L’esperadíssim retorn de John Eliot Gardiner davant de The Constellation s’esperava amb devoció, tant pel que representa entre el públic melòman com pel programa proposat, tres cantates de Johann Sebastian Bach (BWV 12, 103 i 146) destinades al tercer diumenge després de Pasqua i compostes en anys diferents (1714, 1725 i 1726).

Dubto que la temporada 2024-2025 de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) sigui especialment recordada per alguna cosa brillant. Durant els darrers nou mesos han faltat idees, imaginació i creativitat en la programació i, sobretot, lideratge en la direcció.

Hi ha obres que, com deia Riccardo Muti en relació amb la Missa solemnis de Beethoven, quan s’interpreten suposen per a l’artista que les aborda ascendir a un Everest musical. És el que passa, per exemple, amb els dos llibres d’El clave ben temperat o amb els catorze contrapunts que integren L’art de la fuga de Johann Sebastian Bach. Ambdues són obres enciclopèdiques, que compendien la grandesa del compositor, la seva ètica i la seva estètica, a més de la seva ciència musical. Potser a causa d’aquesta concepció tan tècnica –no exempta de sensibilitat–, que les converteix en peces austeres i ascètiques (inherents, d’altra banda, al luteranisme insubornable de Bach), es programen poc. En conseqüència, poder-les escoltar senceres en directe suposa un privilegi per a l’espectador.

Enmig de les discussions al carrer i a la premsa sobre el muntatge de Lohengrin al Liceu, en dies de presentacions de temporades de concerts per al curs vinent i en un dia de pluja i llevantada a les portes de la primavera, assistir a la pau que suposa un concert del Quartet Casals és una solució balsàmica a tant de soroll exterior. I sí, els membres de la formació cambrística ho han tornat a fer: o sigui, aconseguir la complicitat i la comunió amb el públic acòlit amb un programa exquisit, ben confeccionat, i sobretot amb l’al·licient d’assistir a la primera actuació a la viola de Cristina Cordero, després que Jonathan Brown hagués plegat del quartet. Tot això, a la sala modernista del Palau de la Música.

Quan el 2021 Riccardo Muti va dirigir per primera vegada en la seva dilatada carrera la Missa solemnis de Beethoven, va confessar haver estudiat la partitura des de principis de 1970 i que mai fins fa quatre anys va atrevir-se a dirigir el que per al director napolità és la Capella Sixtina de la música. També va definir-la com un Everest que havia trigat cinquanta anys a coronar. I és que fer el cim d’aquesta peça majúscula és arribar a un punt de no retorn del repertori simfonicocoral del nostre substrat cultural.

Independentment del desastre electoral d’Alemanya, ens queda el consol que el país centreeuropeu és un bressol musical de tradició més que provada i que en manté viva l’herència. Teatres, sales de concert i orquestres que poblen d’est a oest i de nord a sud les terres germàniques fan pensar que si prevalen la cultura i la civilització en forma de diàleg, així com el mestratge dels clàssics, no tot està perdut.

Entre els molts deures de tot teatre públic hi ha la recuperació del patrimoni, especialment l’autòcton. I això inclou els teatres d’òpera. Des de la seva reinauguració, el Liceu ha fet els deures a mitges, perquè hi ha hagut temporades sense títols dels nostres compositors i, quan n'hi ha hagut, sovint s’ha optat per la fórmula de la versió en concert.

Escrivia el pensador polonès Władysław Tatarkiewicz que l’obra artística és una activitat humana conscient, capaç de reproduir coses, construir formes o expressar una experiència, amb resultats que poden delectar, emocionar o produir un xoc. Queda fora de dubte que tota escenificació és un acte artístic que reinterpreta i visualitza una realitat precedent, sigui literària, musical, visual o una barreja de les tres. En aquest cas, el sempre controvertit director italià Romeo Castellucci ha fet una interpretació de la mort i de la vida com a cicles circulars a partir del Rèquiem i d’altres obres de Mozart vinculades més o menys amb una mort que, per al músic i d’acord amb una cèlebre carta enviada al seu pare, era “la millor i veritable amiga de l’home”.

¿És legítim acabar obres que un artista ha deixat incompletes, no per l’adveniment de la mort sinó perquè les circumstàncies professionals o d’inspiració així ho han disposat? ¿Caldria acabar les últimes escultures de Miquel Àngel? Aquestes són algunes de les preguntes que es plantejava qui signa aquestes ratlles dijous a la tarda de camí cap a L’Auditori. El cicle El So Original acollia una nova vetllada amb Jordi Savall, aquest cop davant d’una partitura de perfectes inacabats com és la Missa en do menor de Mozart, escrita per donar gràcies pel seu casament amb la seva esposa Constanze. Inacabada per raons desconegudes o amb parts escrites i que s’han perdut, la missa és, juntament amb el Rèquiem i amb el conegut com a Kyrie de Múnic, l’obra més gran del repertori mozartià en matèria sacra: el contrapunt d’herència bachiana comparteix espai amb àries d’inspiració italiana com el Kyrie inicial, el Laudamus te o, sobretot, l’Et incarnatus est.

Fa un parell de mesos, el musicòleg i crític Oriol Pérez Treviño va publicar, a Dinsic, el volum Tots els morts són un de sol, un assaig seriós i documentat sobre 27 misses de rèquiem. En un article també recent, el mateix autor documenta 1.055 rèquiems escrits entre el 1950 i el 1999 i deixa constància que el primer quart de segle XXI ja ha llegat 630 partitures basades en missa de difunts. Una curiositat: els segles XX i XXI són els del triomf del laïcisme, però, en canvi, la condició humana segueix preguntant-se per la mort i no deixa d’al·ludir a la forma sacromusical per excel·lència a l’hora d’intentar donar-hi resposta.

David Alegret s’ha convertit en un dels nostres millors ambaixadors de la causa noucentista: artífex (juntament amb el pianista Rubén Fernández Aguirre) del disc Carneriana, el tenor català segueix explorant els nostres poetes de la mà de compositors de generacions contrastades, i que en el cas del recital de dimecres a la sala Alícia de Larrocha de L’Auditori arriben fins a Hèctor Parra, autor del primer quadern d’Illa dels lliris vermells sobre poemes de Mercè Rodoreda. Aquesta va ser la prova de foc del recital, per l’exigència que el compositor català imposa a l’intèrpret. Alegret se’n va sortir amb nota al llarg de compassos de gran dificultat tècnica, sense el suport melòdic d’un piano que va a la seva –bravo Rubén Fernández Aguirre!–, de manera que els dos solistes es veuen transitant per camins bifurcats.

Des de la fundació, el 1945, de la Philharmonia Orchestra, aquesta formació ha tingut al capdavant batutes cabdals com les de Beecham, Toscanini, Furtwängler, Karajan, Giulini, Klemperer, Barbirolli, Maazel, Sinopoli, Von Dohnányi o Pekka-Salonen. Ara, la nord-americana Marin Alsop l’ha duta a Barcelona amb un programa suggerent i atractiu, tot i que els resultats van ser massa desiguals. En primer lloc, Strum, de la compositora novaiorquesa Jessie Montgomery (1981). Es tracta d’un breu poema simfònic en un moviment per a corda i de ritmes sincopats que va permetre a la formació britànica exhibir la pastositat de la secció, amb formidables unísons en els ostinati que poblen la partitura.

Organista, clavecinista i pianista de formació, Emmanuelle Haïm és una de les millors directores franceses de l’actualitat. I el conjunt que dirigeix, Le Concert d’Astrée, un dels més estimulants en matèria de música barroca. Un encert, doncs, que BCN Clàssics obri nova temporada de concerts al Palau de la Música amb un binomi que funciona amb un engranatge de precisa rellotgeria.

L’ofici de crític implica de vegades parlar de coses que, a qui ostenta aquesta feina privilegiada, no li agraden. Els gustos són personals i intransferibles, independentment de la qualitat dels productes o dels objectes criticats. I qui signa aquestes línies sempre ha tingut un problema amb Ottorino Respighi (1879-1936). Més que un problema, una mania personal, una qüestió de gust en la recepció de l’autor de La campana sommersa, l’única obra del catàleg del compositor italià que aprecia.

Jordi Savall és incombustible. Als 83 anys no només segueix dirigint, sinó que no es cansa de crear projectes nous que entusiasmen el públic. Així va ser dimecres en el concert d’inauguració del cicle El So Original a L’Auditori de Barcelona, amb la presència, entre els assistents que omplien la sala, del president de la Generalitat, Salvador Illa. Savall va arribar amb simfonies romàntiques molt poc interpretades (excepte la celebèrrima Inacabada de Schubert), els va treure la pols i ens les va oferir interpretades amb l’estil, la formació orquestral i els instruments propis de quan van ser escrites.

Sense cap mena de dubte, aquesta setmana era clau per acabar de donar sortida a la temporada musical barcelonina. Després de la inauguració de la temporada del Liceu el 25 de setembre amb Lady Macbeth de Mtsensk, el Palau de la Música i L'Auditori han iniciat el seu periple amb els cicles naturals que són marca de les respectives cases. I, òbviament, el primer concert de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) sempre desperta un innegable interès.

Tothom posa en boca d’Helenio Herrera, un antic entrenador del Barça, una frase segons la qual a l’equip blaugrana no li calia baixar de l’autobús per guanyar un partit. En el terreny que ens ocupa, la crítica d’un concert de la Filharmònica de Viena ja està pràcticament feta abans d’entrar a la sala de concerts, perquè hom sap que el rendiment de la formació austríaca no baixarà de l’excel·lència.

Els lectors més conspicus hauran vist que he manllevat el títol d’un cèlebre assaig de Vladimir Jankélévitch per sintetitzar l’experiència de veure i escoltar en directe Ola Gjeilo. El músic noruec (resident als Estats Units) ha estat una de les estrelles del cap de setmana al Palau de la Música i el seu recital al Petit Palau ha estat una oportunitat única per tenir-lo i sentir-lo de ben a la vora.

El 19 de maig farà 80 anys del debut de Victòria dels Àngels al Palau de la Música. Pocs dies abans d’aquella efemèride, ha estat Sara Blanch la que ha viscut una veritable consagració de la primavera al mateix escenari. És clar que, quan la difunta soprano va debutar a l’auditori modernista, ningú no la coneixia. En canvi, Sara Blanch ja és una cantant reconeguda a escala internacional i que al Liceu ens ha regalat unes quantes nits de glòria, que fan presagiar el millor. Però li faltava presentar-se amb la nuesa pròpia del recital, en aquesta ocasió al costat del gran Albert Guinovart, que, tant en solitari com agombolant el cant de Blanch, va oferir una lliçó magistral d’estil i de bon gust en obres pròpies i alienes.

Final de cicle i integral completada, la que Paul Lewis ha ofert des del novembre del 2022 fins a la nit de dilluns al Palau de la Música: les sonates completes de Schubert en un periple iniciàtic que ha acabat esdevenint mística pura. El pianista de Liverpool és un home que no fa concessions a la galeria i que va per feina. Acòlit de l’instrument que té al davant i allunyat de sentimentalismes, ofereix el discurs de les obres que interpreta amb una entrega total. I és capaç de crear un clima únic, en què fins i tot costa respirar per facilitar la immersió en allò que toca assegut davant del piano.