<![CDATA[Ara Balears - esforç]]> 10 <![CDATA[Crueltat]]> Una de les sèries de televisió més vistes i premiades del moment és The Bear, una espècie de drama coral que ens presenta la vida i miracles dels treballadors d’un restaurant de Chicago, que viuen en un estrès permanent i que es passen bona part de la sèrie cridant o plorant.  Veient la sèrie, és difícil no pensar en els realities que trobam en els quals un cuiner conegut es dedica, suposadament, a ajudar algun establiment amb problemes i dona consells als propietaris per poder remuntar el negoci amb èxit. Hi ha diversos programes sobre això, i no només sobre restaurants, però a molts es repeteix el patró de veure, en una primera fase del procés, el cuiner prestigiós cridant i humiliant davant les càmeres els responsables de l’establiment, una actitud que moltes vegades resulta cruel i desmesurada. 

]]> <![CDATA[Com educar la disciplina]]>

“La disciplina té una mala fama injusta, fins i tot sembla que faci por parlar-ne”, diu Alba Castellví, educadora, sociòloga i mediadora. Assegura que aquesta mala fama és deguda al record d'un passat educatiu en què l'educació de la disciplina es feia de manera “disciplinària”, molt estricta i fins i tot agressiva. Considera que, malgrat la mala fama, és imprescindible ensenyar-ne, “perquè sense disciplina no es pot fer realitat cap projecte que requereixi esforç i persistència, ni la facultat de posposar la gratificació”. Acaba de publicar Els hàbits que els faran feliços, on no parla d'educar amb disciplina, sinó d'educar la disciplina. És a dir, d'ensenyar als que creixen la capacitat de fer les coses amb constància i rigor per sortir-se'n de manera més eficient. Per a Castellví, la disciplina és la capacitat de mantenir els propòsits malgrat que no tinguin recompenses immediates, de treballar ordenadament i amb rigor i de controlar els impulsos que ens aparten dels objectius. Al llibre proposa trenta maneres d’ensenyar la disciplina i afirma que es pot fer d'una manera alegre i positiva.

]]> <![CDATA[La felicitat estúpida]]> En un diàfan article, aquesta setmana l’economista Albert Carreras feia notar que la nova llei d’universitats no esmenta la funció principal d’aquestes institucions: l’estudi, que és el que defineix tant els estudiants (¿o és que el nom ja no fa la cosa?) com els professors. Abans els adolescents i joves havíem de fer colzes moltes hores asseguts davant d’un llibre, armats d’un llapis ben afilat per subratllar i de paper i boli al costat per anar prenent notes damunt un full en blanc. Ara aquests estris d’escriptura, i sovint també els mateixos llibres, han estat substituïts per l’ordinador i el mòbil, que suposadament ho contenen tot: tot el saber, tota la vida. Llavors, la pregunta és: ¿rere aquest miratge tecnològic ha desaparegut l’estudi entès com un temps llarg de silenci i soledat, de concentració, d’introspecció i, sí, també d’avorriment? La velocitat trepidant amb què tot se succeeix, les possibilitats infinites d’accedir a atractives realitats virtuals, el món convertit en un joc de pantalla, en una broma visual permanent, en una dispersió agradable ¿han acabat amb l’antiga essència de l’esforç intel·lectual?

]]> <![CDATA[Voleu aturar l’extrema dreta?]]> Luis de la Fuente, el nou responsable de la selecció espanyola de futbol, sembla un personatge interessant. Nascut a la Rioja i forjat al planter de l’Athletic, ha tocat totes les tecles en el món del futbol, des de l’esport de base fins a la selecció sub 21, passant pel mític Athletic de començaments dels vuitanta, una època en què el món i el futbol encara es podien permetre els principis i la diversitat.

]]> <![CDATA[La plantilla de l'Espanyol passa per proves per mesurar la capacitat d'esforç sense cap baixa]]>

La plantilla de l'Espanyol s'ha sotmès a una sèrie de proves físiques per establir el control dels llindars anaeròbics dels jugadors que complementen les proves anteriors completades al CAR de Sant Cugat.

]]>