Les històries que Damià Alou recull al seu darrer llibre, Cròniques de Palma, no són ni realitat ni ficció. Són d’un altre temps, d’uns altres temps, i alhora semblen formar part d’una espècie d’eternitat vinculada al rerefons universal de tota experiència humana: s’hi parla d’amor, s’hi parla de por, s’hi parla de culpa i s’hi parla de la vida i la mort sense que importi més el qui que el quan o l’on. Són quatre narracions on s’expliquen fets que pot ser varen tenir lloc, o no, i que protagonitzen un grapat de personatges que qui sap si varen existir o no. I, al fons, el batec d’una ciutat que ressona pertot.  

Igual que per als creients a l'hòstia té lloc la transubstanciació de la matèria en Déu, en l'art de vegades s'aconsegueix, d'una manera pràcticament igual de miraculosa, la metamorfosi d'una matèria física (la lletra, els olis, la pedra, els sorolls) en una idea transcendent per als seus creients. No cal dir que les obres que aconsegueixen aquest -literalment- miracle són poques, perquè el temps va acumulant perspectives i escoles, i cada una d'elles esgota una aproximació a la realitat distinta. I no parlaríem de tot això si no ho aconseguís Pierre Michon al seu nou llibre, El origen del mundo , amb una escriptura que fa del risc la seva essència i que està tan segura d'ella mateixa que voreja qualsevol perill amb la insolència del que sap que no hi caurà (i que això ho notem en aquesta extraordinària traducció és mèrit de María Teresa Gallego Urrutia).