“Vull escriure poesia. Sempre em poso a tremolar al caire de la poesia. L’ametller, els ocells, el petit bosc on ets, les flors que no veus, la finestra on m’aboco i somio que et repenges a la meva espatlla, i les vegades que la teva fotografia «sembla trista». Però especialment vull escriure una mena de llarga elegia a tu… potser no en poesia. Ni tampoc en prosa. Segurament en una mena de prosa especial", va anotar Katherine Mansfield (1888-1923), el gener del 1916, en una entrada dels seus diaris. Tot i que és coneguda sobretot com una de les grans contistes del modernisme anglès, Mansfield va escriure poesia d'una manera més o menys intermitent, des que era adolescent i encara vivia a Nova Zelanda fins pocs mesos abans de morir a Fontainebleau. Després de la bona rebuda dels Diaris (L'Avenç, 2018) i Tots els contes (Proa, 2018), LaBreu reivindica la faceta més amagada de l'autora amb Salvatge i freda, una antologia de poemes que va escriure entre el 1903 i el 1922, triats i traduïts per Marcel Riera.

La feina d’anostrar poetes és, per a una cultura literària que s’ho valgui, una tasca indefugible i colossal. No són tants els qui s’hi embarquen, entre altres coses perquè és una feina que implica entrega, temps i liberalitat. Ningú no ho ha demanat, ningú no paga el que val, i costa molt trobar editors que hi apostin. I, per acabar-ho d’adobar, no se sap del cert quants lectors tindrà una obra traduïda, i dels pocs que tingui, quants apreciaran el combat lliurat pel traductor amb les llengües (l’altra i la seva), els problemes d’interpretació i els de formalització, que són verament diabòlics. La pèrdua i el guany proverbials... amb els quals el traductor haurà fet equilibris indescriptibles (o, de fet, prou ben descriptibles, perquè allí han quedat xifrats, en el resultat final). També hi ha la qüestió de si cal que el qui emprengui una traducció poètica hagi de ser, o no, poeta. La també proverbial invisibilitat del traductor, que, tanmateix, ha estat rebatuda, de fa anys, des de les associacions de traductors i les facultats de traducció, sembla que comença a desaparèixer, almenys en les editorials sensibles a la qüestió. Aquí el nom del traductor apareix a la portada, cosa que honora l’editorial. Perquè, al capdavall, el traductor ha reescrit, fil per randa, tots els versos originals, i és perquè, fent una observació que no té, naturalment, cap base filològica, la paraula “autor” la trobem continguda, com camuflada gairebé, en la paraula “traductor” (i aquí no hi han tingut res a veure les dèries que puguem covar jugant al Paraulògic). 

“Però , després de l’amor, ¿què hi ha?”, es pregunta el protagonista de la poesia —o de la cançó— Ell abjura de l’amor. ¿Què hi ha? “Una escena que s’enfosqueix, / unes quantes hores buides i tristes, / i després el Teló”. Hardy és, per damunt de tot, un gran poeta de l’amor. O del desamor: “Els camins de l’amor són més esquerps / que les carreteres plenes de pedres”. Sobretot si entenem que la manca d’amor arriba amb la pèrdua de la dona estimada. Per això, la memòria articula molt sovint els pretextos d’aquesta poesia: “Els homes pensarosos / contrasten els dies d’ara amb els d’abans”.

El primer sonet que Jordi Llavina (Gelida, 1968) va escriure, fa aproximadament dos anys i mig, tractava sobre retirar-se del món. "Basteix la casa lluny de la ciutat, / de cels nocturns il·luminats d'escòria", comença. "Mirat en perspectiva, m'adono que el llibre funciona com un dietari poètic. M'he dedicat als sonets perquè volia textos que pogués controlar molt bé del principi al final. Quan he escrit novel·les o contes sempre he tingut la sensació que hi havia coses que se m'escapaven", explica l'autor. Després de Ningú ha escombrat les fulles i Londres nevat -publicats per Amsterdam el 2008 i el 2009-, Llavina va tornar a la poesia. País de vent (Lleonard Muntaner, 2011) i Vetlla (3i4, 2012) van precedir la molt esperada novel·la de l'escriptor i periodista, El llaütista i la captaire , que va arribar a les llibreries aquesta primavera. "Si fas sonets, encara hi ha gent que arrufa el nas. És per això que a sota del títol de Contrada hi poso poemes . És impossible trobar el text perfecte, però em fa l'efecte que un sonet es pot controlar lingüísticament i formalment", explica Llavina.