Agafar els clàssics i a partir d’aquí contar el que vols contar ha estat la mangarrufa argumental amb la qual Miquel Mas Fiol ha muntat aquesta Trilogia de la Condició 'Millennial'. L’autor i director no s’hi ha posat per poc. La primera víctima va ser Voltaire; la segona, Goethe, i la tercera, Victor Hugo. Càndid o l’optimisme, Les penes del jove Werther i aquesta darrera, Els miserables, han estat el MacGuffin per a l’autor llançar el seu discurs, basat a passar-ho bé sense deixar ni un cap sobre les espatles de ningú. Ni una canya dreta, sense excepcions. La primera, la seva, des d’abans de començar la funció, amb dos dels protagonistes llançant invectives contra l’autor. des d’abusador fins a explotador… mentre la gent entrava al recinte. Aquesta és la seva llicència, el salconduit que li permet bastonejar sense pietat, a tort i a dret, fora línies vermelles.

El Teatre del Mar ha presentat la seva temporada d’hivern 2026 amb una programació que consolida el seu model cultural singular, basat en la combinació de creació contemporània, teatre social, educació i residències artístiques. La proposta reivindica l’escena com un espai de pensament crític, cohesió comunitària i risc artístic, amb una mirada arrelada al territori i oberta a la transformació social.

No existeixen històries en minúscula. Totes, tinguin la incidència que tinguin, conformen la que s’escriu en majúscula, com es pot comprovar a L’arquitecte, que es representa al Teatre del Mar, escrita per Josep Ramon Cerdà, dirigida per Rebeca del Fresno i interpretada per Xisco Segura, Miquel Àngel Torrens, Caterina Alorda i Xen Garcinuño. Una història de la Història d’aquest país, una pinzellada carregada de molts elements i tants altres racons i angles, que, d’alguna manera, dibuixen amb precisió l’origen de què som. Una hipotètica conversa és la columna vertebral de la narració, on s’especula sobre l’especulació, el turisme amb totes les seves conseqüències i la modernització a qualsevol preu, amb un rerefons misteriós que, al mateix temps, dona consistència al relat, l’assassinat d’un dels principals protagonistes, dos reconeguts arquitectes amb nom i llinatge, Gabriel Alomar i Josep Ferragut. Amb ells, Cerdà fa ficció de la realitat. El pasolinià crim avant la lettre sense resoldre, tot ombra i sense cap bri ni un de llum, serveix de contrafort de tot un buc que esdevindria un edifici immens, inabastable, amb els cappares de dues maneres d’entendre una professió que sempre es posa de costat. Ferragut va ser una excepció i va morir en no tan estranyes circumstàncies.

Quan Iguana Teatre pràcticament iniciava la seva trajectòria, un informe d’un economista els va assegurar que una empresa de teatre a Mallorca era inviable. Això els va fer pensar, explica Carles Molinet, que “no tan sols s’havia de crear una companyia sinó un sector”: una professió, amb tota la infraestructura corresponent. Fou així com Iguana i Molinet, amb molta més gent de l’escena mallorquina, foren creant un teatre –el Teatre del Mar– i unes associacions professionals –la d’empreses, Illescena, i la d’intèrprets, l’Associació d’Actors i Actrius Professionals de les Illes Balears, AAAPIB– i un circuit dels territoris de parla catalana, el Projecte Alcover. Molinet va redactar també el projecte per a la creació de l’Escola Superior d’Art Dramàtic de les Illes Balears i va participar en la constitució d’entitats d’àmbit encara més ampli, com Gescènic per als estudis i la formació, la Federació Estatal d’Associacions d’Empreses de Teatre i Dansa (Faeteda) i la federació Insulars, comuna a les Canàries i les Balears.

Una conversa entre Gabriel Alomar i Josep Ferragut, un recorregut per una ciutat que s’ha quedat a les fosques des del punt de vista de tres dones i un tríptic sobre la generació mil·lennista on ressonen conceptes com 'positivisme tòxic'. Són només tres dels ingredients que fan que la nova edició del Festival de la Paraula, iniciativa organitzada per Produccions de Ferro que es desenvolupa entre els mesos d’octubre i maig, pugui ser definida com “un festival de construcció”. “I això no vol dir que sigui un festival en construcció”, matisa tot d’una Toni Gomila, director de Produccions de Ferro, en conversa amb l’ARA Balears, “sinó que convida a reflexionar sobre com construïm les ciutats i com ens hi relacionam, tots plegats. En un moment de crisi habitacional, de sobrepoblació, d’angoixa pels preus dels lloguers… tenim una programació que es vincula amb totes aquestes qüestions, de vegades de manera indirecta i d’altres d’una manera molt evident”. 

Qui pensi que l’inoblidable record de la primera representació, l’any 1995, de Twist&Txékhov minvaria o eliminaria alguna de les possibilitats de gaudir de la reposició va errat. L’únic que s’ha perdut pel camí és la seva càrrega sorprenent. Després de quaranta anys d’Iguana Teatre i trenta d’aquest muntatge, l’únic que ens podria sorprendre de la formació seria un bunyol teatral, però, com deia el torero: “El que no pot ser no pot ser, i a més, és impossible”. Del que no hi ha cap dubte és que Twist&Txékhov va ser la gran revolució teatral de la nostra història. Fou una glopada d’aire fresc en el món del teatre, ja no tan sols per la manera d’encarar la interpretació, sinó des de l’elecció, concepció i estructura de l’obra. Quan el més habitual hauria estat recrear La gavina, L’oncle Vània o L’hort dels cirerers, que l’autor cotitzava a l’alça, Pere Fullana es va treure de la cistella una inversemblant i meravellosa miscel·lània feta de nou contes d’Anton Txékhov com si fos un de sol. Un petit fos a negre va sembrant l’escenari de les diferents històries abonades amb trets beckettians, els quals transcorren a un ritme tan àgil com lleuger. Vam quedar bocabadats. N'hi havia un bon motiu.

El Teatre del Mar (TdM) inicia la tardor 2025 amb una programació que combina teatre social, producció pròpia, residències creatives i espectacles convidats. La seva intenció és consolidar-se com un espai de trobada cultural i comunitària.

Ni tan sols fa falta fer-li la pregunta: Pere Víctor Rado, cantant de Nou Romancer, ja sap què és el que tothom es demana i ho respon sense que li hagin de demanar. "Jo crec que hi ha hagut dos secrets per haver durat tant”, afirma amb motiu del trentè aniversari de la formació, “i un és que abans de grup de música som, sobretot, un grup d’amics. A tots ens uneix una amistat que ha fet que la nostra relació no depengués només del grup. A més d’això, jo crec que ha estat clau que sempre ens hem respectat molt els nostres ritmes, no hem tingut pressions ni de fora ni de nosaltres mateixos, ni per fer un disc ni per deixar de fer res. Hem estat molt lliures i també molt assemblearis, potser massa i tot alguna vegada”, afegeix amb un somriure, “però saber que les decisions es prenen conjuntament i sense pressions fa que tot sigui també més fàcil. Feim música sense cap objectiu comercial o laboral, ho feim perquè passam gust de fer-la, i això et dona una llibertat que va associada a una sensació de senzillesa que agraïm i defensam, fa que tot sigui molt més natural”. 

El Teatre del Mar, que continua celebrant el 30è aniversari de la seva fundació, per a l’ocasió ha inaugurat la temporada amb Titzina Teatro i la darrera criatura que ha sorgit de les entranyes de la parella formada per Diego Lorca i Pako Merino, autors, directors i intèrprets. Es diu Búho, una metafòrica au de rapinya, en què es parla de la pèrdua de la memòria i les minses probabilitats de recuperar-la. Un científic, antropòleg forense, pateix un accident vascular cerebral, un ictus, i perd la memòria, completament. Aleshores deixa de ser ell, tot i que sense deixar de ser-ho. Titzina Teatro, com és habitual de la dual formació, ha fet un exhaustiu treball per poder mostrar-ne les conseqüències i el procés posterior, entre la teràpia i un trescar per dins el que queda del cervell del pacient. 

D’ara i fins dia 31 de desembre, el Teatre del Mar continuarà celebrant el trentè aniversari. I ho farà, entre d'altres, amb la incorporació d'un nou espai: la Carpa Diem, que inauguraran a mitjan octubre amb la reposició d'una peça de la companyia Teatre de la Sargantana, La faula. A més, nodriran la temporada d'espectacles produïts per companyies amigues d'aquest centre, que enguany acollirà el festival itinerant Rayuela amb una dotzena de companyies.

Quan el Teatre del Mar va obrir les portes, ara fa trenta anys, només hi havia a Palma dos espais escènics més: l'Auditòrium i el Principal. El nou teatre naixia amb el propòsit de canalitzar tot un corrent de creació teatral independent que s'escapava de la programació a Ciutat, però sobretot pretenia convertir-se en un "teatre privat, però amb vocació de servei públic", ha recordat el director del teatre, Carles Molinet, en la roda de premsa en què ha explicat la programació especial que han dissenyat per celebrar les tres dècades d'activitat. D'aquells inicis, n'ha destacat el suport imprescindible dels escriptors Blai Bonet, Miquel Àngel Riera, Gabriel Galmés i, sobretot, Josep Maria Llompart, "que es va implicar molt en el projecte i va morir el dia abans de la presentació de la Fundació Teatre del Mar, de la qual havia de ser el president", ha apuntat Molinet.

Teatre del Mar.- Càndid o l’optimisme. De Voltaire, que era un pseudònim? No, de Miquel Mas Fiol, que és el seu nom i utilitza el títol de la famosa novel·la de François-Marie Arouet, que es feia dir Voltaire, com a Macguffin per fer una reflexió sobre el fet que res és el que sembla ni el que es pretén, com tampoc gairebé mai una predicció es converteix en un fet, i molt menys si és un tòpic esdevingut reforç positiu. “Tot anirà bé”, deia un pare, d’aquí, jove, conegut, bon home, al seu fill pocs minuts abans de finar en terres llunyanes. No és una metàfora. És un fet i un petit homenatge que va succeir no fa gaire i que podria servir per explicar el context d’aquestes altres històries, protagonitzades per aquest altre “càndid” que, com el de Voltaire, vol creure, o no té altre remei, que imaginar que viu, o almenys que viurà, en “el millor dels mons possibles”. Voltaire, l’atrabiliari i provocador, és la referència, mentre que Càndid és paradigma de tota una generació i una franja d’edat d’ençà que el temps és temps, mentre el món en realitat fa voltes sobre si mateix. Del que no hi ha dubte és que el personatge protagonista té les virtuts que exposa l’original: “rectitud de judici i espontaneïtat de caràcter”. O potser no i tan sols ho sembla? En qualsevol cas, és un jove ingenu –que és redundància– i que fa el que pot per subsistir, mentre es crea, no sense l’ajuda d’algun guru –perquè sempre hi ha un nou Pangloss– un futur pintat amb els colors de la utopia.

Aquest divendres, 23 de setembre, el Teatre del Mar aixeca el teló i arranca la temporada de tardor. Ho farà amb Magallanes.0, títol amb què Rodo Gener narra des de l'escenari la primera volta al món de Fernando de Magallanes i Juan Sebastián Elcano. Les funcions que es faran al teatre del Molinar seran en català, l'estrena de la peça és en aquesta llengua. L'obra, des de la seva primera funció al Principal de Palma l'any 2020, acumula més de 100 funcions entre l'estat espanyol, Xile, Colòmbia, Edimburg (es va fer en anglès) i l'Argentina.

Arribar al punt actual de la peça de dansa Hacemos como que bailamos de la companyia Unaiuna no ha estat fàcil. El procés ha estat llarg i fragmentat. "Vàrem fer una residència a Barcelona de tres setmanes, i una pausa; una residència a Mallorca de dues setmanes, i una pausa...", explica la coreògrafa, ballarina i cofundadora de la companyia Laura Lliteras; l'altra meitat és Marina Fullana. Aquest divendres estrenen la funció en què han treballat des de l'any 2019. Es podrà veure al Teatre del Mar divendres i dissabte a les 20.30 h i diumenge a les 19 h. Joan Fullana firma la dramatúrgia de l'espectacle, i a l'escenari hi seran Jesús Benzal, Júlia Godino, Ioar Labat, Marina Fullana i Laura Lliteras. Aquestes dues darreres ballarines s'han encarregat de la direcció. El seu objectiu és que el públic alliberi endorfines i que no es pugui aguantar les ganes de remenar el cos.

Teatre del Mar.- D’entre els milers de frases que hem pogut llegir sobre Bach, dues potser el defineixen millor i amb més contundència que qualsevol. Pau Casals va dir que “primer hi va haver Bach… i després, tots els altres”. Per la seva banda, un altre músic, el compositor Anton Webern, va ser fins i tot més concís quan afirmà que “en Bach succeeix tot”. Els mateixos comentaris serveixen per definir, sense possibilitat d’errada, el gran bard per excel·lència, amb el valor afegit que no sabem ben bé qui era o ni tan sols si va ser. En qualsevol cas, el Bard és Shakespeare i el Cantor és Bach i no hi ha confusió. Hi ha hagut molts altres bards, i molts altres cantors, però tots en minúscula. Són dos éssers que, un cop finats físicament, habiten una altra galàxia, inaccessible per a la resta i des d’on observen amb paternal mirada tots “els altres”. No tan sols per la inabastable i indiscutible qualitat de la gran majoria de les seves creacions, sinó també per les immenses possibilitats de donar-los la volta en qualsevol sentit sense perdre el bessó de la seva magnitud i transcendència. N’és una altra bona prova aquest penúltim espectacle de Marcel Tomàs i Cascai Teatre, que sota el títol d’Un tal Shakespeare aterrà al Molinar per fer un repàs de les més conegudes obres i personatges que omplen teatres i pantalles a balquena any rere any pertot arreu del món des de fa ni més ni menys que “quatre segles i mig”. El punt de partida escollit per Marcel Tomàs i Susana Lloret per a la creació de l’espectacle recorda Brams o la kumèdia dels errors, incloent-hi la clàssica parella formada pel clown i l’august de sempre. I a partir d’aquí, Cascai en estat pur. El clown, Marcel Tomàs, i l’august, Toni Escribano, impagable, obren la canonada de l’humor que porten dintre i, amb Shakespeare com a McGuffin, les rialles no aturen de brollar: les del públic i les de Tomàs. La interacció amb el respectable, com la música, són una constant de la companyia, que aconsegueix encomanar l’esperit de la funció i la dels seus dos versàtils protagonistes a qualsevol que pugi a l’escenari fins a convertir-lo en un personatge de la peça, com per exemple a l’hora d’escenificar la mort de Desdèmona, la qual esdevé una jam teatral d’allò més hilarant. Tot plegat, un totum revolutum molt amè i bufonesc en el millor i més teatral dels sentits.

El Teatre del Mar ha presentat aquest dijous la programació per a la imminent temporada de tardor. L'any passat ja es va enfocar en apostar pel teixit illenc, i aquest any el teatre segueix amb la mateixa direcció, fomentant les produccions de proximitat. En concret, es tractarà d'11 espectacles i quatre residències durant tota la temporada.

Teatre del Mar.- La Ruta 40 és el nom d’una carretera de 5.194 quilòmetres que travessa l’Argentina, expliquen al començament de la funció, Alberto Díaz, Albert Prat i Sergi Torrecilla, els tres integrants de la Companyia La Ruta 40. Un nom que resulta d’allò més adient per a aquesta peça, que és una mica hereva de Si avui és dimarts, això és Bèlgica (1969), la història/paròdia d’un grup de turistes nord-americans que visiten set països d’Europa en només divuit dies. Els nostres tres protagonistes, que són ells mateixos, sota la batuta de Ferran Dordal i Lalueza, conegut i reconegut membre de l’Agrupación Señor Serrano, ens ofereixen un enginyós i adient pour parler sobre turistes i viatgers, però bàsicament el que esbrinen són les diferents maneres de contar els nostres viatges. Dic nostres perquè resulta molt difícil no escoltar-se un mateix en no poques frases i sentències de l’espectacle. Des del començament i fins al final la descripció que fan dels turistes, que sempre pensam que som viatgers, com expliquen per boca de Paul Bowles a El cel protector –a la pel·lícula i a la novel·la– resulta tan àcida com encertada, tan vidiriòlica com acurada, i molt més aquí, quan catorze milions de turistes ens semblen no gaires i els comptam com a trofeus de carça. Treiem pit de la destrossa, això si, i hi incorporam el llinatge, que no és altre que “sostenible”, però hem oblidat que celebràrem el turista dos milions com una fita inexpugnable, com un rècord que ja no és més que un pobre record del qual queda tan sols una oblidada cançó que cantaven Los Stop.

El Teatre del Mar ha acollit, un any més, el tradicional homenatge a Aurora Picornell i les Roges del Molinar. Aquest diumenge, la barriada palmesana ha tornat a recordar les seves veïnes, assassinades pels feixistes la nit de Reis del 1937. L'encarregada de dirigir l'acte ha estat l'actriu vilafranquera Marina Nicolau.

La companyia de teatre Teatro en Vilo, establerta a Madrid, fundada a Londres el 2013 i capitanejada per Noemi Rodríguez i Andrea Jiménez, torna a visitar el Teatre del Mar aquest cap de setmana. Hi arriba aquest divendres i hi serà fins diumenge, dia 27, amb Hoy puede ser mi gran noche, una obra que combina tocs de comèdia i de tragèdia. "És un cant als perdedors, els que no deixen mai d'esperar el seu moment", diuen les creadores. Les funcions de divendres i dissabte seran a les 20.30 h, mentre que la de diumenge serà a les 19 h.

El Teatre del Mar obrirà les portes una altra vegada dia 12 de juliol per estrenar una temporada d'estiu i tardor amb què aposta per la creació illenca. "Volem donar suport als nostres companys de els arts escèniques que ho estan passant malament, perquè tenim un ofici intermitent que no té un fàcil suport en moments de dificultat", ha argumentat el director del centre, Carles Molinet, durant la presentació, aquest divendres. De fet, tots els recursos que no es varen gastar a la primavera es destinaran a millorar les condicions dels creadors d'aquí.