1. Interpretar. Des de la mort del papa Francesc, el Vaticà ha estat permanentment a les portades dels mitjans de comunicació, amb un desplegament constant d’articles d’opinió i amb una tan notable absència de mirada crítica que sembla que ja s’ha naturalitzat totalment allò que a llum de la racionalitat crítica moderna haurien de ser les zones fosques de l’Església catòlica. El supremacisme mascle, és a dir, l’exclusió de les dones tant del poder real com del sacramental. La lògica aristocràtica: els cardenals, un nombre ínfim de persones, triades a dit pels papes anteriors, assumint la representació de centenars de milions de ciutadans per elegir el seu líder, sense que els catòlics hi tinguin res a dir. I en conseqüència, el secretisme, preludi de la impunitat, com a principi i valor que marca el ritual del conclave: el tancament dels cardenals a la Capella Sixtina, amb el fum de la xemeneia com a únic instrument de comunicació amb l’exterior, com si fos garantia per sentir Déu a l’hora de prendre la decisió.

Amb el conclave tothom ha parlat de l'aurèola contracultural del secret en una societat cansada de transparència i de la fascinació per la litúrgia en un món sense rituals. Això està molt bé, però jo diria que s'està discutint d'una manera força pobra, donant per feta una lògica del caprici segons la qual desitgem el que no tenim simplement perquè romantitzem el passat. Però què passaria si rere tot això que ens crida de l'Església catòlica hi hagués respostes per a preguntes importants, siguem o no siguem religiosos?

En el conclave que aquesta setmana ha designat Robert Prevost com a Lleó XIV, tecnologia i tradició han mantingut una curiosa batalla. Mentre els 133 cardenals es reunien al Vaticà per escollir el successor del papa Francesc, un desplegament de mesures de seguretat tecnològica sense precedents ha convertit la Capella Sixtina en un búnquer digital impenetrable.

¿L’elecció del nou papa interessava a la gent o interessava als mitjans i ha acabat interessant a la gent perquè li donaven conclave per esmorzar, dinar i sopar? La meva hipòtesi és que els mitjans marquen l’agenda, però que si no hi hagués una curiositat genuïna en l’elecció, ja pots anar enfocant la xemeneia, que a TikTok hi ha vídeos més atractius. El ritual atàvic dels 133 homes tancats i desconnectats, l’experiència d’estar compartint en directe un tros d’història hi deu fer molt, però no ho explica tot. En un món de males notícies i pitjors líders, hem estat mirant si a Roma sortia un contrapès. I n’han estat pendents, de cua d’ull, fins i tot aquells que només entren en una església com a turistes. Lleó XIV sembla aquest contrapès.

El fum contamina, però aquí hem estat, inhalant fort. The show must go on, que diuen alguns; la litúrgia, que diuen uns altres. El que és clar és que l’espectacle ha estat unànimement masculí. És ben bé que als homes els interessa tot el que fan els homes i que la revolució de l’Església catòlica és sempre no fer la revolució. Però se me n’ha anat el sant al cel. Mai més ben dit. Pel cel, no pel sant, que a mi el que em fascina no és un líder espiritual, i menys un papa, sinó la sonda que va llançar la Unió Soviètica el 1972 i que s’espera que caigui a la Terra abans no acabi la setmana. Segons l’Agència Espacial Europea, serà dissabte a les 8.18 del matí nostres, amb un marge de 18 hores amunt o avall. No és poc marge. Si mai aquests de l'ESA perden la feina sempre poden anar a treballar a Rodalies.

Amb abundància d’imatges servides des de la càmera de la grua, solcant les alçades de la Capella Sixtina, ara buscant el Déu barbut de Miquel Àngel tocant Adam amb el dit, ara baixant fins als impertèrrits alabarders de la Guàrdia Suïssa formant sobre el marbre lluent amb l’uniforme blau, vermell, carabassa i groc, Vatican Media ha transmès la silenciosa espera fins a dos quart de cinc de la tarda en punt, quan els cardenals, encomanant-se a tots els sants i santes en una hipnòtica lletania d’ora pro nobis, han entrat en processó a la Capella Sixtina. Han invocat la intel·ligència, la veritat i la pau, i han jurat sobre l’Evangeli segons sant Mateu –obert pel diumenge en què es llegeix: “Tot caminant vora el llac de Galilea, veié Simó, l’anomenat Pere, i el seu germà Andreu [...]. Veniu amb mi i us faré pescadors d’homes”– procedir en consciència a l’elecció d’un nou papa. I després, tothom a fora.

Em diu un dels cardenals que és a Roma a punt de tancar-se en conclave així que es pronuncií l’extra omnes (fora tothom), que “ara ja som a l’etapa de la meditació, concentració i pregària. [...] Les congregacions d’aquests dies són molt interessants. Es parla de la situació de l’Església i del món i, en conseqüència, del perfil del Papa que ha de venir. Però, tot sumat i restat, hi ha un ambient serè, tranquil i fraternal”.

En les formes, el conclave sembla una cosa remota i cerimoniosa, espiritual, gairebé màgica. No obstant això, les seves dinàmiques són les mateixes que en el món de l'empresa quan un fundador, o un gran CEO carismàtic, deixa el seu lloc. Diria que l'Església enfronta, en aquesta transició, almenys quatre grans reptes.

Dimarts, un dels avions que uneix Madrid i Roma estava ple de sacerdots. També hi viatjava d’incògnit, de paisà, un cardenal espanyol per passar desapercebut. Anava a Itàlia per acomiadar el papa Francesc, però també per participar en l’elecció del futur líder de l’Església catòlica. Roma bull aquests dies. Converses a tres bandes, alguna trobada clandestina i xiuxiuejos a l’ombra dels cardenals que triaran el nou pontífex. Com explica l’editor Ignasi Moreta, el cardenal Narcís Jubany va participar l’any 1978 en els dos conclaves que van fer papa Joan Pau I i Joan Pau II. Durant aquells dies hi va haver cardenals que van arribar a dinar tres cops un mateix dia. I és que és ara, en les jornades prèvies al funeral, quan es comencen a crear aliances. Sotto voce. Tot i que l’elecció depèn dels 135 cardenals menors de 80 anys, en aquests dies de reunions i pactes també hi participen la resta de membres del col·legi cardenalici, que són els que acumulen més experiència. “Han viscut moltes coses, són influencers, són els que diran no feu això o mireu cap aquí”, apunta la periodista i professora especialitzada en religió Míriam Diez.

La fumata blanca que s'acaba escampant damunt de la plaça de Sant Pere del Vaticà és el resultat d'un procés meticulós que culmina amb l'"Habemus papam". Una fumata que, després de la mort del papa Francesc, deixarà pas a l'anunci del pròxim pontífex un cop el conclave hagi trobat un candidat. Es tracta d'un procediment que té vuit segles de tradició després de processos que en alguns casos van arribar a ser caòtics. Quan va sorgir i per què? És veritat que els deixaven a pa i aigua fins que elegissin un papa? Com han evolucionat els conclaves?

Com jutjarà la història el llegat del papa Francesc? És raonable vaticinar que, entre molts catòlics progressistes i d’altres que esperaven que actués com un revolucionari, el seu papat es recordarà com una decepció.

He llegit cròniques esportives que parlen de les dificultats del Girona FC en “la lluita per la permanència”. Es refereixen al risc de descens a la Segona Divisió. Però no es pot negar que el concepte, llegit en abstracte, té una gran càrrega filosòfica. Perquè “la lluita per la permanència” és una definició força exacta del concepte de vida. Aquesta lluita és la que mena cada ésser viu. Però també és la lluita dels col·lectius, de les societats, de les idees. Existir és una cosa important. Brillar, excel·lir, encara més. Però romandre, ah, això ja és molt gros. I com que als éssers humans això ens està vedat, perquè som pols i pols esdevindrem, les coses que duren ens porten a la fascinació, a una mena de passió de l’antiquari. 

Aquest dissabte, la plaça de Sant Pere del Vaticà serà testimoni del funeral del papa Francesc. La mort de Jorge Mario Bergoglio el passat Dilluns de Pasqua obre una sèrie d'incògnites, entre les quals qui assistirà al funeral del pontífex. L'acte està previst per a aquest 26 d'abril a les 10 del matí, després que el fèretre hagi passat tres dies en una capella ardent. Un cop s'hagi celebrat la cerimònia, el cos del Papa serà traslladat a la basílica de Santa Maria Major per a la seva sepultura.

Durant el seu pontificat, el papa Francesc va reformar la composició de l'organisme que decidirà el seu successor, i va augmentar la representació de cardenals de l'Àfrica i l'Àsia, en consonància amb la distribució dels fidels de l'Església catòlica. Amb aquesta composició, és més difícil preveure el vot de les noves diòcesis. El cardenal escollit serà una persona que tingui les habilitats, l'experiència i la personalitat necessàries per assumir el lideratge de l'Església catòlica romana. L'edat també és un altre factor, perquè en els últims conclaves s'han escollit papes més grans per assegurar que els pontificats fossin més curts.

Així es titula un dels capítols de l’autobiografia que Francesc va publicar mesos enrere. De fet, com que detestaven la pau, el detestaven a ell; tant és així que pregaven perquè es morís aviat. Per això, la tardor passada va acomiadar-se d’un grup de catalans que el va anar a veure a Roma amb un somriure: “Preguin per mi, però en el bon sentit, eh?”