Pep Martorell és físic, doctor en Ciències de la Computació i soci de la gestora Invivo Partners, on ajuda a desenvolupar projectes d’intel·ligència artificial (IA). Com a expert en la matèria, participa aquest dijous 12 de març en el simposi Empreses amb rostre humà, a Palma, per parlar sobre les tendències que marcaran la IA la pròxima dècada.

Bona part de les explotacions agrícoles de les Balears són dirigides per persones d'edat avançada que, de cada vegada més, ha de fer front a més burocràcia i també a la digitalització del sector. A més, la crisi del covid-19 va posar de manifest la utilitat que tenen els tràmits telemàtics com a eina de comunicació amb l'Administració. Per ajudar els pagesos a defensar-se davant aquests tràmits administratius, Unió de Pagesos, juntament amb la Conselleria d'Agricultura, Pesca i Medi Natural, ha organitzat dos cursos de formació gratuïts –són finançats pel Fons de Garantia Agrària i Pesquera de les Illes, el Ministeri d'Agricultura del govern espanyol i pel Fons Europeu Agrari de Desenvolupament Rural (Feader).

La WWDC25, el congrés anual d’Apple per a creadors d’aplicacions i serveis celebrat aquesta setmana, ha deixat una sensació palpable de cautela que contrasta amb les ambicioses promeses d'intel·ligència artificial (IA) que l’empresa va llançar l'any passat. Després d'una edició de 2024 que va prometre una revolució amb Apple Intelligence però que amb els mesos va acabar sent percebuda com un llançament fallit amb anuncis fantasiosos sense fruits, les expectatives per a aquest any ja eren molt baixes. Apple ha renunciat a donar grans titulars i ha optat per un enfocament incremental i mesurat.

“Cada vegada que veiem un Google Pixel pensem que pot ser un narcotraficant”. La frase és d’un dels responsables de la lluita contra la droga de la Policia Nacional a Catalunya. Les bandes van sempre un pas a davant i extremen la seguretat en les seves comunicacions per no ser descoberts o donar pistes o fins i tot proves a la policia. El Google Pixel és un mòbil que en els darrers anys s’ha popularitzat entre els narcotraficants, juntament amb el sistema operatiu Graphene OS, que permet una comunicació xifrada impossible de rastrejar per a la policia. A més, aquests dispositius estan ideats per formatejar-se si erres diversos cops en el PIN. Per no perdre la informació dels dispositius comissats als narcotraficants, la policia aïlla els mòbils en bosses especials per evitar així que hi puguin fer un reset remotament i esborrar tot rastre de la seva activitat delictiva.

Les innovacions tecnològiques que convencionalment anomenem disruptives ho són perquè acaben afectant en profunditat tots els sectors de l’economia. Abarateixen l’ús d’algun input clau i d’ús generalitzat, com l’electricitat, o indueixen transformacions dràstiques en la manera de produir, com la digitalització o la intel·ligència artificial (IA). El terme disruptiu, però, posa l’accent sobre un fet innegable: l’economia no s’adapta de sobte i en tots els seus aspectes a la nova tecnologia. Potser perquè només l’experiència de la pràctica pot indicar com cal adaptar-se, potser perquè l’adaptació és costosa i pren temps, o potser perquè la presa de consciència de la nova realitat tecnològica no és immediata. En tot cas, la nova tecnologia genera incertesa, crisis i moments de patiment. Però, a parer meu, si representa la possibilitat d’una millora econòmica substancial acabarà imposant-se, ja sigui per l’impuls de les empreses, ja sigui per les iniciatives dels governs. Una altra cosa és si les disrupcions alentiran o acceleraran el procés d’adaptació.

Cada tres anys des del 2003, l’informe She Figures de la Comissió Europea m’interpel·la amb una pregunta: Europa pot aspirar a liderar la innovació global si no compta amb tot el seu talent? L’edició del 2024, publicada fa unes setmanes, confirma que la igualtat de gènere en recerca i innovació (R+I) avança a batzegades i per barris: hi ha progressos, sí, però els buits són tan amplis com urgents. I el nom de l’informe ja és, per si mateix, una declaració d’intencions. “She” és en realitat un acrònim que originalment significava Statistics in Higher Education (estadístiques en educació superior) que ha evolucionat per abastar tot l’ecosistema de R+I, sigui acadèmic, empresarial o governamental. I aquí rau el joc de paraules: She Figures no només es tradueix com “les xifres d’ella”, sinó també com “ella hi figura”. És a dir, les dones hi participen, hi aporten... o haurien de fer-ho. La realitat, però, segueix sent més aspra que la poètica del nom de l’informe.

Pilar Manchón (Sevilla, 1972) és filòloga i informàtica, i actualment és la directora d'estratègia d'investigació en intel·ligència artificial de Google des del 2019. Va aterrar a Silicon Valley fa dotze anys i, des d'aleshores, la seva carrera en el món de la lingüística computacional no ha fet més que créixer. Va venir a Barcelona al març de la mà de la Mobile World Capital com a conferenciant al Talent Arena, el congrés paral·lel al Mobile que es va celebrar a Montjuïc. La carrera de Manchón no ha estat lineal, i en una conversa amb l'Empreses explica com va arribar fins on és ara i què pot aportar el món de la IA en el llenguatge.

Tot i la pausa recent en la guerra comercial desfermada pels EUA, és ben viva la qüestió de quines represàlies aranzelàries podria posar la Unió Europea sense tirar-se massa pedres a la teulada. En global, la UE exporta una mica més als EUA que no pas importa dels EUA (el 2023, un excedent positiu del 3% sobre els 1,6 bilions d’intercanvi total). L’excedent s’explica perquè els venem més béns manufacturats dels que els comprem. En canvi, si mirem la balança de serveis (que la Casa Blanca no ha tingut en compte a l’hora d’establir aranzels) importem 109.000 milions d’euros més del que exportem als EUA (dades 2023). Fins aquí, sembla que els europeus no tinguem una posició gaire feble.

La primera generació de persones que han interactuat gran part de la seva vida amb tecnologia digital ha arribat a una edat en què apareixen riscos de demència. I la pregunta sorgeix ràpidament: l'exposició tecnològica ha ajudat o ha perjudicat les seves capacitats cognitives? La hipòtesi de la demència digital prediu que una vida exposada a aparells tecnològics empitjora aquestes capacitats. Però un estudi publicat a Nature Human Behaviour apunta en una altra direcció: suggereix que l'ús d'ordinadors, mòbils o internet en persones de més de 50 anys pot combatre el deteriorament cognitiu.

En la profunditat dels oceans, una infraestructura crítica sosté de manera silenciosa la vida moderna digital. Els cables submarins són l’espina dorsal mitjançant la qual podem enviar missatges i informació entre continents: el 95% de les dades mundials passen per ells. Quan es fan malbé, les conseqüències poden ser catastròfiques: el març del 2024, diversos països africans es van quedar sense internet per un problema en un cable submarí. En els últims mesos, han aparegut cables danyats en zones geopolítiques calentes com el mar Bàltic o l’estret de Taiwan. La Xina va desvelar fa poc un aparell per tallar cables a baixes profunditats, que tant pot servir per reparacions com per sabotatge.

WhatsApp ha anunciat que el 5 de maig actualitzarà els requisits de compatibilitat, tal com ja va passar ara fa tres anys. Aquest canvi obligarà els usuaris a renovar el mòbil, en cas que vulguin continuar fent ús d'aquesta aplicació de missatgeria instantània. Els telèfons als quals afectarà l'actualització dels estàndards de l'empresa seran tots amb sistema operatiu iOS, és a dir, d'Apple.

Aquestes últimes setmanes estem vivint un seguit de notícies, la gran majoria molt preocupants i algunes una mica més optimistes, però que totes plegades ens asseguren que estem entrant en una nova etapa en l'àmbit català, europeu i mundial. N’agafo quatre de diferents, les relaciono i faig un comentari de com hauríem de preparar aquesta nova etapa.

Occident està en peu de guerra. El govern alemany treballa en una aplicació que ajuda la gent a localitzar el seu búnquer més proper. A Suècia es va publicar un pamflet de 32 pàgines titulat Si la crisi o la guerra arriben, i un altre de similar s'ha descarregat innombrables vegades a Finlàndia. Diaris venerables publiquen escenaris de jocs de guerra en què Rússia, amb el suport de la Xina, envaeix les illes àrtiques de Noruega.

Quan vivia a comarques i tenia amics a Barcelona amb qui no podia quedar mai per la distància somiava amb el dia en què em pogués permetre instal·lar-me a la capital i així veure’ns tots, trobar-nos sovint i gaudir de tertúlies i àpats distesos. Quan finalment vaig poder-me fer barcelonina vaig descobrir que la realitat a la metròpolis no era com m’esperava: aquí ningú té temps per quedar, tothom té tanta feina, tantes coses per fer, està tan ocupat que no pot fer un cafè o un berenar, una copa o un sopar. Tinc amigues que veia més quan havia d’agafar el tren per quedar amb elles. Coneguts amb qui fins i tot em creuo de tant en tant per casualitat i ens aturem una bona estona a peu de carrer i parlem de temes que ens apassionen, intercanviem opinions, idees, etc. Així, a correcuita i fent nosa als vianants que topen amb nosaltres. Quan ens adonem que fem tard i hem de marxar diem sempre el mateix: hem de quedar! Sí, sí, ens hem de veure, hem d’organitzar alguna cosa, va, fem-ho sí, va aquest cop sí. Però passen setmanes, mesos, anys! I no hem satisfet el desig de tornar-nos a veure en condicions, un desig que semblava urgent. No, no hem quedat. En el meu cas particular s’ha donat la situació absurda de trobar-me amb coneguts en congressos, festivals i trobades literàries... a l’altra punta del món. Vaig conèixer un escriptor que vivia a dos carrers del meu... a Colòmbia! I tot i que ens vam caure bé i vam compartir una conversa agradable, no ens hem tornat a veure en persona.