De Santiago Rusiñol se n’han explicat de tots colors. Era de la broma. Popularment ha quallat el retrat del bohemi divertit i seductor. I ja està bé. Ho era. Però ¿què més hi havia rere la màscara de l’home faceciós? A El nou retrat de Santiago Rusiñol a través dels seus escrits a ‘L’Esquella de la Torratxa’ (PAM), Juan Carlos Rodríguez furga en les idees del pintor i escriptor modernista, que no vol dir exactament modern. L’excentricitat xarona de l’artista sovint amagava una mena de conservadorisme romàntic: a l’autor de L’auca del senyor Esteve les novetats tecnològiques l’incomodaven (per exemple el cinema), oposava art a ciència i progrés (no es fiava dels metges ni dels saberuts metòdics), la moda de l’esport la trobava ridícula, no sintonitzava amb el feminisme, deia que no es ficava en política (però deunidó com les deixava anar) i, per descomptat, anava a la contra de l’ordre noucentista d’Eugeni d’Ors, d’aquí que el seu pseudònim a L’Esquella fos Xarau, en contraposició al Xènius orsià de La Veu de Catalunya.

Dedica Brins de literatura universal (Galaxia Gutenberg, 2012) a dos dels seus mestres, José María Valverde i Martí de Riquer. N'hi podríem afegir algun altre?