Record un dia com aquest des del qual escric, un diumenge lent i llastimós. Era a casa i el món em queia a sobre. Havia quedat el vespre amb la meva amiga Clara i feia tot el possible per allargar l’hora d’arreglar-me. Des del sofà, la manta em pesava més que tota l’angoixa que –per algun motiu– duia a dins. La idea d’haver d’articular una sola paraula m’immobilitzava, em segrestava un poc més en aquell racó de penombra des d’on em sentia sana i estàlvia. Plorava perquè estava trista, i plorava perquè si sortia d’allà, ja no podria estar trista. Pensava en les preguntes que em faria, la meva amiga, quan la veiés –“Com estàs? Com duus això? I allò altre?”– i en la decepció a la seva mirada si li contestava amb sinceritat a totes elles. En una altra ocasió, hauria fingit. Hauria fet un esforç per carregar amb el seu consol i alliberar-la d’aquesta responsabilitat. Però, simplement, no podia. Haver d’amagar la realitat la feia encara més insuportable.

Què se n'havia fet, de Bridget Jones? En el quart film de la sèrie, basat de nou en la novel·la homònima de Helen Fielding, retrobem la protagonista en l'edat madura, amb les dues criatures preadolescents que va tenir amb en Mark Darcy (Colin Firth), mort pocs anys abans de l'inici de la història. La protagonista està en una etapa molt diferent de la seva vida, però en un escenari similar al del primer film: sense parella ni el futur clar. Amb aquest punt de partida, s'intenten equilibrar tres pel·lícules. La que recupera els vells coneguts de fa vint anys, sobretot el personatge de Hugh Grant, Daniel, convertit ara en el millor amic de la protagonista. La comèdia romàntica que vol connectar amb les inquietuds de les dones en l'edat madura a partir dels plantejaments originaris. Bridget es veu de nou en situacions comprometedores mentre s'inicia en el flirteig en l'era de Tinder. Aquí és on grinyola més el film, i no només perquè l'humor sexual soni carrincló, les situacions siguin previsibles i el conservadorisme dels personatges es noti més que mai. El deix maldestre de la protagonista, el seu principal signe d'identitat, no es llegeix socialment de la mateixa manera en una dona de trenta que en una de cinquanta. Però el film no sap aprofitar aquest desencaixament, i la Bridget manté intacte malgrat tot el seu poder de seducció, el que la converteix en una fantasia rosa més que en un reflex romàntic i divertit de les inquietuds de tantes dones similars. La reivindicació de la seva sexualitat es fa a través d'una aventura amb un noi a la vintena, però s'acaba objectivant el personatge masculí més que celebrant una relació a contracorrent.