Hi ha un pintor que m’estime molt, que pintava orquídies i colibrís. Va viatjar tres vegades a Sud-amèrica, i hi va realitzar alguns dels seus quadres més meravellosos i subtils. Un d’ells s’exposa a la galeria Thyssen, i mostra una orquídia Cattleya, amb un preciós colibrí a la seua vora. El color rosat de la sumptuosa flor troba el seu eco en la gola del mateix color de l’ocell. Al fons, s’obri un paisatge tropical, una perspectiva d’ensomni i misteri. És un quadre que no em canse de mirar, tan bell em sembla, i que tan bé captura la dimensió infinita de la naturalesa. Aquell cosmos fèrtil i complex, excepcionalment ric i elegant. 

Enguany la sequera és tan severa que en el meu hortet ecològic no apareixen quasi males brosses. Tots els anys havia de lidiar amb verdolagues, blets, corretjoles i junces, forçant l’esquena i els ronyons. Hi ha plantes del camp d’una gran bellesa, aquelles floretes sense nom dels marges, que deia el poeta Estellés. És clar que totes les plantes tenen nom, però és cert que algunes són tan humils que ningú no repara en elles. I, tanmateix, la delicada bellesa de la floreta blava de la verònica, o l’elegant forma de la fumària o de la flor robí, pot donar lloc a tota mena de poemes. Malauradament, els nostres poetes ja no tenen l’interès naturalístic de Verdaguer o de Sagarra, i en general, amb honroses excepcions, viuen d'esquena a la natura. 

Recorde la primera vegada que vaig veure un cabirol. Acabava de caure un xàfec de primavera a Penyagolosa, i la llum era macilenta i filtrada entre els núvols, i va aparèixer amb el seu pas petit, remugant un herbei tendre vora una senda. En veure’s sorprès, em va mirar durant una estona i després va fugir, regirant-se sobre ell mateix, fent un saltironeig, i mostrant la característica taca blanca sobre la gropa. Se’m va quedar gravada aquella imatge de criatura nimbada del bosc, d’ésser espantadís i delicat, que defuig el contacte humà. “Córrer com un cabirol” és una frase feta, per tal de mostrar l’agilitat i lleugeresa d’algú. En aquest sentit, el pintor Gustave Courbet va pintar uns quadres ben bonics capturant l’esperit d’aquests éssers solitaris i porucs, situant-los en els boscs de la seua terra natal d’Ornans. Vora el riu, en una clariana, sota un doll de llum prístina i clara. Courbet s’estimava la natura, i va pintar llenços d’una enorme sensibilitat naturalística. A més a més de L’origen del món, que és un altre registre ben diferent, és clar, però també pintat del natural.

Del natural de Martí Domínguez ha guanyat el Premi Bones Lletres d'Assaig Humanístic, que atorga la Reial Acadèmia de Bones Lletres. És el segon premi literari que obté l'escriptor i biòleg valencià –nascut a Madrid el 1966– en menys d'un any. Al novembre va guanyar el quart premi Proa de novel·la, dotat amb 40.000 euros, amb Mater.

Martí Domínguez va tornar de l'estada d'un mes el 2018 a la Ledig House –residència d'escriptors al nord de Nova York– amb una novel·la acabada i una altra de començada. Totes dues estan connectades per una idea central, la de l'eugenèsia: la primera novel·la, L'esperit del temps (Proa, 2019), abordava les tècniques de manipulació genètica de l'espècie humana durant el nazisme; la segona, Mater, viatja fins a un futur pròxim en què les dones han deixat de gestar els fills a dins del cos, es millora els embrions genèticament i les necessitats materials estan resoltes. La novel·la, que ha guanyat el quart premi Proa, arrenca quan una jove investigadora descobreix que, contra tot pronòstic, s'ha quedat embarassada. Decideix tirar endavant amb la gestació, però si vol donar a llum haurà de fugir.

¿Què passaria si els fills fossin gestats fora del cos femení? ¿Quins vincles s'establirien entre els nadons i els pares? ¿Compensaria no viure en primera persona l'embaràs, a canvi de saber que el fill visqués sense l'amenaça de malalties hereditàries? Aquestes són algunes de les preguntes que s'ha plantejat els últims anys Martí Domínguez i que han motivat l'escriptura de Mater. L'escriptor i biòleg valencià –nascut a Madrid el 1966– ha guanyat el quart premi Proa de novel·la, dotat amb 40.000 euros, amb un llibre que reflexiona sobre aquestes qüestions i moltes altres.

Els premis literaris de Girona han reconegut aquest 2013 amb el Prudenci Bertrana l'editora i escriptora Iolanda Batallé per la novel·la 'Faré tot el que tu vulguis', on plasma l'experiència d'una dona casada de 43 anys que, de sobte i per primera vegada, descobreix el desig característic d'un enamorament boig. "La protagonista experimenta una baixada als inferns i es comporta com mai no havia cregut", va assegurar ahir Batallé, editora de La Galera. Enguany, el Prudenci Bertrana està dotat amb 30.000 euros, 12.000 menys que l'any passat.