El temps que Tom Daley trigava a recórrer els 10 metres que separen el trampolí de l'aigua (1,6 segons) serveix per donar nom a un dels documentals del moment. La producció audiovisual recorre l'extraordinària trajectòria esportiva del britànic, que va debutar en uns Jocs Olímpics quan només tenia 14 anys. El seu palmarès inclou cinc medalles olímpiques: un or, una plata i tres bronzes.

Des de les grades de l'estadi Josep Marquès assenyala un xalet que hi ha darrere de les banquetes, a l'altra banda del terreny de joc. "Érem allà ballant perquè havíem guanyat una Lliga amb l'Atlètic Terrassa, vaig mirar al rellotge i em vaig adonar que era l'hora d'anar a missa. Devia estar fatal [a causa de l'alcohol ingerit], però hi vaig anar", recorda a l'ARA Litus Ballbé (Terrassa, 1985). "No era una obligació, em venia de gust. Anava encara amb el xandall, devia fer pudor i em vaig posar al final de l'església", segueix relatant.

"Des que tinc 20 anys m'ha tocat tractar amb homes durs que tenen papers d'alt perfil", deia fa pocs dies la nova presidenta del Comitè Olímpic Internacional, Kirsty Coventry. L'exnedadora olímpica, primera dona que ocuparà aquest càrrec quan l'assumeixi aquest juliol després de guanyar les eleccions ara fa poques setmanes, ja ha entès que els seus primers anys de mandat estaran condicionats per un nom propi: Donald Trump. Els pròxims Jocs Olímpics d'Estiu s'han de fer el 2028 a Los Angeles amb Trump a la Casa Blanca, i alguns estats amenacen amb fer boicot diplomàtic a la cita si el president nord-americà continua fent-ne de les seves. "La comunicació amb Trump serà la clau", diu Coventry.

Quan mira els partits de les seves companyes des de la graderia, duu una pilota antiestrès a les mans. Mai havia viscut l'experiència de veure jugar el millor equip del món, el seu equip, recurrentment des de fora de l'aigua i reconeix que la posa nerviosa. Ho passa malament per la incertesa del resultat, però, a la vegada, gaudeix de l'estranya experiència. El motiu que ha comportat que Judith Forca (Sabadell, 1996) visqui actualment el waterpolo des d'una posició desconeguda per a ella és que ha fet un pas que no té precedents en aquest esport: ser mare com a jugadora professional en actiu. El seu embaràs ja suma 24 setmanes.

Són una infinitat de xinxetes vermelles clavades en un mapa. En són tantes, de fet, que és impossible distingir els carrers. Joan Casadevall m’explica que assenyalen les tretze mil façanes que han estudiat a Barcelona. El té penjat a l’entrada del seu estudi, on són especialistes en color. 

Joan Antoni Samaranch Salisachs (Barcelona, 1959) inicia el camí per intentar ser elegit president del Comitè Olímpic Internacional el març del 2025 en una sessió prevista a Olímpia (Grècia), allà on va néixer l’olimpisme. El dirigent català aspira a ser el desè president de l'organisme, agafant el relleu de l'alemany Thomas Bach, president des del 2013. I per fer-ho acaba de presentar el manifest de la seva candidatura amb un programa de 40 punts on una de les paraules clau és "experiència". Ell defensa tenir-la, com ho demostra haver assistit a 14 Jocs d'Estiu, 10 d'Hivern i haver participat en tres comissions de coordinació de Jocs.

"És com preparar un casament, costa gaudir-ho", diu amb una rialla Jessica Vall (Barcelona, 1988) en referència als actes per anunciar que després de més de 20 anys a la natació professional, es retira. Vall rep l'ARA al Club Natació Sant Andreu, rodejada de fotos seves i les medalles guanyades, entre les mirades d'admiració dels joves nedadors d'un club que ja ha preparat que la seva foto quedi per sempre més a la piscina central per inspirar les noves generacions. Considerada una de les grans especialistes catalanes de la braça, amb un bronze als Mundials de Kazan del 2015 als 200 metres braça com a gran fita, ha estat olímpica tres cops. Després de la pròxima Copa d'Espanya de clubs d'aquest desembre, es retirarà. Però no s'allunyarà de les piscines.

La germana petita de la família d'esquiadors Fernández-Ochoa porta tota una vida lligada a l'esport professional. Lola, atleta olímpica a Sarajevo-84 repassa amb l'ARA la seva trajectòria i una vida dedicada a la seva família i a l'esquí, un esport molt sacrificat: “L'esquí és molt dur, estàs fora de casa 300 dies a l'any i vas d'hivern a hivern. Quan acaba aquí te'n vas a Sud-amèrica a continuar entrenant-te”. Ella va haver de retirar-se de l'esquí professional amb 22 anys a causa de reiterades lesions: "Vaig tenir la desgràcia o la sort d’haver de deixar-ho i em vaig poder reinventar. La meva germana [Blanca] ho va fer amb 31, i esclar, és molt diferent perquè als 30 no et poses a estudiar". A la seva germana, bronze als Jocs Olímpics d'Hivern a Albertville-92, li va costar adaptar-se a la seva nova vida postretirada, patia un trastorn bipolar i finalment es va acabar llevant la vida amb 56 anys el mes d'agost del 2019.

Barcelona ha obert la porta a tornar a ser seu d'uns Jocs Olímpics d'Estiu. Després de no poder aconseguir-ho amb la candidatura dels Jocs d'Hivern del 2030, la capital catalana vol explorar la possibilitat de tornar a organitzar una cita d'estiu. El regidor d’Esports de l’Ajuntament, David Escudé, ha explicat: “La flama olímpica sempre està encesa. No n'hem parlat, però hi ha una part molt important des dels Jocs Olímpics fins ara, que és la part no tangible, que és el sentiment d’orgull de ciutat. Nosaltres sempre estem oberts i el 2036, evidentment, o el 2040 estarem oberts, fins i tot el 2044, al que pugui passar. Aquesta part d’orgull de ciutat no tangible és molt important, i això ajuda”. A inicis de l'any vinent, el Comitè Olímpic Internacional elegirà el nou president i un dels candidats és, precisament, el barceloní Joan Antoni Samaranch.

Paula Leitón només té 24 anys, però ja és una referent al món del waterpolo. Amb 15 anys va jugar el seu primer Mundial, i amb 16 va participar en els Jocs Olímpics de Rio de Janeiro. Als Jocs de París, l'egarenca ha sigut una de les grans protagonistes de la selecció espanyola de waterpolo, que s'ha penjat el seu primer or olímpic. L'equip, invicte en el torneig, s'ha convertit en històric. Aquest és el segon metall olímpic que guanya Leitón, després de la plata de Tòquio 2020, i la jove pot presumir d'una carrera exemplar amb un gran futur. Tanmateix, les xarxes s'han omplert de comentaris grassofòbics cap a la jugadora i el seu físic. Els atacs, però, no han desviat l'atenció del seu triomf.

"Make some noise!", va cridant un dels presentadors del programa de breaking. En uns Jocs Olímpics en què tota la comunicació s'ha fet en anglès i francès, aquí gairebé només es fa servir l'anglès. "Feu soroll!" insisteix. La sensació és la de ser en un club on es viurà un concert de hip-hop. Però som als Jocs Olímpics, en què el breaking, també conegut com a breakdance o break, ha fet el seu debut al programa olímpic. "Jo no ho entenc, la veritat. Soc un boomer, suposo. No crec que sigui un esport", diu l'Andrés, un mexicà del públic d'uns 40 anys. L'ambient a l'estadi 1 de la Concorde, la cèntrica plaça convertida per uns dies en l'epicentre dels esports més moderns, és excel·lent. La gent canta, balla i anima tots els finalistes. La mitjana d'edat és molt jove.

L'ARA cobreix els continguts més destacats dels Jocs Olímpics de París en obert en aquest canal de notícies, i aquesta és una peça de resum d'algunes de les notícies més rellevants del dia. Són les cinc anelles olímpiques de la jornada.

Pierre de Coubertin va ser el primer president del Comitè Olímpic Internacional. Va rescatar una tradició grega i va convertir els Jocs Olímpics en un espectacle de masses. L’any 1908, just abans dels primers Jocs de Londres, va deixar anar: "L’important no és guanyar, sinó participar". Més de cent anys després, la frase continua vigent: ningú es vol perdre els Jocs Olímpics, malgrat que la participació de milions de persones sigui des del sofà de casa o davant de la televisió del bar. Tant se val si no miren mai els esports, si no saben com funciona la puntuació de moltes de les disciplines. S’han de veure. Per què la reinvenció de Coubertin ha fet que, durant quinze dies cada quatre anys, tothom estigui pendent d’una competició esportiva?

Ferran Prats té gravat a la memòria el 17 d’octubre del 1986, quan l’aleshores president del Comitè Olímpic Internacional, Juan Antonio Samaranch, anunciava que els Jocs Olímpics del 1992 es farien a Barcelona. Se sap de memòria la frase que va pronunciar Samaranch. "L'esport és la meva vida, la meva passió. De petit ja m'agradava tot el que envolta els Jocs Olímpics", explica Prats. Aquest professor d'Educació física de 57 anys i de Barcelona és un dels 45.000 voluntaris dels Jocs Olímpics de París.

L'atleta de Botswana Letsile Tebogo s'ha proclamat campió olímpic dels 200 metres amb un temps de 19.46, trencant el somni de Noah Lyles de ser un dels grans noms de la cita francesa. El flamant guanyador dels 100 metres s'ha quedat amb el bronze, ha acabat lesionat i ha abandonat la pista en cadira de rodes, veient com s'esfuma el seu somni d'imitar Usain Bolt amb el triplet de medalles als 100, els 200 i el 4x100. No, Lyles no és Bolt. El jamaicà era simpàtic, connectava amb l'afició al segon. En el cas del velocista nascut a Florida, hi ha una sobreactuació, una necessitat volguda de ser el centre de l'espectacle. De fet, l'han amonestat just abans de la sortida, ja que ha entrat a la pista fent salts, corrent amunt i avall, cridant.

Just després de guanyar la medalla de bronze als Jocs de Tòquio fent parella amb Nico Martínez a la classe 470, el barceloní Jordi Xammar va començar a pensar en París. I tenia clar com volia guanyar una nova medalla: fent parella amb una amiga de tota la vida, Nora Brugman, ja que als Jocs del 2024 s'estrenava el 470 mixt. Dit i fet, aquests mariners que es coneixen "de tota la vida" arriben a la medal race amb opcions de guanyar una nova medalla olímpica per a la vela catalana i estatal. De moment ocupen la segona posició a la general abans de la cursa final.

Mijaín López, el fill de camperols cubans que aixecava caixes de fruites, pot cridar als quatre vents que és el millor lluitador olímpic. I qui vulgui, podrà afegir que potser és el millor atleta de tots els temps, ja que mai abans un home o una dona havia guanyat cinc cops la mateixa prova individual. Cinc ors en cinc Jocs. En el cas de López, en lluita grecoromana. A punt de fer 42 anys, va plorar com un nen després de derrotar el xilè Yasmani Acosta. Després d’imposar-se amb certa facilitat, sempre portant la iniciativa, es va treure les vambes i les va deixar al centre de la pista. Era el seu últim combat i s’acomiadava de la millor manera, emocionat, acompanyat del seu etern equip d’entrenadors, liderat per Raúl Trujillo. Per celebrar l'or, Mijaín ha fet volar pels aires en una clau de lluita a Trujillo.

"Tinc aquestes medalles olímpiques, però alguns em coneixen més per MasterChef", bromeja Saúl Craviotto (Lleida, 1984), un dels dos esportistes espanyols amb més medalles. Cinc, tantes com el gallec David Cal. El lleidatà debuta aquest dimarts als seus cinquens Jocs Olímpics a l'Estadi Nàutic Vaires-sur-Marne, a l'est de París. Al llarg de la seva carrera, Craviotto ha anat canviant de disciplina dins del piragüisme per allargar el somni. A París arriba formant part del K4-500 masculí, juntament amb Carlos Arévalo, Marcus Cooper Walz i Rodrigo Germade. Plegats, ja van guanyar la medalla de plata ara fa tres anys a Tòquio, així que ara volen fer un pas endavant més, fins a l'or. "El podem guanyar, però si arriba una medalla diferent, benvinguda sigui", explica. Si guanya una medalla, superarà el seu amic Cal, que també en va aconseguir cinc remant. Cap espanyol ha guanyat sis medalles. Craviotto vol ser el primer.

20 anys després, un nord-americà torna a regnar als 100 metres. Noah Lyles va recuperar el tron de la velocitat per als Estats Units amb un triomf amb suspens, ja que va marcar gairebé el mateix temps que el jamaicà Kishane Thompson, 9.79. La diferència va ser de cinc mil·lèsimes de segon. Tant anys de feina, dies entrenant i la glòria es decideix per cinc mil·lèsimes. Per un coll estirat, per un cop de cap, per un darrer esforç quan ja no pots més.