“Abans, en acabar la jornada jo cantava una cançó als nins. Ara ja no puc i l’he de posar pels altaveus. Durant el curs escolar patesc una pèrdua de veu constant i afecta moltíssim la meva feina”. És el testimoni de Maria Pau Obrador, una mestra d’Infantil de 26 anys que fa feina al CEIP Santa Maria del Mar, però podria ser el de bona part dels docents en actiu. Els mestres són professionals de la veu perquè es passen hores continuades emprant-la de manera intensiva. Ara bé, la saturació d’hores de classe seguides, així com la necessitat de parlar fort per arribar a tots els racons de les aules llastren les seves cordes vocals. De fet, els nòduls són l’única malaltia professional que tenen reconeguda els docents. Segons un estudi de Mutualia, els pateixen entre el 17 i el 57% d’ells.

Corre per les xarxes un vídeo humorístic en el qual es veu com un home que viu en una casa domòtica, on tot funciona per ordres de veu, intenta entrar-hi amb la cara desfigurada després d'una intervenció al dentista, i com que no pot parlar clar l'assistent de veu no reconeix les ordres que li dona, ni li obre la porta, ni li funciona res de res! Després de riure, molts reflexionem que real pot arribar a ser la situació.

La Ivette Vilaró fa dotze anys que és professora. Des que va començar a treballar, com a mínim un cop cada curs es queda sense veu. Li ha passat sempre i per això, al principi, no hi donava importància. Pensava que era el seu “punt feble”, però coincidint amb el canvi pedagògic a les escoles, on els projectes i el treball cooperatiu entre els alumnes es va fer més extens, va començar a patir-ne més sovint i va decidir buscar-hi una solució. Una amiga logopeda, Sandra Pece, li va recomanar anar a un foniatre, un especialista de la veu. Li van trobar un edema a les cordes vocals que se li inflama quan força la veu. Abans que se li pogués complicar amb un nòdul, va fer una quinzena de sessions amb un equip de logopèdia per aprendre a respirar millor i relaxar les cordes vocals per aconseguir rebaixar l’edema. “Em va anar molt bé –explica Vilaró–, però aleshores va venir la pandèmia i les classes amb mascareta”. La feia patir pensar que hauria de cridar més i fins i tot es va plantejar comprar-se un micròfon, però com que treballa a l’ESO va preferir no fer-ho. “Els adolescents s’enriuen de tot”, apunta Vilaró. Tot i el temor, aquell curs li va anar molt bé. Sigui per la mascareta, per la distància obligada –que va impedir fer treball cooperatiu– o perquè els nois i noies estaven més silenciosos, va ser el primer curs que no perdia la veu. “El moment que em feia més por va permetre’m reposar més la veu”, explica. Tot i que reconeix que hauria de ser “més constant” amb els exercicis que fa arran de les sessions de logopèdia, des d’aleshores la situació ha millorat i ja no es queda afònica tan sovint quan fa classe a l'Escola FEDAC Vic.

Sento l’anunci a la ràdio. És del Ministerio de Igualdad, Gobierno de España, i diu una mica de tot. La paraula España, la paraula llibertat, el sintagma estem vives, em sembla —però parlo de memòria— i el sintagma sense por. És un dir: “Som aquí, per al que calgui, no te n’oblidis, ara que toca anar a votar, perquè segons què votis ja m’has vist prou”.

Vertigen. Aquesta és la paraula que potser recull millor el sentiment que amara el debat sobre la dita intel·ligència artificial. El vertigen és present en la immensa majoria de reflexions, ja sigui d’experts, pensadors, polítics, periodistes o la resta de ciutadans. La raó és ben senzilla. Les funcions de la IA evolucionen a una velocitat molt superior a altres innovacions anteriors. A més, ningú no és capaç de preveure o imaginar, tampoc els enginyers especialitzats, fins on ens conduirà aquesta tecnologia.