<![CDATA[Ara Balears - esperança]]> 10 <![CDATA[Seran els joves]]> Quinze, potser? Vint, a tot estirar? No fa tants anys que tenc una consciència política mínimament documentada i fonamentada, però no som capaç de recordar cap època en què els ànims del país hagin estat tan avall. Vaig viure la irrupció dels moviments socials a Twitter, indignats inclosos; vaig participar tant com vaig poder i més en l’espectacular resposta de la societat illenca als intents d’extermini lingüístic del Govern de José Ramón Bauzá; vaig testimoniar, com a observador llunyà, el goig ataronjat de la primavera valenciana, i no fa gaires anys vaig bategar amb la tardor catalana i el referèndum d’autodeterminació, el moviment antirepressiu després… I ara? On som, ara, que els ciutadans dels Països Catalans pareixem estar tan desanimats?

]]> <![CDATA[Recuperar la il·lusió]]> Ja sabem que no està el món per tirar coets, sobretot per a aquelles persones que mantenim la fe en una societat i un planeta millor que els que tenim. El sentit general és el d’esperar, en el millor dels casos, que les coses no empitjorin: en matèria de desigualtats, laboral, d’habitatge… de governabilitat del planeta, de salut mental... El darrer episodi, aquests dies d’ambient nadalenc, el desallotjament forçat impulsat per Albiol a Badalona. Un desallotjament inhumà –com els viscuts aquí també, a Can Rova, a Eivissa, de persones, moltes d’elles amb feina, però sense possibilitat de permetre’s pagar un sostre per mor de la ‘llibertat’ de mercat. 

]]> <![CDATA[Estrelles i àtoms]]> Amb tot el que passa al món –conflictes que no s’aturen, discursos que crispen, ecosistemes que col·lapsen– a vegades un es pregunta si mirar les notícies serveix d’alguna cosa més que per afegir angoixa al dia. I potser per això, cada cop més, el refugi d’un llibre, el cel estrellat o l’interior d’una cèl·lula no semblen mal llocs on perdre’s una estona. No per fugir de la realitat, sinó per recordar-se que encara hi ha espais que ens poden meravellar. Que la ciència, malgrat tot, continua descobrint i obrint finestres.

]]> <![CDATA[L’ase de Jesús]]> El Diumenge de Rams inicia la Setmana Santa rememorant l’entrada triomfal de Jesús a Jerusalem muntant un ase. Tot i tenir el seu sentit bíblic, l’escena avui sembla ridícula i contrasta amb el que veiem la resta de dies, amb unes celebracions marcades per la tristor i la mort d’un innocent que culminen amb la Pasqua, la festa en la qual es fa memòria de la resurrecció de Jesucrist. Aquest és l’esdeveniment central de la fe cristiana, però sol congregar menys gent. La mort d’un innocent és una cosa bona d’entendre –n’hi ha prou de pensar amb Gaza–, però que es digui d’algú que ha ressuscitat ja no ho és tant.

]]> <![CDATA[Esperança]]>

Darrerament he llegit diverses apologies de l'esperança. La més coneguda, però no pas l'única, és la del filòsof coreà d'expressió alemanya Byung-Chul Han. Aprofundint en una idea de l'expresident txec Václav Havel, que va ser un dels polítics més intel·lectualment interessants de l'Europa dels últims anys, l'esperança no és un mer sinònim d'optimisme. No consisteix a creure que les coses acabaran sortint bé tant sí com no, sinó que simplement té sentit fer-les, dur-les a terme d'una determinada manera i no d'una altra. Aquest matís -el del sentit- és molt important per neutralitzar les objeccions que equiparen les actituds esperançades amb la ingenuïtat. De fet, plantejada així, l'esperança té més a veure amb la determinació que no pas amb anar pel món amb el lliri a la mà. Hi ha una pregunta inevitable, però: ¿com es pot plantejar una actitud esperançada tot contemplant la situació actual? (si fos un tertulià i no tingués gens de respecte pel lector escriuria "amb la que està caient") ¿Resulta seriós emprar el mot esperança mentre es va covant la presidència més imprevisible i estrambòtica de tota la història dels Estats Units, Putin amenaça amb una guerra nuclear, el món aposta de nou per extremismes que donàvem per morts i enterrats, etc.? ¿Aquest discurs sobre l'esperança és només un consol narcòtic o bé conté una part propositiva que cal considerar amb atenció? Anem a pams.

]]> <![CDATA[Les telefonades de menors al Telèfon de l'Esperança es disparen un 750%]]>

El Telèfon de l'Esperança de les Illes Balears va rebre 4.840 telefonades durant l'any 2022, de les quals 492 (11,77% del total) varen ser de joves i menors d'edat. Aquesta darrera xifra suposa un increment en relació amb l'any 2021, amb 382 contactes; el 2020, amb 292 telefonades, i el 2019, amb 71. Per tant, s'ha experimentat un creixement del 593% en els darrers quatre anys. Així ho ha explicat Lino Salas, portaveu de l'associació, durant la presentació de l'Informe Llamantes 2022. El desglossament de les dades permet comprovar que 204 menors varen contactar amb el Telèfon de l'Esperança l'any 2022, mentre que l'any 2019 varen ser 24, amb un augment del 750%. Salas ha explicat que de les persones menors ateses 175 varen ser derivades a professionals, "una dada molt positiva, ja que els menors no acostumen a reconèixer les coses que fan –com cridar al Telèfon de l'Esperança–". Els motius més habituals de les telefonades d'aquest col·lectiu "són la soledat i aïllament, les conductes violentes –especialment en l'àmbit familiar–, els embarassos prematurs o les conductes addictives".

]]> <![CDATA[Empènyer i emprenyar la democràcia]]>

Llegeixo que un estudi certifica el que fa temps que escrivim, veiem i patim: la salut de la democràcia està empitjorant globalment. L’informe de l'International Institute for Democracy and Electoral Assistance (International IDEA) alerta que la meitat de les democràcies del planeta caminen cap enrere i els autoritarismes cap endavant. Per això, també, les nostres angoixes existencials augmenten. Però això no ho diu l’informe. 

]]> <![CDATA[L'esperança de vida dels espanyols s'estanca]]>

El 2012 es va reduir, per primera vegada en la sèrie històrica de dades, l'esperança de vida dels espanyols. En concret, l'esperança de vida dels homes va passar de 79,16 anys el 2011 a 79,01. En el cas de les dones, es va reduir de 84,97 a 84,72 anys. Són dades de la 'Memòria socioeconòmica i laboral 2012' del Consell Econòmic i Social (CES), que adverteix de "l'acceleració i agudització" de canvis sociodemogràfics "d'importants conseqüències econòmiques i socials a mitjà i llarg termini".

]]>