A l'aparador de l'Antico Forno a Legna, a les portes de Castel Gandolfo, la Daniela mostra amb orgull una carta enviada per la secretaria d'Estat vaticana i signada pel papa Francesc en què el pontífex argentí els agraeix l'enviament d'unes pastes artesanals. "La seva Santedat li agraeix el do i els sentiments de filial veneració que li ha suggerit l'amable gest […] i li envia de bon grat la seva benedicció", es llegeix a la missiva amb data del 2022. "El papa Francesc era un fan dels nostres dolços. Cada diumenge passava una persona que se'ls emportava a Roma", explica la propietària d'aquesta petita pastisseria.

La reina Letícia ha fet ús d'un privilegi que només tenen unes poques consorts al món: vestir-se de blanc davant del papa. Tres setmanes després d'assistir al funeral del papa Francesc, aquest diumenge, tant ella com Felip VI han viatjat a Roma per la inauguració del nou pontificat de Lleó XIV a la plaça de Sant Pere del Vaticà. Ha estat la indumentària de la reina, però, la que s'ha convertit en el centre de moltes mirades, ja que la concessió de poder lluir el color blanc la tenen només sis dones al món.

Demà, dijous 15 de maig, farà 134 anys de la publicació de l'encíclica de Lleó XIII Rerum novarum (Sobre les noves realitats). Continua sent la base de la doctrina social de l'Església catòlica i subratlla la idea de dignitat de les persones i la necessitat de lluitar contra la misèria i la pobresa que assetjava la majoria dels treballadors del seu temps. L'objectiu del document era superar tant la depredació del capitalisme salvatge del seu temps com la violència que en aquell moment s'associava als moviments revolucionaris i, en especial, a l'anarquisme. Recordem que estem parlant del 1891; l'episodi de la bomba del Liceu, per exemple, s'esdevingué el 1893. El món de Lleó XIII és el del moment àlgid del colonialisme i de la industrialització; el de Lleó XIV, el de la globalització i la segona revolució digital, la de la IA. Es tracta de dues realitats comparables, sens dubte, tot i que cal parar molt de compte a l'hora de no esgrimir determinats anacronismes. Allò que ara percebem com un avenç, o bé com un retrocés, en el seu temps va ser llegit sovint d'una manera molt diferent. A la meva petita biblioteca hi ha una Histoire des Papes en quatre volums publicats a París el 1841. L'autor és Amédée d'Hertault. Van precedits per una llarga introducció de 64 pàgines de Pierre-Sébastien Laurentie (1793-1876) –de fet, és un assaig a part–. Laurentie va ser un escriptor francès antimodern, antiliberal i legitimista. Jo crec que és el pensador més reaccionari del seu temps, i sens dubte el pare espiritual de Gobineau i de Joseph de Maistre, tot i que també va tenir una influència important en Balzac, per exemple. Llegint aquesta introducció hom pot constatar que certes coses que avui ens criden molt l'atenció en aquell temps passaven totalment desapercebudes, i a l'inrevés.

"Així que has vist tot el cerimonial de Roma a la televisió?!" Alguns dels meus amics, la majoria agnòstics i republicans, al·lucinen quan explico que soc una addicta als cerimonials i que no em perdo ni l’elecció del Papa, ni cap casament o funeral reial, ni cap coronació.

El papa Lleó XIV ha fet una defensa ferma de la llibertat d'expressió i de premsa i ha reconegut la "valentia" dels periodistes que treballen en llocs o en circumstàncies adverses, "fins i tot a costa de la seva vida". Davant de milers de periodistes en la primera audiència del seu pontificat, el Papa ha traslladat "la solidaritat de l'Església amb els periodistes empresonats per buscar i informar de la veritat" i n'ha demanat l'alliberament. "Només els pobles informats poden prendre decisions lliures", ha afirmat el pontífex estatunidenc, precisament en un moment en què el govern del seu país d'origen té una lluita oberta contra els mitjans de comunicació.

El papa Lleó XIV ha llançat una crida contra la guerra en la seva primera oració del Regina Coeli aquest diumenge al migdia davant dels milers de fidels que s'han aplegat a la plaça de Sant Pere del Vaticà. Citant el papa Francesc, el pontífex nord-americà ha denunciat el “dramàtic escenari actual d'una Tercera Guerra Mundial a trossos” i ha apel·lat als líders del món amb fermesa: “Mai més la guerra!”

El papa Lleó XIII va dedicar bona part del seu mandat a combatre el que es va anomenar “heretgia americanista”, una tendència catòlica liberal sorgida als Estats Units que acceptava de bon grat la separació entre Església i Estat (que el Vaticà rebutjava) i prioritzava l'evangelització sobre el dogmatisme. Aleshores, en el trànsit del segle XIX al XX, les diòcesis nord-americanes no podien comparar-se, ni en fidels ni en ingressos, amb les poderoses diòcesis europees.

Aquest dijous, Robert Francis Prevost va ser presentat al món com el nou papa, Lleó XIV. Però fins fa només una setmana, era tan sols un cardenal discret que sopava amb un amic a Roma. Aquest amic, el pare Art Purcaro, vicepresident adjunt i professor associat a la Universitat de Villanova, a Pensilvània, havia viatjat a Itàlia per celebrar el 50è aniversari de la seva ordenació com a sacerdot. Tenia previst sopar amb la seva família a Sor’Eva, un restaurant italià tradicional al costat del riu Tíber, no gaire lluny de la Ciutat del Vaticà. I volia que el seu bon amic, el cardenal Prevost —per a ell, simplement el Bob— s’hi afegís.

“O Dio! La Chiesa romana in mani dei catalani!”, va dir un cardenal al saber que Roderic de Borja havia estat nomenat papa, al segle XV. Un estupor similar va recórrer la plaça de Sant Pere quan es va saber que un nord-americà seuria, per primer cop, a la cadira de Sant Pere. Però la decisió del conclave és clarament continuista.

Negre. Aquest ha estat el color del fum que a les 21.00 hores, amb gairebé dues hores de retard en l'horari previst, ha sortit de la xemeneia instal·lada sobre la teulada de la Capella Sixtina, a pocs metres de la cúpula de la basílica de Sant Pere. Una fumata que s'ha fet esperar i que certifica que la primera votació del conclave que triarà el successor de Francesc ha conclòs sense un acord entre els cardenals cridats a designar el futur líder de 1.400 milions de catòlics. Cap candidat ha aconseguit els 89 vots necessaris per seure a la càtedra de Sant Pere. Una majoria de dos terços que no havia estat mai tan elevada, com tampoc ho havia estat el nombre de cardenals electors, 133.

Els romans acullen l’arribada massiva de pelegrins amb la mateixa desimboltura amb què caminen i xerrotegen entre ruïnes mil·lenàries. Els conductors fan sonar el clàxon, frenen sobtadament, s’enfaden. El trànsit és infernal i, a més, hi ha vaga de trens. A prop del Vaticà es comencen a veure cotxes negres d’alta gamma amb matrícula SCV (Stato della Città del Vaticano), que la sornegueria romana ha convertit en Se Cristo Vedesse. Però ja no hi ha limusines. El papa Francesc va imposar un règim d’austeritat a la cúria, tant per raons d’imatge com per raons financeres, i els que estaven avesats a les despeses injustificades, o fins i tot pecaminoses, són més discrets, o ja són fora del Vaticà. Però les successives filtracions d’informes referents a qüestions de finances o moralitat demostren que el joc brut continua sent una pràctica habitual.

Acaben per fi les especulacions i les travesses. Els 133 cardenals electors es tanquen aquest dimecres a la tarda a la Capella Sixtina, per fer la primera votació. Aquest és un conclave sotmès a una doble pressió: d'una banda, no sembla que hi hagi un gran favorit, cosa que fa esperar diverses rondes fins a assolir els 89 suports necessaris; de l'altra, hi ha certa pressa, perquè ningú vol que una tancada llarga agreugi la sensació de divisió a l'Església catòlica.

El període de transició després de la mort del papa Francesc acaba aquesta setmana amb la celebració del conclave, el ritual per elegir el nou papa. El nom prové del llatí cum clave (sota clau) i evoca el secretisme que envolta la cerimònia, que se celebra a la Capella Sixtina, sota els frescos de Miquel Àngel.

Mai no hi ha hagut un papa mallorquí, ni sembla probable que n’hi hagi cap en el futur. De fet, ni tan sols hi ha hagut un mallorquí com a bisbe de Mallorca des del 1947, fa gairebé vuitanta anys. Això no vol dir que no hi hagi unes quantes connexions històriques entre el Vaticà i l’illa: papes que abans de ser-ho varen estar a càrrec d’aquesta diòcesi –o fins i tot després–; algun papa que va haver d’acceptar per força l’hospitalitat illenca, i algun mallorquí que va arribar ben a dalt a la cúpula de l’Església catòlica. Recordam aquests vincles quan està a punt de tenir lloc un conclave per elegir un nou pontífex. Són fonts per a aquest recorregut els estudis de Marià Carbonell, Pere Xamena i Francesc Riera, Joan Rosselló, Llorenç Lliteres i Sebastià Garcias Palou.

Al cor del barri del Trastevere, una filera de llums amaga la porta d’un restaurant molt acollidor. L’estructura, dividida en tres naus, conserva alguns vestigis dels antics frescos que decoraven les parets i fins i tot la pica de l’aigua beneïda. L’espai per on avui corren els cambrers per atendre els turistes va ser, en el seu moment, l’església de Santa Maria de la Clemència. Sí, també a Roma, i no gaire lluny del Vaticà, nombrosos temples s’han convertit en museus, biblioteques... i restaurants.

L’Església catòlica sempre ha estat dividida. Ja en els primers anys, Pere i Pau van mantenir diferències doctrinals i personals. El cap dels apòstols considerava imprescindible la circumcisió, mentre que, a Pau, l’apòstol dels gentils (que no havia conegut Jesús personalment), la qüestió del prepuci i, en general, la doctrina jueva, li semblava irrellevant. Es van reunir diverses vegades a Jerusalem i van acordar continuar en desacord, cadascú per la seva banda. Les divisions actuals, per tant, no són pas res de nou.

Jordi Valls és portaveu de l’Associació Cristiana de Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals, un col·lectiu a qui el papa Francesc va dedicar bones paraules, va mostrar comprensió i empatia. Amb tot, no han aconseguit ser reconeguts per l’Església perquè, com va dir el pontífex, el Vaticà sosté que “l’homosexualitat no és un delicte, però és un pecat”.

Pietro Parolin ha estat fins ara considerat el gran favorit per succeir el papa Francesc i el candidat amb capacitat per mediar entre els sectors més conservadors i els més progressistes. Designat pel papa Francesc com a secretari d’Estat del Vaticà el 2013, va rebre el birret cardenalici un any més tard. A la pràctica, era més aviat el primer ministre de Francesc. Diplomàtic hàbil i discret, el seu paper va ser clau en l’històric acord amb la Xina, l’any 2018, que permetia el nomenament conjunt de bisbes després que Pequín trenqués relacions amb la Santa Seu el 1951.

El conclave per triar el nou líder de l'Església catòlica arrencarà oficialment el 7 de maig. El seu resultat és impredictible, però la maquinària vaticana ja està en marxa. Conservadors, progressistes, tradicionalistes, reformistes 'sí, ma non troppo'... Francesc va morir deixant un col·legi cardenalici més polaritzat que mai, dividit entre aquells alineats amb l'Església progressista que va promoure davant d'una minoria conservadora, òrfena després de la desaparició de Benet XVI, que vol que el nou Papa enterri les reformes impulsades pel pontífex argentí.