Una enorme escultura, alhora monumental i destinada al joc dels infants, amb evidents referències als siurells, situat al Central Park, al bell mig de l’epicentre de Nova York. Aquest era el projecte que durant tres anys va desenvolupar Joan Miró i que, per desacords amb els impulsors, finalment va abandonar. Tot el material que se’n va generar –dibuixos, maquetes, correspondències i altres documents de treball– s’exposa ara per primera vegada en un únic lloc: a la mostra Un Miró a Central Park: El somni no realitzat d’una escultura monumental a Nova York, comissariada per Patricia Juncosa, que es pot veure des d’aquest dijous i fins al pròxim 22 de febrer a la biblioteca Pilar Juncosa de la Fundació Miró Mallorca. 

Amb més d’un centenar d’obres, algunes de les quals, mai vistes a Mallorca, repartides en quatre seus, l’ambiciós projecte expositiu Paysage Miró s’ha presentat aquest dimecres a Palma, just abans de les inauguracions oficials que tindran lloc entre dimecres i divendres. Així, des d’aquest dijous, 31 de juliol, i durant els pròxims tres mesos, es podrà gaudir completament, i per primera vegada, d’una proposta d’aquestes característiques, que ajunta quatre grans mostres dedicades a repassar la trajectòria de Joan Miró des de diferents perspectives: els orígens a la Fundació Miró Mallorca, l’exploració del color al casal Solleric, la convivència amb les ombres a la Llotja i la rebel·lia sense límits a Es Baluard. 

La presidenta del Govern, Marga Prohens, ha presentat aquest dimecres el projecte Paysage Miró, la cita cultural "més important de les últimes dècades i amb més projecció nacional i internacional".

Érem gairebé mil persones, que es diu aviat. Tothom content i amb ganes de celebrar que la Fundació Miró fa 50 anys. Aquest diumenge hi haurà jornada de portes obertes –des de les sis del matí!– amb tot d'activitats que se sumen a l'al·licient que sempre és visitar aquest edifici emblemàtic, en un lloc privilegiat de Montjuïc i amb la col·lecció d'obres d'un dels millors artistes que ha donat mai la ciutat. El dimecres a la nit s'inaugurava l'exposició retrospectiva, emotiva i també una mica gamberra, en un acte festiu en el qual centenars de persones, joves i grans, recordaven i celebraven aquest mig segle d'ençà que la modernitat, finalment, va tenir casa a Barcelona.

Per ser artista, Joan Miró es va rebel·lar contra els seus pares i ben aviat es va afanyar a combatre la tradició i les convencions artístiques. Un dels seus lemes més coneguts és el d'"assassinar la pintura". Aquesta afirmació correspon perfectament amb la descoberta que han fet els equips de conservació preventiva i col·lecció de la Fundació Joan Miró, liderats per Elisabet Serra, i que s'ha fet pública aquest dijous. Per fer el quadre Pintura (1925-1927), Miró va agafar un retrat que un altre artista havia fet a la seva mare, Dolors Ferrà i Oromí, va posar-lo de costat i hi va pintar al damunt. Gràcies a tècniques no invasives, entre les quals hi ha la radiografia, la fotografia infraroja i la imatge hiperespectral, els investigadors han pogut revelar el retrat subjacent i identificar-ne la model. Podria ser que el gest de fer servir el retrat de la mare fos una burla, una revenja perquè ella i el seu pare s'haguessin oposat al seu desig de dedicar-se a l'art. No va ser per falta de material, sinó una decisió deliberada.

Les guerres sacsegen el mercat de l'art, però el mercat resisteix. Mentre Donald Trump fa trontollar l'ordre mundial, aquest dimecres ha arrencat a Madrid la 44a edició de la fira Arco, amb una sorprenent presència a la baixa de l'art de denúncia. És cert que a Arco els objectius són comprar i vendre obres d'art, i que moltes de les 214 galeries participants van tancar la selecció d'obres fa mesos, però, així i tot, crida l'atenció no trobar-hi més art polític. Com ha deixat per escrit Francesc Torres sobre les pintures que exposa a la galeria T20, l'art ofereix "un petit espai de llibertat, encara que sigui petit, fràgil i en molts casos fictici, però que serveix per sobreviure". També adverteix en el lema d'una de les obres que El polític no és el que fa que l'art polític sigui art, i en un altre que No facis art a menys que tinguis una molt bona raó.

Si hi va haver un moment determinant per a la faceta artística de Joan Punyet Miró (Palma, 1968) va ser quan, a només deu anys, va visitar juntament amb el seu padrí, Joan Miró, l’estudi de l’artista. “Aquella explosió cromàtica va deixar una empremta a la meva ànima”, explica. La setmana que ve inaugurarà Monocromías, una exposició de cinc obres de creació pròpia que es podran veure a partir del 4 de març a Garaje Lola, a Madrid.

Tot i que en els darrers anys s’ha submergit a les profunditats de l’obra de Joan Miró, i n’ha vist les 10.000 obres que va fer, el compositor català Hèctor Parra encara no ha trepitjat mai el taller Sert de la Fundació Miró Mallorca. Ho farà aquest divendres 21 de febrer, amb motiu de l’estrena a l’illa de la seva obra Constellations, un cicle poeticomusical basat en la sèrie de pintures de Miró Constel·lacions i fet amb la col·laboració del poeta Arnau Pons i de les pianistes Lluïsa Espigolé i Imma Santacreu. 

Una vegada acabades les celebracions de Sant Sebastià i ja tornats de Fitur, els responsables de Cultura de l’Ajuntament de Palma han presentat la programació del Casal Solleric per als pròxims mesos. Entre els noms que hi destaquen s’hi troba el del nord-americà Peter Halley, protagonista d’una mostra monogràfica que s’ha pogut veure aquests mesos al Museu Thyssen-Bornemisza i que arribarà el pròxim mes de març a Palma com una de les primeres mostres de l’acord signat entre la pinacoteca madrilenya i l’Ajuntament de Palma, anunciat la setmana passada. 

És un dels projectes més ambiciosos de diferents institucions culturals de les Balears i a poc a poc va agafant forma. La gran exposició sobre Joan Miró que organitzen de forma conjunta la Fundació Miró Mallorca, el museu Es Baluard, el Casal Solleric i La Llotja s’inaugurarà el pròxim mes de juliol i promet convertir-se en “la major exposició sobre l’artista feta fins ara a una ciutat”, en paraules de Javier Bonet, tinent de batle de Cultura de l’Ajuntament de Palma. Així ho ha anunciat a la presentació de la programació de la Fundació Miró Mallorca per aquest 2025 que ha tingut lloc avui migdia a la seu de la institució. “És l’exposició estrella d’enguany i ha estat producte d’un treball coral entre les diferents entitats, que hi treballam de manera conjunta”, ha explicat Antònia Maria Perelló, directora de la Fundació Miró Mallorca. 

Tot i que fa ja gairebé mig any que David Barro dirigeix Es Baluard, no ha estat fins que ha presentat la programació per a 2025, associada a un pla estratègic a cinc anys vista, que ha quedat clar quins seran els eixos d’aquesta nova etapa del museu amb el gallec al capdavant. Entre ells destaca una intensa i recurrent col·laboració interinstitucional, que serà ja palpable en diferents exposicions i projectes de 2025. A més, el full de ruta a curt i mitjà termini d'Es Baluard inclou una aposta per explorar i ocupar els límits arquitectònics de l’edifici i la voluntat de convertir-lo en el centre cultural de referència de les Balears, amb una vinculació més gran amb disciplines com la música, el teatre i el cinema. “Un museu no ha de deixar mai indiferent”, ha assegurat Barro, que ha defensat la importància de “relacionar-nos amb l’art com una manera de pensar, no com una manera de fer”. 

La trajectòria d'un artista és una cursa de fons amb moments àlgids i uns altres de més durs. Henri Matisse (1869-1954) és considerat com un dels grans pintors del segle XX, però no sempre va tenir les coses fàcils: entre finals dels anys 20 i els primers anys 30 va patir una gran crisi creativa i no acceptava la seva obra de després de la Primera Guerra Mundial. Com es pot veure a partir d'aquest divendres i fins al 9 de febrer en la nova exposició temporal de la Fundació Joan Miró, l'obra del pintor català, que era 23 anys més jove, va ser una font d'inspiració perquè Matisse se'n sortís. Aquest fet posa en qüestió el tòpic que és l'artista més jove qui rep l'empremta del gran. "El personatge clau en la trobada entre els dos artistes és Pierre Matisse, fill d'Henri i galerista de Miró als Estats Units a partir del 1934", afirma l'assistent del comissari, Véronique Dupas. "El Pierre encarrega al seu pare i a la seva germana fer la tria de les obres de Miró per a la seva galeria de Nova York. D'aquesta manera, Matisse tenia un contacte directe amb la producció recent de Miró i, fins i tot, li va demanar al seu fill que li enviés dos quadres de Miró", explica Dupas. D'altra banda, Matisse li va demanar al seu fill que li mostrés les seves pròpies obres a Miró per tenir-ne l'opinió: "M'encantaria que algú prou entès en els colors vius em donés la seva impressió. No em fa vergonya la meva feina, com que és sincera no amago res", es pot llegir en una carta que el pintor francès va enviar al seu fill.

La Fundació Maeght, als afores de Sant Pau, a la Provença, és un museu extraordinari. La imatge des de la porta d’entrada és memorable: un reguitzell d’escultures d’artistes com Joan Miró, Alexander Calder i Eduardo Chillida instal·lades en un jardí immaculat, amb la mítica seu de la fundació de fons, obra de l’arquitecte Josep Lluís Sert (1902-1983). Amb prou feines són les nou del matí i les cigales ja canten a tot drap. "La fundació és una fusió excepcional d’art, arquitectura i natura", afirma la responsable de comunicació i mecenatge de la fundació, Constance Wackenheim.

Ernest Hemingway, Tristan Tzara, Carl Einstein, Alberto Giacometti, Paul Éluard, Henri Matisse i Max Jacobs. Aquests són alguns dels noms més rellevants de l'avantguarda intel·lectual i artística del segle XX amb qui Joan Miró (1893-1983) va mantenir una correspondència activa i estimulant al llarg de la seva vida. Sobretot a tombants dels anys trenta, quan, repudiat per l'estètica conservadora del Noucentisme català, el pintor va instal·lar-se a París per integrar-se a la primera línia de l'art contemporani seguint els passos de Pablo Picasso. Moltes de les cartes d'aquesta estada parisenca es conserven al Fons Santos Torroella de Girona i formen un patrimoni valuosíssim per entendre la vida i obra de Miró, així com la seva influència i les seves relacions dins del context artístic del moment. Fins ara només les podien consultar els acadèmics que demanaven cita a l'arxiu gironí, però pròximament es faran públiques en format digital i quedaran a l'abast de tothom.

La Fundació Miró Mallorca reivindica les obres dels darrers anys de la vida de l'artista que la va fundar. A partir d'aquest dijous (a les 19 h), l'exposició Miró 1983, comissariada per Enrique Juncosa, reuneix 140 peces signades per Joan Miró, pintures, escultures, dibuixos, gravats, llibres il·lustrats i ceràmiques, la particularitat de les quals és que l'artista les va treballar en la seva darrera etapa creativa i vital. “En les darreres dècades de la seva vida, Miró es va obsessionar amb uns pocs temes: dones, personatges, ocells i astres”, ha assenyalat Juncosa.

Durant la Guerra Civil, Joan Miró va fer unes obres aparentment antagòniques: El segador monumental del pavelló de la República de l'Exposició Universal de París del 1937 i, també damunt planxes de celotex, unes composicions abstractes carregades de lirisme. Una d'aquestes peces, titulada senzillament Pintura (estiu del 1936), i que reflecteix com la bellesa aparent pot tenir un rerefons terrible, és l'obra més cara de la nova edició de la fira Arco, amb un preu de 3,35 milions d'euros a la galeria Leandro Navarro. És el mateix cas de les tovalloles mullades foses en bronze de Fernando Sánchez Castillo exposades a la galeria madrilenya Albarrán Bourdais: poden ser una escultura abstracta, com ho són les pintures que va fer mullant tovalloles amb pintura i colpejant la tela, però al mateix temps la tortura amb tovalloles mullades és un mètode habitual perquè no deixa marques.

1. És una dèria que em persegueix. De petit, quan viatjàvem amb cotxe per Europa, comptava cementiris. De més gran, volia saber quines eren les darreres paraules que havia dit qualsevol familiar que canviava de barri. Després, he mirat d’esbrinar quina és l’última música que han escoltat en aquest món les persones que he estimat. A vegades, he entrat a casa del parent mort i he tret el CD que tenia a l’aparell d’alta fidelitat. Sempre m’ha fascinat mirar d’interpretar la data de la mort d’una persona. Busco patrons, faig càbales i acabo perdut en el no res de les casualitats. Però alguna cosa hi ha el 23 d’abril que Shakespeare, Cervantes i Pla morissin el mateix dia. I, més encara, no pot ser una broma de l’atzar que Francesc Macià, Pompeu Fabra i Joan Miró morissin el dia de Nadal. Mai no sabrem si Jesús va néixer el 25 de desembre, però sí que està certificat que Macià, Fabra i Miró van fer mutis tal dia com avui, igual que Charles Chaplin. Això pot ser un senyal, un missatge que no arribo a desxifrar o, senzillament, una charlotada. 

L'excepcional mostra Miró-Picasso ha aixecat passions en una Barcelona que enguany ha tingut una temporada d'exposicions molt sucosa. En el terreny internacional, Vermeer va fer rècord, com s'esperava, al Rijksmuseum.

A Barcelona, una ciutat marcada a foc per la petjada de Picasso i Miró gràcies als seus dos centres monogràfics, fa anys que penso que la parròquia amant de l’art es divideix entre els picassians i els mironians, com si fossin dues maneres d’entendre l’art i el món. Doncs bé, aquesta exposició trenca una mica aquest mite. No és que desapareguin els límits entre l’un i l’altre, que una mica també, sinó que posar-los l’un al costat de l’altre d’una manera tan intensa i amb obres que abasten un període tan llarg permet als uns i als altres reconciliar-se amb els contraris. Estem parlant de dues de les bèsties més grosses de l’art del segle XX. Representen, en certa manera, el moment de màxima esplendor d’un art d’avantguarda que realment pensava que podia canviar el món. És un art poètic, experimental, lliure, radicalment antiacadèmic i, sí, una mica testosterònic. Un art, en qualsevol cas, que va canviar la manera com l’entenem avui en dia. Aquí deixo dues raons i un consell per anar a veure la doble exposició Miró-Picasso, que fins al 24 de març estarà oberta al Museu Picasso i a la Fundació Miró de Barcelona.

“El que seria ideal és treure guspires d’un bloc de gel”, explica en Jaume Sabartés que va dir el seu amic Picasso. Encara avui continuem meravellats davant d’una obra artística que es va erigir en emblema del segle xx per la seva capacitat d’atrapar els somnis i deliris del moment, d’aplegar talent creatiu i desig col·lectiu. Aquesta identificació contemporània amb Picasso va fer del seu art la fisonomia d’una època de ruptura, dissonàncies i nous hàbits de vida en uns anys en què es covava la modernitat. Què li va passar a la humanitat per reconèixer-se en aquest mosaic de pintures que se’ns mostren com un calidoscopi del seu moment, entre la descomposició i la resurrecció de l’origen, de l’essencial?