.

]]> <![CDATA[5/2: Veu a Vox]]> En aquesta campanya electoral, no soc partidari de regalar a l’extrema dreta cap altaveu que no li toqui, però tampoc no crec que se’ls hagi de negar les presències que els toquen. I més enllà de la campanya electoral, no crec que s’hagi de negar a l’extrema dreta la possibilitat d’expressar-se, però se li han de posar les limitacions estrictes que el Codi Penal de tot país democràtic preveu: perseguir l’insult, la calúmnia i la incitació a l’odi i la violència. Com a demòcrata, segurament ingenu, crec que la democràcia té com a fonament irrenunciable el respecte al criteri de la majoria. I per tant la convicció que la ciutadania té prou criteri per discernir, entre allò que se li diu, què és acceptable i què és execrable i absurd. Contra l’extrema dreta la recepta no és silenciar-la, sinó desacreditar-la, demostrar fins a quin punt són nocius i falsos els seus arguments, convèncer la gent que allò que diu és sinistre i rebutjable. No obtenir el rebuig perquè la gent no sap el que diu, sinó perquè la gent ho sap i ho rebutja. Campalans deia que política és pedagogia. Contra l’extrema dreta el més desitjable no és evitar que la gent la senti, sinó aconseguir que no se la cregui. Fer, en contra seva, pedagogia democràtica.

]]> <![CDATA[La sanció per no presentar-se a les meses electorals: una loteria entre presó i multa]]>

Tres persones hauran d’anar a l’Audiència de Barcelona la setmana que ve perquè a les eleccions municipals i europees del 26 de maig del 2019 els va tocar ser membres d’una mesa i, segons la Fiscalia, no s’hi van presentar. En tots els casos es demana que paguin una multa, però els imports no s’assemblen gens: en un cas són 2.700 euros, en un altre 4.500 euros i en el tercer 7.200 euros, malgrat que presumptament tots van cometre el mateix delicte: absentar-se de la mesa sense justificació. Aquesta disparitat reflecteix que no hi ha un criteri homogeni de la Fiscalia –ni tampoc de les sentències dels tribunals– sobre aquest delicte, cosa que fa que s’entri en una loteria en què també s’inclouen penes de presó.

]]>